Intervenció d’Albert Arias al 16è Fòrum Indigestió
Quina mania que té tothom de parlar malament de Venècia. Que si massa turistes, que si parc temàtic, que si 10 euros un cafè, que si la pizza era una merda… Doncs jo viuria a Venècia. Tinc localitzats els millors racons on menjar com un déu a preu de McDonalds. També tinc detectades totes les merceries on comprar-m’hi calçotets. Tinc marcat cada racó on fumar tranquils, cada llibreria, cada pont on fer-la petar. Definitivament, viuria a Venècia. Si hi tingués casa i feina, viuria a Venècia.
Jerusalem és apassionant i turbulenta a parts iguals. Santa i, segurament per això, violenta. Avui he hagut de sortir corrent pels carrerons al veure’m atrapat entre l’exèrcit d’ocupació israelià armat i un grup de mares que els escridassaven amb les mans obertes. Enmig de l’agonia, durant la corredissa, he ensopegat amb un paio mig nu carregant una creu gegant fint el Via Crucis. Un centenar de persones al voltant nostre no paraven de fer-nos fotos de l’accident. Aquella banalitat insuportable, de cop, ha resultat ser una salvaguarda reconfortant. Reconfortant i alienadora a parts iguals.
Turisme, en japonès, es diu Kanko. Ve del xinès ancestral i vol dir “veure la llum de la nació”. Preciós. Tanmateix, en japonès no hi ha paraula per dir “Gestió sostenible de la destinació” i ho diuen en anglès Sustainable Destination management. Al Japó hi ha llocs on l’entrada d’occidentals no està permesa i per fer-t’ho saber creuen els braços. Teòricament és perquè creuen no poder satisfer les teves necessitats… això diuen ells. Total, m’he quedat sense sopa.
M’acaba de passar una cosa increïble. M’he quedat sol (sol… sol) en un vagó de metro a les tres de la tarda a l’alçada de Wall Street. Segurament és l’últim lloc al món on hagués imaginat estar-ho. Entraran els Warriors amb bats de beisol a la següent parada? Apareixerà en Batman per rescatar-me? S’han obert les portes i ha entrat una senyora amb un got de cafè per emportar… M’ha mirat de dalt a baix i ha girat cua, canviant de vagó. Joder, quina manera de trencar la màgia del moment…
Surto del metro Drassanes i enfilo Rambla amunt. Són les deu del matí. Certament hi ha poca gent. De fet, ara que hi penso, no hi ha mai gent a Santa Mònica a aquestes hores. Aixeco la mirada del mòbil. La primera selfie en grup. La segona. Una parella badant. Quatre persones fent desayuno continental a una terrassa. Una altra selfie. Al costat ja s’han animat amb les cerveses. Em venen ganes de cridar-los “Verge santa, que sóoon les deeeeu! Que no sabeu el que va passar ahir!! Collons”!” I potser sí que ho saben. Potser fins i tot són conscients que la seva impassibilitat és la que empeny cap a la normalitat del lloc. Potser som nosaltres, que ho volem explicar tot a través de les postals…
Foto: Carles Llàcer
Vídeo del Fòrum sencer:
En aquesta entrada pots enllaçar a altres textos i intervencions al fòrum:
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.