Intervenció de Mireia Calafell al 16è Fòrum Indigestió
Cultura: 1 f. [LC] Acció de cultivar; l’efecte.
Institut d’Estudis Catalans
Som gent cultivada. Tenim milions de bacteris.
Estíbaliz Espinosa
Hi ha una mà i a la mà, llavors
i hi ha la terra preparada per al cultiu:
la ubicació és correcta, té prou hores de sol
i ha estat ben adobada prèviament
–se sent l’olor de fems a l’altra banda,
on som ara tu i jo, prou lluny per no embrutar-nos
i alhora prou a prop per fer-ne un seguiment
i poder dir la clau és en l’aixada, el moviment,
és important l’espera, cal atendre al procés,
sentències que, en efecte, sonen bé.
Hi ha una mà, deia, i dins la mà, llavors
que hauran de ser plantades amb rigor
dins de l’espai que delimiten les parcel·les:
les faves amb les faves sense mescles
i els tomàquets aquí, com s’ha fet sempre.
És lògic, afirmes. És pobre, et contesto.
És pobre i fins i tot diria que fa por
seguir un ordre imposat, tanta puresa
i tant poc posar en dubte aquestes línies rectes,
patrons de files regulars, simètriques
com tombes enterrades sense llosa
d’on res no podrà ja ni néixer ni morir
i és clar, que res no pugui néixer és un problema,
però que no pugui morir, una catàstrofe.
Hi ha una mà, encara aquesta mà
que porta les llavors per al conreu
i sap amb precisió les mides del terreny
com les sabia el pare, i el pare del seu pare.
És tradició i és excel·lència, al·legues,
i et veig admirar el cos que precedeix la mà
i sorprèn i fa mal i decep, no saps quant,
que no hi vegis l’absència, que et sigui ben igual
i no preguntis on és que ha estat fins ara, la mare,
i on serà la filla si no és tancada a casa.
La tradició que tu defenses té el color
del ganivet amb què ella, anònima com totes,
és a punt, a punt, a punt de tallar-li el coll
a un animal que acabarà damunt la taula,
trossejat, amb verduretes, les verduretes
que ens ha donat el camp, gràcies Senyor
vós beneïu aquesta taula que nosaltres
jurem no dir-ne res de les violències
i així serem tan còmplices com vós, amén.
Hi ha la mà, insisteixo, i la pregunta:
¿per què una sola mà signant la sembra
si l’autoria a l’hort és sempre tan diversa?
En aquest tros de terra, per exemple,
caldria tenir en compte els cucs, vora un miler de cucs
que cada dia i a les fosques, quina ofrena,
aconsegueixen fer més ràpid el procés
de compostatge, i ho fan sense dir res,
sense esperar portades ni cap aplaudiment
malgrat que saben el final d’aquesta història,
saben que tot serà per l’amo de la mà,
la mà que ha aparegut al primer vers,
la mà que aprovarà la marca, el reconeixement,
«Gràcies a tots per ser aquí avui, és un honor,
m’alegra que la crítica valori
l’esforç que he fet fins ara. Els meus raves,
les pastanagues, els meus pebrots són per vosaltres».
Fins quan aquesta adoració pel jo,
fins quan la indiferència pel que suma,
per tot allò que hi és i es veu només si es vol?
Hi ha la mà, la mà que duu llavors
i que aquestes alçades creiem que coneixem.
Precisament d’alçades ve a parlar-nos
l’ocell que sobrevola ara el paisatge
(ens hi hem fixat perquè per uns moments
se li ha projectat l’ombra en el canell
a aquesta mà que, certament, ens aclapara).
Cal mirar amunt, volar ben alt i projectar-se
has proclamat amb to de visionari,
d’aquell que veu els fruits que han de venir
en un supermercat posem de Groenlàndia.
Arribar lluny per tu té a veure amb treballar
perquè de les llavors creixin productes
que arreu puguin entendre’s, que no siguin massa àcids.
Això en canvi per mi és exportació,
deu mil avions creuant el cel, palets i caixes,
tres tones cada mes de fruita insípida
que de tant digestiva pot ser que faci angúnia.
Però tu fes, mira ben alt i oblida mica en mica
què és el que tens a prop, allò que arrela a terra,
quanta aigua necessita, si fa temps que té set.
Després, però, no facis com tants d’altres,
no acusis el terreny de no ser fèrtil
ni diguis com pot ser, quina desgràcia.
Ho sé: ser conseqüent és molt difícil,
s’hi està molt bé instal·lat en la distància
que imposen les paraules amb els fets
(t’ho diu algú que et parla en un poema
i fa de la metàfora condemna,
i vol que la condemna tingui efectes,
que cridi l’atenció, com l’alba als gira-sols.
T’ho diu qui escriu amb pressa els darrers versos
just quan la mà que guia el text desapareix
i no li diu adéu perquè de sobte plou,
plou molt, plou tant que haurà de marxar a casa
i a tu deixar-te entre el conreu i la metàfora,
allà on no podràs veure quants bassals
hi ha en aquests moments damunt l’asfalt).
Intervenció de Mireia Calafell al Fòrum Indigestió.
Foto: Carles Llàcer.
Vídeo del Fòrum sencer:
En aquesta entrada pots enllaçar a altres textos i intervencions al fòrum:
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.