Skip to content


Cultura lliure, mercat i institucions públiques

Escrit el 22/05/2016 per César Rendueles a la categoria ARTICLES.
Tags:

Publiquem un altre extracte de “Cultura en tensió”, en aquest cas del text de César Rendueles “Un programa polític per salvar la cultura lliure”.

La tensió sobre la que escriu César Rendueles és la tensió entre el pensament sobre la gestió del comú que es deriva de la cultura lliure i la gestió de l’esfera pública. En el seu text apunta algunes propostes que se’n podrien derivar de la gestió d’aquesta tensió.

Versió 2

Podeu comprar Cultura en tensió a botiga.nativa.cat.

Un mercat és un mecanisme de coordinació col·lectiva que no requereix arribar a consensos. L’ordre ―l’equilibri― és una propietat emergent que apareix de forma espontània. Idealment, si diverses persones van a un mercat, cadascuna amb el seu propi conjunt de preferències ordenades, el joc de l’oferta i la demanda teòricament ha de poder coordinar-se sense necessitat de convèncer. Per contra, l’esfera pública es basa en la recerca deliberativa d’acords: no és un mercat d’opinions o idees polítiques, sinó un procés de racionalitat col·lectiva. El mercat i l’esfera pública tenen en comú alguns aspectes formals, com l’absència de control i la descentralització, però són radicalment diferents pel que toca als aspectes substantius. De vegades des dels moviments de cultura lliure s’ha tendit a difuminar aquesta diferència, com si les condicions de la racionalitat comuna haguessin quedat implementades en l’arquitectura tecnològica i n’haguessin fet innecessària la institucionalització.

El problema és que, d’aquesta manera, es fa opac un obstacle complicat però malauradament ineludible: la decisió sobre quins aspectes de la realitat social sotmetem a processos de discussió pública i quins, en canvi, abandonem a altres procediments de coordinació. Sembla raonable que certes decisions no depenguin de la deliberació en comú. Per sort, no necessito arribar a un consens amb la resta de compradors del supermercat sobre el xampú que he de triar. En canvi, hi ha sectors productius molt importants, com l’energètic, l’immobiliari o el financer, en què l’absència d’un fort control deliberatiu té resultats catastròfics.

¿La música, la literatura o la política científica s’assemblen més al xampú o al sistema financer? La veritat és que no hi ha cap resposta senzilla, entre altres coses perquè fem servir la paraula cultura per designar coses molt diferents. En qualsevol cas, sembla absurd imaginar que un canvi tecnològic ens hagi de lliurar de la tasca de negociar i assajar diferents solucions de compromís. Necessitem trobar combinacions satisfactòries d’intervencions institucionals, espontaneïtat col·laborativa i relacions mercantils que s’adaptin a les diferents realitats culturals.

És un assumpte amb enormes repercussions pràctiques. L’open movement ha entès la cultura en termes procedimentals i, per això, ha centrat la seva atenció en els protocols tècnics, com el p2p, i jurídics, com les llicències Creative Commons. En canvi, ha deixat de banda qüestions empíriques crucials com les condicions laborals dels creadors i els mediadors o les fonts de finançament dels projectes. Com a mínim, aquesta estratègia ens furta la possibilitat de prendre col·lectivament algunes decisions importants. Per exemple, establir quines activitats culturals hauríem de finançar i en quins termes.

Per descomptat, es pot argumentar que els mateixos mecanismes col·laboratius que permeten distribuir la cultura lliure serveixen per adoptar aquests acords sense necessitat de recórrer a processos institucionals costosos que, inevitablement, tenen un component reactiu i conservador. I en alguns casos és així: la Viquipèdia, per exemple, es finança amb microdonacions. Però en moltes altres ocasions l’espontaneïtat col·laborativa té exactament els mateixos efectes destructius que el mercat. Jo, per exemple, sóc un pèssim lector de poesia. Si les meves posicions sobre aquest camp cultural es jutgessin per les meves preferències revelades ―quants llibres en compro, a quants recitals poètics assisteixo…―, la conclusió inevitable seria que crec que la poesia hauria de seguir el mateix destí que la flauta de nas i desaparèixer o, almenys, transformar-se en una pràctica amateur marginal de la qual ens podem despreocupar col·lectivament. I no és així: penso que és una activitat artística que mereix ser preservada i, per tant, hi hem d’invertir recursos públics.

Els ordres valoratius de la cultura erudita o popular no sempre responen de manera immediata a la preferència individual, sinó que tenen relació amb compromisos de més abast. Hi ha artefactes culturals molt immediats que segurament es puguin gestionar sense pèrdua a través de l’elecció personal: les cançons de One Direction o Bob Dylan m’agraden o no, ja està. D’altres, en canvi, formen part de dipòsits de possibilitats complexos, delicats i de llarg recorregut, de vegades literalment mil·lenaris, que s’esmicolen quan tractem de reduir-los a la lògica de la preferència.

El desenvolupament d’algunes de les pràctiques culturals i comunicatives, el valor i la legitimitat de les quals reconeixem, requereix infraestructures i condicions econòmiques que l’espontaneïtat col·laborativa difícilment pot subministrar. Però, sobretot, necessiten estabilitat institucional; serien impensables si depenguessin del fet que els déus de la col·laboració i el crowdfunding siguin permanentment propicis. Un mitjà de comunicació fiable i rigorós, per exemple, exigeix una enorme quantitat d’hores de treball, sí, però necessita encara més periodistes amb ofici, dotats d’un conjunt d’habilitats contingents que només es poden anar adquirint col·lectivament a través de l’experiència prolongada. El mateix passa amb gairebé qualsevol àmbit cultural. No obstant això, amb molta freqüència la resposta que el moviment de la cultura lliure ha donat als músics, escriptors, periodistes, editors, directors de cinema i actors que plantejaven aquesta classe de dilemes és que es mereixien els seus problemes econòmics i organitzatius per dependre de mitjans tecnològicament superats i intrínsecament monopolistes. Com si el mercat lliure per fi hagués donat a aquests aprofitats parasitaris la lliçó que es mereixien.

L’irònic és que les tecnologies de la comunicació contemporànies ens ofereixen una oportunitat única per repensar les formes d’intervenció institucional pública ―que no és el mateix que estatal― en l’àmbit cultural. Avui hauria de ser més fàcil que mai iniciar processos de democratització de les organitzacions burocràtiques, reformar els sistemes de remuneració i mediació perquè siguin més justos i igualitaris o ampliar fins a l’infinit el domini públic. Està a l’abast de la nostra mà crear organitzacions públiques de gestió dels drets d’autor que vetllin pel bé comú, acabar amb l’star system, desmercantilitzar i fer més igualitària la remuneració d’artistes, productors culturals i mediadors precaritzats o obrir les institucions culturals a la deliberació ciutadana. Podem posar les nostres orquestres públiques a editar enregistraments amb llicències lliures; els nostres lingüistes a traduir els clàssics per a editorials públiques; els nostres bibliotecaris a contribuir al p2p; els nostres professors a crear llibres de text gratuïts…

Podeu comprar Cultura en tensió a botiga.nativa.cat.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )