Este texto también está publicado en castellano
Ahir a la nit, arribava tard a casa. Un músic entrava al vagó. Jo, probablement, un altre dia qualsevol, ni tan sols l’hauria vist, mirant com faig sempre la llista interminable de correus que tinc a la safata d’entrada. Correus que entren i entren sense parar, ofegant en El País de Mai Més els que van entrar abans que ells, mentre penso que no seria mala idea que la safata d’entrada s’ordenés per “antics primer”.
Tampoc l’hauria sentit, ja que aquests dies porto els auriculars repetint un parell de cançons que m’obsessionen perquè han de treure’m alguna cosa de dins i no ho aconsegueixen, segur que per falta de concentració.
Però ahir, acció deliberada i conscient, no vaig carregar el mòbil. Sabia que em quedaria sense bateria i que no podria avisar a casa de l’hora exacta a què arribaria, però tant fa, és possible que dormin. Sabia que no sabria què fer, que miraria a l’infinit, al lloc exacte on el cervell es dóna un respir i pensa en coses que valen la pena. Perquè ni tan sols portava l’objecte que em fa viatjar al mateix lloc, un llibre, cosa irònica en mi. Ahir havia de succeir de forma natural, més difícil, però mirar a l’infinit sense resultat em semblava una activitat enriquidora perquè estic farta de soroll. Soroll informatiu, sonor, espacial. Soroll empàtic de “m’agrada” concertats, soroll casuístic, soroll elemental, bàsic i primari. Soroll per no pensar.
Però un músic entrava en el vagó. I el miro. I l’escolto. I juraria que el que seu al meu costat també l’escolta. I alguns d’altres files més enllà. I si portés el mòbil carregat no hauria vist com puja els talons i tensa l’empenya en les notes més altes del violí. Ni com ajup el cap per imprimir una nota amb més força. Ni com arrenca un so que se’m fa de configuració impossible perquè jo pensava que li sortiria malament. Encara que jo no en sé, de música (això és només una forma de parlar).
I el músic entra en nosaltres amb una cançó en aparença absurda per a un violí, Is this love, que tampoc puc jutjar d’execució perfecta, però tant fa.
Amb un moviment estrany, el músic ens indueix tensió, ens contagia. El músic seu, ajup el cap, deixa de tocar i tothom veu el vigilant. L’ha vist. Intueixo que li diu que reculli i marxi. Intueixo que el músic pregunta si pot acabar el viatge. Li diu que sí, però que ho reculli tot. Seu de nou, violí recollit, davant de mi. Des de l’altra part del vagó, algú arriba i li dóna una moneda sota l’atenta mirada del vigilant. La dóna com una propina furtiva, com si li encaixés la mà. I desperto comprenent que ens acaben d’arrabassar alguna cosa, no només a mi. Més d’un s’apropa per estendre-li la mà mentre dirigeixen en un moment o un altre una mirada desafiadora o de reüll al que no deixa de mirar. Jo també miro el vigilant però no miro el músic. Perquè el tinc assegut davant, per això no el miro als ulls, el miro quan no em mira, quan mira els altres. Per vergonya, suposo.
Arriba ella, una dona que sense cridar però amb una veu suficient felicita el músic. Li pregunta d’on és i l’anima a seguir tocant. De sobte, canvia d’equilibri corporal, i quan tota ella es dirigia al músic, el canvi de pes dirigeix la seva postura al vigilant.
—Per què no li deixes tocar?
—És la meva feina.
—Però, a tu no t’agrada la música?
—Doncs clar.
Canvi de pes a l’altre peu:
—Veus? És solament una feina, fa el que li diuen que faci però li agrada la música.
Músic i vigilant es miren. Músic fa un gest amb el cap que sembla d’agraïment, però potser és solament una salutació, una manera de dir “ara et veig més enllà de la teva feina”.
—És només una feina —diu ella—. Està molt difícil tot i clar, cal currar, però la música… —i canviant el pes del cos cap al vigilant sacseja un contundent— Potser hauries de canviar de feina.
S’endevinen mitjos somriures en els nostres rostres, juraria que l’he vist també en el que seu al meu costat. D’alguna forma, ella ha dit el que necessitàvem sentir. Portem unes quantes estacions passades en silenci. La dona baixa i el tipus que seu al meu costat li diu acompanyant una altra moneda furtiva: —A veure si baixa abans que tu perquè puguis seguir tocant.
D’alguna manera, cada moneda lliurada era un desacord amb el sistema, perquè el vigilant va veure com anàvem arribant al músic per a aquest petit acte reivindicatiu. Volíem música.
Vaig arribar a casa, vaig posar a carregar el mòbil —maleïda addicció, potser el món s’havia acabat en l’última hora i jo no me n’havia assabentat— i rebo un tuit del que seia al meu costat: «La música és la tendresa dels pobres, oi, @Idealibros? I quina dona més crac».
M’agradaria relacionar aquest article amb aquesta feina de Somatents.
Bonic i incisiu. M’ha agradat.
Gràcies, Sergi!