Texto traducido al castellano
Una història que mai he explicat i que en el seu moment va ser traumàtica. Quan el Nic, el meu fill, deuria tenir tres anys, un divendres que marxàvem de cap de setmana, sortíem junts de casa, dues maletes i la puta cadireta reglamentària que les autoritats t’obliguen a instal·lar al cotxe per la seguretat del nen. Les dues maletes pesaven molt. L’ambient al barri era opressiu a causa de l’excés de turistes, que caminen com zombis, que bloquegen la porta de casa per escoltar el guia.
Aquella tarda el Nic no volia caminar. Com tantes vegades els passa als nens, la cosa va derivar en rabieta. Una rabieta salvatge. Els dos, pujant pel carrer del Call, jo suant com una vedella amb dues maletes i la puta cadireta reglamentària, i el Nic, recargolant-se pel terra amb uns crits, xiscles i plors, que arribaven a la Generalitat. Nervis. Bronca. El cotxe ens esperava a la plaça Sant Jaume. Em faltaven mans. Una senyora em va oferir ajuda. Li vaig agrair. Vam continuar “pujant”. L’estirava pel braç. Impossible. Arribant casi a la plaça, la cosa va esdevenir insostenible. Em vaig posar molt nerviós. Vaig tirar les maletes i la cadira. Em vaig penjar les maletes a l’esquena. Vaig seure el Nic a la puta cadireta reglamentària i me la vaig posar sobre el cap, com si fos un xerpa o un portador de Tintin al Congo. Ara el Nic cridava a sac. Tothom mirava. Vaig creuar la gentada de la plaça amb el Nic allà dalt cridant com una bèstia. Jo també cridava com una bèstia, suposo que el renyava o què sé jo. Les nanses de les maletes se’m clavaven a l’espatlla. Em feien mal. Per no perdre temps, m’obria pas empenyen turistes. Semblava una mani de turistes.
Calmis, va dir ell, només li dic que així no es tracta a un fill
Vam arribar al cotxe. Vaig descarregar la cadira al terra molt bruscament. Pel cabreig i perquè la meva esquena ja no podia més. El Nic plorava molt i jo el renyava fora de mi. Vaig començar a instal·lar la puta cadireta reglamentària al seient de darrera. El Nic seguia plorant fora. De sobte em van picar a l’espatlla. Era el guàrdia urbà de la Generalitat, em sonava de vista. Un home gran amb bigoti i silueta sedentària. Evidentment, em treia un cap. Ja està, vaig pensar. Ara una multa per estar aparcats al mig de Plaça Sant Jaume. Vaig tractar de contenir l’atac de nervis. Ara marxem, li vaig dir, és que vivim aquí i és impossible fer-ho d’una altra manera, però ja marxem. El guàrdia: Vostè s’ha vist? Jo sí. Jo ho he vist tot. Al principi no vaig entendre per on anava. Com? Perdoni, vaig dir. Vostè no pot tractar al seu fill així, em va dir. Vaig començar a al·lucinar: què? . Ell va seguir: Ha donat l’espectacle. Tothom el mirava. Ha destorbat l’espai públic. La violència contra els nens està castigada. Fos amb negre. Túnel mental estrany. Una pantalla de plasma negra entre el meu fill i jo, un intrús posant en dubte el meu amor incondicional pel Nic. Dubtes interiors: potser estic boig i he fet una animalada, com els psicòpates que assassinen i després no ho recorden. Vaig repassar molt ràpidament els fets. A més dels crits, a més del show contra els turistes, a més de deixar la cadira al terra amb molta mala llet, no havia hagut cap cop, cap bufetada, cap res… No ho entenia. Em vaig sentir violat. Totalment vulnerable.
Però què diu?, li vaig dir cridant. El cabreig amb el Nic es transformava ara en una altra cosa i jo estava fora de mi. M’acabava d’agredir moralment, en el moll de l’ós, un estrany. Vaig continuar a crits: Vostè ho ha vist tot, diu? M’ha vist creuar la plaça amb el Nic a l’esquena marranejant sobre la puta cadira reglamentària, i enlloc d’oferir ajuda, ha esperat a veure com se’m trencava l’esquena o com bufetejava al meu fill, cosa que per cert, no he fet?
Calmis, va dir ell, només li dic que així no es tracta a un fill.
Hòstia puta, vaig pensar. Què fort! El cabron em fa sentir un maltractador. Ara el Nic, no plorava, mirava espantat al policia.
Sí, ho reconec, havia perdut el cap, però és que allò era un linxament
Però… com s’atreveix a parlar-me de violència (vaig començar a desvariejar), tu em parles de violència, amb una pipa al cinturó i una gorra amb quadrets? De sobte va començar a venir gent, molta. Envoltaven el cotxe. Un alemany del barri, que el conec de vista, des de darrera el poli em va dir Eres un fascista. Un xaval amb caputxa i anella a l’orella em va dir no me gustaría tener un padre como tu. Flipant. Flipant molt. La gent va començar a dir coses i jo vaig començar a insultar la gent. Especialment a l’alemany. ¿De qué coño hablas puto wim wenders de saldo? si siempre estás puesto delante de mi casa. Sí, ho reconec, havia perdut el cap, però és que allò era un linxament. La cosa pujava. Ara només el guàrdia urbà em protegia del tumult. El Nic plorava dins del cotxe. Li vaig dir al poli que si no hi havia denúncia jo marxava. El seu to autoritari, segur, altiu, per damunt del bé i el mal, arrogant, la seva violència implícita, em feia sentir fatal, un delinqüent, una merda, però com estava fora de mi, jo continuava a crits. Vaig començar a sospesar seriosament la possibilitat de donar-li un cop de puny a l’alemany… la cosa pujava i el guàrdia no feia res…
De sobte va aparèixer una velleta vestida de negre. Una de les velletes del barri. Petita i prima. Es va ficar davant meu encarada a la turba: A ver ¿Cuantas madres hay aquí? Hòstia, és veritat!, vaig pensar, tot són tius. La velleta va seguir: ¿Cuantos de vosotros habeis subido a un niño? vagos que sois unos vagos, que no sabeis lo que es querer a alguien. Collons! Tenia raó. Ella es va girar. Em va tocar la cara amb afecte. Sube al coche, majo, anda ves, que estos no saben lo que es limpiarle el culo a un hijo. El poli va desaparèixer. La gent va començar a dispersar-se. Només l’alemany (encara me’l trobo pel barri) seguia insultant. Vaig marxar. Tot i l’auxili de la vella (li agrairé eternament) em va quedar durant molt de temps una sensació molt desagradable. La meva relació amb el Nic es va alterar. Hi havia moments, quan ell s’enrabiava, que no em sentia legitimat per imposar l’autoritat. Dubtava de mi com a pare. Tot i la vella, que tenia raó o al menys ningú va replicar, cap dona, cap pare, només ociosos, tot i la vella, tot s’havia regirat. Un policia, enlloc d’ajudar, d’oferir una solució, de calmar-me per evitar que la cosa anés a més, enlloc de tot això, s’havia interposat entre el meu fill i jo, m’havia jutjat públicament sense saber res, res del dia que va néixer el Nic, res de les parades de Reis, res dels banys a la platja de Pals, res de les bronques a les nits quan no es dorm.
¿Cuantos de vosotros habeis subido a un niño? vagos que sois unos vagos, que no sabeis lo que es querer a alguien
He recordat aquesta història perquè recentment m’hi ha fet pensar l’empresonament dels titellaires. Potser no té res a veure, no ho sé, però sí hi ha certs ingredients en comú. El tabú de la violència; la violència que exerceixen, paradoxalment, els que censuren la violència en nom de la democràcia; la hipocresia amb què blindem els nens davant la realitat, com si fossin tontos; i també la ingerència asfixiant de l’estat en la nostra moralitat més intima, una ingerència que sovint ve gestionada des de la incompetència, l’estretor de mires i una evident manca de preparació de determinats sectors vinculats a l’administració.
El cas dels titellaires, molt més greu, és tant arbitrari i estúpid que costa dir res fora dels llocs comuns més elementals. Em temo que els responsables del seu engarjolament ho saben. No es pot ser tant inepte. Diuen que Raúl García i Alfonso Lázaro han fet apologia del terror i de la violència. No hi ha per on agafar-ho. No és ni rebatible. Al menys no hauria de ser-ho en una societat saludable. Però és clar, vivim en un país on els homicides en sèrie que han actuat des dels fons financers continuen passejant-se pel carrer com els amos del món; una societat on Arnaldo Otegui continua empresonat des de 2013 (una vergonya que converteix la nostra democràcia en un acudit sinistre); una societat que no ha sabut engarjolar a un Angel Acebes per haver injuriat i manipulat els centenars de morts de l’11-M, i el patiment dels seus familiars, mentint deliberadament una vegada i una altra; una societat on algú amb una pistola de reglament a la cintura pot violar la teva intimitat familiar, impunement i donant lliçons de pacifisme.
En realitat, allò que no suporten és la visibilitat pública d’altres morals
No és demagògia és estadística: molts dels que diuen defensar els drets dels nens davant obres de titelles com les de Raúl García i Alfonso Lázaro, són els que callen amb escàndols com els dels Maristes de les Corts. En realitat, allò que no suporten és la visibilitat pública d’altres morals. Si es fa en secret, amagat en una sagristia, en un vestuari policial, on sigui, aleshores res els pertorba. Al capdavall, pensen ells, saltar-se la llei d’amagat no implica qüestionar-la. De fet, fa segles que exerceixen una violència invisible que condemna tot tipus d’alteritat a la invisibilitat i a la vergonya.
És aquesta violència la que vivim cada dia i des de dalt. Les putes cadires reglamentàries, per exemple. Penseu-hi, a més d’un negoci, no és cap broma. És habitual, gairebé un acudit: aquells que acostumen a condemnar la violència són els que l’exerceixen amb més impunitat. Va ser així quan Richelieu va prohibir els duels (6 de febrer de 1626) i passa ara amb un ministre d’interior que en la seva tasca invoca l’intangible, com els bruixots.
No és legítim fer mal a ningú; sí ho és preguntar-se en veu alta, davant d’adults i davant de nens, sobre el sentit, la necessitat i els límits de la violència. Vulguem o no, hi és.
[youtube rk9dLy58rsc 640 360]
Ostres Ramon!
Recordo haver-te sentit explicar aquest episodi en més d’una ocasió i t’he de dir que jo mateix l’he re-explicat també més d’un cop, perquè il·lustra perfectament com s’ha trencat l’obligació moral (en el sentit antropològic) que tots els adults solien tenir envers tots els nens, només en un sentit: la resta d’adults ja no estem moralment obligats a contribuir en l’educació i la cura dels infants (com abans) però en canvi estem més que legitimats per criticar maternitats i paternitats alienes. Tota la pressió va pels progenitors. Un desastre!