La setmana passada, un tuit comentava l’absolució dels dos mossos acusats de disparar a Ester Quintana en els següents termes:
Vam ser uns quants els que ens vam sentir ofesos. Alguns es van organitzar per demanar l’expulsió de l’autor del tuit de la universitat on diu que dóna classes. Crec que no val la pena. En primer lloc, la barbàrie no pot ser emplaçada des de la caça de bruixes. En segon lloc, segur que la universitat on treballa ja té els seus mecanismes per saber a qui contracta. En tot cas i abans de comentar res, potser val la pena recordar alguns fragments de la sentència absolutòria per comprendre millor el context que el tuit no menciona. El subratllat és meu:
HECHOS PROBADOS: En dicho momento y a esa hora, la situación era de tranquilidad quedando escasos manifestantes, sin que llevaran armas u otros objetos o instrumentos peligrosos (…) A pesar de todo ello, un agente de los Mossos d’Esquadra que no ha podido ser identificado, incumpliendo los protocolos por los que se rige la actuación de los agentes de la Brigada Móvil, disparó lo que probablemente pudo ser una pelota de goma, aunque no puede descartarse totalmente que se tratara de un proyectil de 40 mm foam (…) , impactando el proyectil en el ojo izquierdo de Ester Quintana. (…) Como consecuencia de estos hechos Ester Quintana sufrió el estallido del globo ocular izquierdo, con la consiguiente pérdida total de la visión del ojo izquierdo.[1]
En primer lloc, el jutge dóna com a fet provat que l’Ester Quintana en cap moment va fer res que mereixés cap tipus d’acció policial; encara menys, violenta. En segon lloc, és un fet provat que l’Ester Quintana va perdre un ull per l’impacte d’una bola de goma o un projectil de foam disparat pels Mossos d’esquadra. Ester Quintana, el jutge no ho dubta, va ser víctima d’un cas de brutalitat policial especialment arbitrari i gratuït. Aquí hi ha algunes imatges (minut 5:38).
La sentència també diu que la versió dels mossos és inversemblant:
Tres reflexiones adicionales en relacion a esta cuestión. La primera hace referencia a la escasa credibilidad que nos merece el testimonio prestado por dichos agentes de la autoridad, (…) La tercera, para poner de relieve que resulta incomprensible que el Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya dotara de un GPS a cada una de las furgonetas de los Mossos d’Esquadra y que, sin embargo, el mismo resulte inhábil para determinar, con una cierta fiabilidad, el recorrido efectuado por cada uno de dichos vehículos.
Allò que descriu la sentència és especialment preocupant: l’escassa credibilitat dels agents de l’autoritat. O més ben dit, la pèrdua d’autoritat d’un poder que esdevé cec i sord, és a dir, autoritari. Podeu dir que exagero, que al capdavall un mosso ras no representa el cos. I tindríeu raó. Però la sentència també apunta a la conselleria. Cito:
FUNDAMENTOS DE DERECHO / CUARTO,. Salvas, pelotas de goma y proyectiles de foam. Tanto las partes acusadoras como las defensas aceptan que fue un proyectil policial el que impactó en el ojo de Ester Quintana, provocándole la pérdida del mismo. (…) Este reconocimiento público contrasta, por no decir que se contradice, con la tesis defendida inicialmente por los máximos representantes del Departament d’Interior, que afirmaron de forma contundente que en el momento y lugar donde se produjeron los hechos no se había lanzado ningún proyectil policial (…) siendo fácil inferir que dicha toma de postura (…) condicionó desde un primer momento, perjudicándola, la investigación de los hechos iniciada por los Mossos d’Esquadra.
Cert. Valgui com a exemple la primera declaració sobre el tema feta per Felip Puig el 15 de novembre de 2012:
En allà no va haver-hi cap actuació ni cap càrrega policial, ni cap llançament ni de salves ni de cap tipus de projectil, però torno a repetir que ahir de boles de goma no se’n va procedir al seu llançament en cap cas.
[youtube TgvmDv_JySQ 640 360]
Des del meu punt de vista, la indignació general davant el cas Quintana no respon a cap fariseisme, que al capdavall és contra el que apuntaria tota afirmació provocativa. En primer lloc, arbitrarietat policial. En segon lloc, impunitat d’un cos que provadament segons la sentència, ha abusat del seu poder. Tot i que Felip Puig va mentir més d’una vegada en les seves compareixences, ningú el va forçar a deixar el càrrec. De fet, després de les eleccions de desembre de 2012, va ser nomenat conseller d’Empresa i Ocupació fins 2016. En altres paraules: durant quatre anys hem tingut un conseller que, sempre segons la sentència judicial, ha contradit els fets provats.
Tanmateix, res d’això queda recollit en el tuit. És més fàcil fer escarni de la víctima. O potser és un tuit tècnic només atent a la dimensió jurídica de l’afer. El tuit ve a dir que l’advocada que representa a l’Ester Quintana no és competent. Tanmateix, la sagacitat del tuit renuncia a considerar el context del judici que la sentència sí contempla: determinats mossos i el cap d’interior van dificultar la tasca judicial; i després, van retractar-se cada vegada que l’advocada de Quintana, Laia Serra, demostrava la falsedat del que deien. Tant malament no deu haver-ho fet. Heu vist les imatges? Convertir en fets provats aquell desordre no és una tasca fàcil. Encara menys quan els alts càrrecs de la conselleria, sempre segons la sentència judicial, han “perjudicat” la investigació dels fets i contradit la veritat en diverses ocasions. El tuit sembla confondre l’exercici judicial amb un capítol de Perry Mason; això és: desproveït de context polític, econòmic i mediàtic. Obvia les condicions materials de les parts enfrontades.
Deia a l’inici que tot i no tenir cap lligam directe amb el cas Ester Quintana, el tuit em va ofendre. En realitat el més vergonyós va venir després, amb les justificacions que l’autor va donar davant l’allau de desqualificacions. En resum, sense excusar-se, assegurava que no havia pretès frivolitzar; que en realitat volia assenyalar la mala estratègia de la defensa que, cito, “segons les meves fonts, ha estat desastrosa pels seus interessos, que jo compartia”.
Més enllà de la peculiar sintaxi, ni cap ni peus. Quan critiques sense voluntat d’humiliar, sense delectar-te en el dolor de l’altre, el llenguatge t’ofereix tota mena de recursos per transmetre recolzament, cordialitat o un mínim respecte. Al capdavall és sensat pensar que si la defensa s’ha equivocat, no ho ha fet deliberadament (i insisteixo, al marge de les fantasmagòriques fonts invocades per l’autor en plena crisi de pànic, jo diria tot el contrari).
De fet, una de les coses que més repugna del tuit és l’ús de l’imperatiu. No se m’acudiria mai, menys en un cas tant tràgic com aquest, perdre un ull, dirigir-me amb la insolència de l’imperatiu a una persona ferida. És un acte de suprema covardia. Recordeu el final de Faustrecht der Freiheit? Dos nens desvalisant un cadàver estès en el vestíbul del metro? No són voltors, són nens. En aquest context, l’imperatiu és mesquí. S’han d’haver vist molt poques coses, haver-ne sentit moltes menys, pertànyer a un món molt petit, per no ser sensible a determinats mecanismes tant bàsics del llenguatge. Quan era petit, la meva àvia va tractar de combatre la insolència de l’edat exercitant-me en el saludable ús del condicional:
A la propera, Ester, estaria bé, que et paguessis una bona advocada
O si veritablement, tal com assegura l’autor, escrius “des dels mateixos interessos”, encara funcionaria millor recórrer a la primera persona, situar-se en el seu lloc:
A la propera, Ester, jo em pagaria una bona advocada
No pretenc donar lliçons de sintaxi ni molt menys. Nomes tracto d’il·lustrar el que penso amb exemples concrets. Certament, les meves frases no són molt millors. Han perdut el to cool de qui parla recolzat sobre el pinball fent sonar els glaçons contra el vidre mentre es grata els ous, al capdavall ens hem mostrat més humans.
El temps verbal no és l’únic problema. També hi ha el pes semàntic del verb escollit: pagar. En aquest cas era molt fàcil escollir un altre verb: contractar, recórrer, buscar. Cap d’ells ens remet als recursos econòmics de l’al·ludida. En cap cas ens fan pensar en la indemnització que les asseguradores de la Generalitat han pagat (o han de pagar) a la víctima. Usar el verb “pagar”, al·ludir als diners, és una forma barroera de dir que aquí no hi ha set de justícia, sinó ganes d’embutxacar-se diners. Un mosso et deixa mig cec perquè sí; ve un graciós i et diu garrepa. I això, des dels interessos “compartits”. Menys mal.
Però res del que jo pugui proposar com a tuit alternatiu funcionarà, si no modifiquem l’encapçalament del tuit, veritablement coactiu: A la propera. A la propera què? La propera vegada que perdi un ull es quedarà cega. D’ulls només en tenim dos. Obvi. O potser es vol referir a la propera acció legal en cas que la defensa recorri la sentència. Costa de creure. Sona a amenaça. Lliga perfectament amb l’imperatiu paga’t. Has rebut, no et queixis o tornaràs a rebre. Quan vaig llegir-ho, vaig pensar en la brutalitat cega d’Attila Mellanchini, el capatàs que Donald Sutherland interpreta a Novecento (Bertolucci, 1976). Atonyinar el dèbil. Certament, ens trobem davant del tuit d’un escriptor pura sang. Sense aquest a la propera, el tuit perd contundència. És tan vulgar ser honest! Pregunteu-li al Bigotes o al Francisco Granados. Super trendy. Desafiant. Walk on the wild side. En tot cas aquí la meva alternativa:
Jo hagués contractat una bona advocada
O si veritablement es tracta d’animar-la a no rendir-se, apuntar al futur:
Ester, jo contractaria una bona advocada.
El subjuntiu, l’ús de la primera persona, converteixen el punyent tuit del brillant polemista en una construcció tova, sí, és cert, però molt més coherent amb la suposada empatia de l’autor, que diu, insisteixo, que comparteix els “interessos”. No sé que diria el meu admirat Lautréamont de la meva proposta. Potser em menysprearia per tou, sí, però és que l’Ester Quintana és real i els que l’han deixat mig cega continuen fent de policies.
El veritable problema del tuit, en tot cas irreformulable, és que no diu res. De fet és com un rot o una rialla histèrica fora de lloc. Un genuí gest de mala educació i d’arrogància. No diu res. I com és sabut, el llenguatge és molt útil per a dir coses, però menys útil quan no hi ha res a dir. Se m’acut una formulació molt més expressiva:
Gny gny gny gny gny
El tuit no diu res; cert. Tampoc no vol comprendre res qui l’ha escrit. Els grans provocadors, almenys aquells que a mi m’interessen, siguin del signe que siguin, mai actuen com hienes, ridiculitzant el dolor de qui no es pot defensar. A través de la ironia i el sarcasme, qüestionen les estructures de poder i la hipocresia amb què es mostren, viuen i pateixen. Víctimes i botxins (no oblidar l’incommensurable El Verdugo de Berlanga o Le Boucher de Chabrol). I com tots sabeu, el poder no és un instrument, no s’emplaça en un lloc, ni pertany a una classe. No és un monopoli de l’administració (avui menys que mai). Tots els practiquem. Fins i tot els escriptors sense talent. O els ofesos com jo.
Per tancar, adjunto dos construccions polèmiques que em fascinen per la seva profunda intel·ligència, humanitat i concisió formal.
La primera és d’Oscar Wilde:
Work is the curse of the drinking classes.
(“El treball és la maledicció de les classes bevedores”)
La segona, del duc de La Rochefoucauld:
Tout le monde se plain de sa mémoire, et personne ne se plaint de son jugement.
(“Tothom es plany de la seva memòria, i ningú es plany del seu judici”)
Si les analitzeu amb cura, observareu que diuen moltíssimes coses. Parla la intel·ligència, no l’afany de notorietat barata. Coincidència significativa: Ambdós, per naixement, pertanyien a classes acomodades; i ambdós van ser durament castigats per les autoritats del seu temps. No caigueu en el parany. A la propera, Ester, paga’t una bona advocada no és un tuit de classe. És un acte d’esnobisme provincià.
[1] El diari Ara té penjat un PDF amb la sentència judicial.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.