L’acordió és un instrument pensat per fer cantar i ballar que ha contribuït a crear món social i que ha revolucionat pobles de costa i de muntanya, on després s’ha hagut de refugiar per tornar a reviure amb força. És un instrument autònom que ha sobreviscut al marge de modes i ha posat en evidència que la música no és res sense un espai social per compartir-la.
La sardana és un ball de gent gran? Aquest és el tema d’una conversa que mantinc a twitter amb el meu cunyat, vuit anys més petit que jo, i algú altre. Ell defensa que sí, i que ho demostra el fet que a Castelldefels els joves la rebutgen mentre recuperen altres expressions de cultura popular com els castells, els ball de bastons i els gegants. L’altre interlocutor, que intueixo que és igual de jove que ell, afegeix que, per horari, escenografia, sonoritat i formació de cobla, es fa difícil donar-hi la volta. “Si es un baile soso y raro se dice y no pasa nada”, diu.
No sé què converteix les sardanes en un ball per a vells, més enllà del fet que són els únics que les ballen en audicions i aplecs, però m’hi poso a pensar. La fractura generacional hi és. En la conversa a twitter, una altra noia assegura que el primer que va considerar les sardanes com una cosa de tietes i de baix poble va ser Jordi Pujol, que va preferir enaltir els castells. Afegeix que abans del 1978, ballar sardanes era un acte semi clandestí i reivindicatiu, però a partir dels anys 80 va anar perdent modernitat i les colles van anar deixant de rebre subvencions. M’ho crec.
La meva impressió és que la sonoritat, en tot això, hi té més aviat poc a veure. Ja hi ha hagut massa intents d’actualitzar-la en aquest sentit i diria que, fins avui, cap no ha reeixit. La Cobla Contemporània ha versionat ‘Despacito’ de Luis Fonsi i, segons han dit, no ha servit tant per apropar la sardanes als joves com perquè la gent gran es reconciliï amb un dels fenòmens de l’estiu. Guillamino va coordinar un projecte de revisió de la sardana que incloïa artistes com 12Twelve i Llibert Fortuny anomenat Música de ball. Tarannà va incorporar el so de cobla al seu disc ‘Oda al folklore’ i Marcel Casellas va intentar introduir-lo en una proposta batejada com a ‘house aborigen’.
[youtube aWUQ_BEWxB4 640 360]
La Cobla Contemporània interpreta una sardana adaptada a partir de la cançó ‘Despacito’ de Luis Fonsi.
En totes aquestes provatures, hi faltava un element clau que és molt difícil de generar artificialment: l’espai social. La música no és res per ella mateixa. Els meus pares, per exemple, es van conèixer en plena adolescència ballant sardanes. Era l’oferta que hi havia al meu poble, Manlleu. Cada setmana hi havia audició i era un dels llocs on els joves anaven a trobar-se, a conèixer-se, a lligar. Quan jo era adolescent, també vaig ballar-ne. Amb la colla voltàvem Catalunya. Ens canviàvem de roba a l’autocar. Alguns diumenges pujàvem a Sant Jaume de Vilamontà a fer barbacoes i, al final de temporada, fèiem nit en alguna casa de colònies. El so es vinculava a una experiència que ara només puc veure amb tendresa. Vaig deixar-ho perquè assajàvem els divendres i dissabtes al vespre i em van començar a interessar noies d’altres ambients.
La resistència rural
Diria que l’acordió ha viscut un procés semblant. A finals de març, l’etnomusicòleg Jaume Ayats deia en un acte al Museu Marítim de Barcelona que l’acordió diatònic és un instrument “més tradicional que les sardanes i el futbol” i aclaria que quan diu tradicional vol dir antic. Inventat a Viena el 1829, havia començat a transmetre’s per les classes populars tot recorrent el Danubi amunt i avall: Alemanya, Àustria, Eslovàquia, Hongria, Croàcia, Sèrbia, Bulgària, Romania i Ucraïna. La clau d’aquella expansió eren les funcions socials que se li podien atribuir: una sola persona podia fer cantar i ballar una multitud. “L’hauríem d’entendre com un dels objectes que ha contribuït a crear món social al nostre país i als països de l’entorn”, diu Ayats.
“M’atreviria a dir que el mateix nom d’acordió, que ve d’acord, té molt a veure amb l’època social en la qual es va inventar. L’acord, en definitiva, és l’acord entre treballadors, l’acord republicà i l’acord de les societats que venien a remolc de la gran difusió de la revolució francesa”, afegeix. Per a ell, la nova alenada musical, com no podia ser de cap altra manera, arribava també amb tota una renovació estètica, ideològica i social.
L’acordió, que es va estendre per tots els pobles i ciutats d’Europa, va triomfar encara més allà on un sol músic es veia obligat fer tota la feina: el ball setmanal, la festa major, les activitats esporàdiques. L’acordió hi era sempre. I segons Artur Blasco, un acordionista veterà del Pirineu, amb el diatònic va arribar el ball de parella a moltes places, hostals i cafès del país. “Per primera vegada els veïns van començar a agafar les veïnes per la cintura en públic. Als pobles de muntanya, com el meu, vam viure una autèntica revolució”, assegura.
L’acordionista Francesc Marimon, autor d’un conegut mètode d’aprenentatge del diatònic, explica que l’acordió va ser repetidament condemnat per l’església: era música de ball i es vinculava a l’ambient bohemi dels cafès artístics de París. Al mètode, Marimon recull testimonis d’acordionistes del País Basc que en parlen: “La mania de capellans i alcaldes contra els acordionistes va donar peu a situacions ridícules: recordo que hi havia pobles on tocar trikititxes era pecat, mentre que al poble del costat es podia fer. El que fèiem era anar al turó del poble veí i tocar allà en plena muntanya, amb la qual cosa el risc de pecar augmentava”.
Quan en va començar a decaure l’ús, l’acordió va resistir en els entorns rurals. D’apropiació popular i de transmissió no escrita, va contribuir a conservar el folklore i va popularitzar la cançoneta d’evasió. Com una petita Gàl·lia, indrets del Pirineu com Arsèguel, el poble de Blasco, van fer-se seva la lluita per preservar-ne el llegat. No en va des del 1976 s’hi organitza la Trobada d’Acordionistes del Pirineu, que avui és el festival de música tradicional més antic de Catalunya i el festival d’acordió diatònic més important d’Europa. Al principi, però, era només un sopar entre uns instrumentistes mig oblidats, i hi participaven ben pocs joves.
“Els avis del Pirineu no en sabien pas gaire, però era divertit perquè eren els únics que havien fet ball i tocaven una miqueta”, diu Marimon, que reconeix humilment que la seva tasca principal ha estat la de fer d’aglutinador i dinamitzador. L’acordionista Carles Belda, fundador de Pomada, Mesclat i Carles Belda i el Conjunt Badabadoc, ho ratifica: “Marimon és el responsable, per exemple, que els acordionistes siguem l’única colla de músics que no estiguem barallats entre nosaltres. I això és així perquè tenim un patriarca”.
A Arsèguel, l’ajuntament s’havia implicat en la conservació de l’instrument. De fet, el consistori va arribar a finançar deu acordions que es van donar a nois i noies del poble perquè n’aprenguessin. Marimon era l’encarregat d’ensenyar-los-en. D’aquelles classes en va sortir el mètode publicat el 1987 i reeditat el 2012 per la Generalitat de Catalunya.
Tot és qüestió de perspectiva. Blasco afirma que avui tothom toca l’acordió, i ho diu gairebé com si li sabés greu. La seva tesi és que, com que és portàtil i capaç de fer la melodia i els baixos a la vegada, l’instrument s’ha menjat el terreny d’altres i està restant diversitat al panorama musical. No és una entelèquia. Va passar. Ayats explica que la cornamusa, per exemple, va ser un dels instruments “més fagocitats” per culpa de l’aparició de l’acordió: es podien fer diferents veus, no calia bufar, permetia cantar a la vegada i era versàtil. “Per l’estètica i casuístiques de les novetats musicals de la meitat del s.XIX, l’acordió anava millor”.
L’instrument tavernícola
Avui dubto que estigui fagocitant cap altre espai. Si hi ha un depredador, aquest és sens dubte l’ordinador portàtil. El cantant de trap i altres músiques urbanes C. Tangana, per exemple, reconeix obertament que no és músic, però la tecnologia li ha permès convertir-se en l’èxit del moment. Marimon, Belda i Joan Garriga sí que ho són, de músics, però tots tres van aproximar-se a l’acordió a partir de la singularitat de l’instrument (llavors tampoc no era massiu) i van aprendre a tocar-lo al marge de formalitats.
“Té aquesta característica, que és autodidacte, i aquells que han tingut un contacte amb algun professor i després s’han espavilat molt ràpid són els que segueixen la línia autèntica, mentre que els que fa deu anys que van a classe, ho fan fatal”, diu Marimon. Joan Garriga, ex Dusminguet i líder de la Troba Kung-Fú, li dóna la raó. “És un instrument pensat per cantar cançons, agafar repertori i transmetre’l a la teva manera. És tavernícola, i és bonic veure’l així”.
El 1970, Marimon era un estudiant de medicina que tocava el saxo i la gralla. Un dia va veure un concert d’un grup d’animació infantil que duia un acordió diatònic i va pensar que no havia de ser difícil tocar-lo. Belda va trobar el seu en un mercat de segona mà a Sabadell, la seva ciutat. Estava espatllat, però el va mig arreglar i ja ningú no va poder aturar-lo. Garriga va veure el diatònic per primera vegada a un professor de filosofia del seu institut, que el va treure en una excursió. “Em va semblar súper màgic”, explica.
Garriga feia només una setmana que el tenia quan va fer el seu primer concert amb Dusminguet. Era d’una veïna. El grup havia començat amb una voluntat alliberadora. Venien d’escoltar blues i rock i vivien els concerts com si fossin una competició. “Ningú no ballava, sinó que tothom es quedava mirant a veure qui en sabia més”, per això van proposar-se trencar amb la dinàmica i anar des de la Velvet Underground a les havaneres i ranxeres.
“Quan la gent balla es fa un salt de cavall, és com fer l’eureka, com un veure la llum. Fem anar el coco i ens quedem astorats, però quan ballem cos i ànima es posen a lloc”, diu Garriga. Aquesta va ser la gran virtut dels seus grups i els d’en Belda. El més important era el ball, una de les claus de l’èxit de l’acordió, un instrument pensat per fer cantar i ballar. També hi havia noies acordionistes que destacaven com Núria Lozano, que tocava a La Carrau, i Cati Plana.
[youtube Fk2ogoIEk34 640 360]
Pomada interpreta a Tarragona el 2004 una versió de ‘Que tinguem sort’ de Lluis Llach
Recordo perfectament el segon concert que vaig veure de Pomada, el grup d’en Belda. Era a l’embarcador del Ter en una festa major de Manlleu. Ell tocava després a la plaça, amb Mesclat, i van convertir el final del concert en un cercavila, que ens va portar del riu al centre del poble, amb en Belda a l’acordió i l’Helena Casas a la pandereta. Tocaven grans cançons d’avui i de sempre. Des de Deep Purple fins als Segadors. La gent sortia als balcons i picava de mans. Tant era si allò era modern o no, però la funció social alliberadora era indiscutible.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.