Publiquem un altre extracte de “Cultura en tensió”, en aquest cas del text de Marina Garcés “Classicisme punk (o per a una filosofia post tràgica i ecologista de la cultura, per dir-ho més acadèmicament).”
El text de Marina Garcés aborda principalment la tensió generada per la sobreproducció cultural i els llocs estèrils on això ens aboca. Per superar-ho, i després d’un passeig per aportacions de Nietzsche, Diderot i Artaud, proposa coordinar les forces de la mirada clàssica i la mirada punk en favor d’una certa ecologia de la cultura. Jordi Oliveras
(…) I ja hem donat la volta a un segle més. El classicisme punk del segle XXI té un problema mediambiental. Deia Artaud, com acabem de llegir, que la cultura és un medi, un medi refinat, per comprendre i exercir la vida. Actualment aquest medi és espoliat i explotat per un conjunt de forces poderoses, polítiques i econòmiques, que han convertit les pràctiques culturals en un recurs polític i econòmic, nacional i del capital. Els recursos, com sabem, tenen dos problemes: un, que són limitats, per molt que ens diguin que n’hi ha de renovables. Són limitats perquè la seva raó de ser és l’explotació, és a dir, l’extracció del màxim benefici, i aquest interès, finalment, sempre provoca un desequilibri empobridor.
En el cas de la cultura, aquest problema no afecta tant les obres o els productes, molts d’ells infinitament reproduïbles en l’era digital, sinó més aviat amb les nostres ànimes, saturades i esgotades per la sobrestimulació indigerible de la indústria cultural. El segon problema dels recursos és que tenen un sol criteri de valoració: el seu rendiment. Tot recurs que no rendeix és desestimat per inútil o caduc. Per tant, l’explotació de recursos genera, necessàriament, muntanyes de residus; de tot allò que no val per a res.
Entre l’esgotament dels recursos i l’amuntegament de porqueria, el món material es va podrint. És el mateix que està passant amb el món cultural. El classicisme punk del segle XXI ha de ser, potser, un ecologisme: una ecologia política radical, és a dir, un compromís amb la riquesa de les expressions i les formes de vida i contra tot allò que les explota, esgota i corromp.
En un article, Santi Eraso, antic director d’Arteleku, centre d’art de Donostia, plantejava la qüestió en aquests termes: «Ecosistema o industria cultural». I deia que la cultura, o «fabricació de valors col·lectius», és «una vasta i profunda xarxa d’experiències» entorn de les quals, naturalment, creixen diferents tipus d’indústries, però que no pot ser ella mateixa entesa, concebuda i gestionada com una indústria. A través d’una llarga llista d’exemples, que presenta en forma de preguntes alternatives (o això o allò…), Santi Eraso desgrana els materials complexos i els nexes de sentit, per dir-ho amb Nietzsche, de què està feta la vida cultural: enfront dels grans panteons, avui grans centres de la vida cultural que fagociten les energies i els pressupostos d’una producció embogida, l’hummus que alimenten llibreters, mestres, laboratoris de creació, teatrets, locals de ball o de cant, o de música experimental, espais autogestionats, catàlegs audiovisuals lliures de drets o arxius patrimonials d’accés universal, revistes i editorials independents, etc. I tot això, connectat i engranat amb els altres ecosistemes que li són naturalment necessaris: el de la ciència ciutadana, el de la tecnologia cooperativa, el de l’educació oberta, el de la sobirania alimentària, el de l’economia social, el de la recerca valenta, el de la sensualitat de vida quotidiana… Lluny dels focus de la cultura sense ombra, un repertori inacabable de llocs comuns on les ombres acullen, a diferents escales, el valor de la vida col·lectiva amb tota la força de la seva immediatesa i necessitat.
Per alimentar aquest hummus i retornar vida a un món podrit que s’ofega sota els residus que ell mateix, que nosaltres mateixos, genera, ens cal ser molt clàssics i molt punks a l’hora: molt clàssics per creure en el fons comú de l’experiència humana i en les seves relacions de sentit, més enllà de la dictadura de les modes, corrents, i actualitat. I molt punks per creure que tot el que necessitem fer per comprendre i exercir la vida podem fer-ho ara, nosaltres mateixos i sense esperar res ―res de res― del futur… res més que el que tu i jo, avui, i algú més, més enllà de nosaltres, hàgim viscut i compartit.
(Marina Garcés, “Cultura en Tensió”, pp. 29-31)
Podeu comprar Cultura en tensió a nativa.cat/botiga.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.