La música té la capacitat d’adaptar-se als temps d’una manera més flexible i ràpida que altres manifestacions culturals. Forma part de la seva naturalesa. Una cançó pot adquirir un matís nou segons com sigui interpretada, tant pel públic com pels músics. La història és plena de tonades que servien per dir unes coses i que al cap d’un temps, a vegades gairebé de manera simultània, eren modificades per expressar-ne d’altres o per fer-la més punyent.
És ben conegut el cas de l’Himne de Riego, que va donar peu a versions populars amb la lletra canviada, com ara una cançó de taverna dels pescadors de Torredembarra que anava bastant més lluny en la crida antiabsolutista: “Si la Reina vol corona / corona li darem / Que vingui a Barcelona / i aquí la pelarem”. Més directe, impossible.
També hi ha casos en què és el mateix autor qui decideix variar-ne un vers o una paraula conscientment. Un dels exemples més recents és Ámenme, soy un liberal, l’adaptació que Nacho Vegas fa de Love, I’m a liberal de Phil Ochs. En uns versos diu: “Hoy no les diré a quien voto tan solo que empieza con P”. Així és la versió enregistrada de la cançó, tal com es pot escoltar al disc Canciones populistas. Tanmateix, quan la canta en directe diu que “empieza por C”. El canvi és conscient, perquè Vegas assegura que la cançó descriu Albert Rivera. Quan vaig escoltar la cançó enregistrada a finals del 2015 vaig pensar que la P sí que es referia a Podemos, però el mateix Vegas em va assegurar que havia escrit la lletra abans que Pablo Iglesias i companyia muntessin Podemos. Val a dir que a mi m’agrada pensar que en realitat la P va per Podemos, perquè introdueix aquell punt d’àcida autocrítica que tenia l’original de Phil Ochs. Però una cosa és el que un vol veure i una altra cosa el que és. El que m’interessa en aquest cas és l’habilitat de Vegas per fer encara més explicit el seu retrat de determinats comportaments polítics tan sols canviant una lletra.
Els músics, com de fet qualsevol persona, no són individus estàtics, sinó influïts per dinàmiques mutants. Segurament bona part del que som i el que pensem queda configurat durant la joventut, però seria esgarrifós viure en un món que negués la possibilitat de canviar d’opinió o d’enriquir-la amb nou matisos. La coherència no és justificar tots els actes del passat, sinó saber gestionar les contradiccions. Tanta desconfiança em genera qui renega del passat amb la fe del convers com qui s’entesta a ser només com se suposa que era anys enrere. Fora els tremendismes i els dramatismes!
Francesc Ribera, Titot, el cantant dels Brams, també és dels que ha canviat una cançó per adaptar-la a noves realitats. Fa uns anys va compondre Fidels a la utopia, que inclou aquests versos: “Farem baixar els palaus dels poderosos / calarem foc a la seva constitució. / Amb les pedres que ens sobrin / d’enderrocar presons / construirem escoles sense professors”. El propòsit d’aquest “sense professors” era combatre l’educació doctrinària. Al cap d’un temps, Titot va canviar l’últim vers per dir: “construirem escoles amb bons professors”. Significa això que ja no pensava el mateix? No, seguia en contra d’imposicions que atempten contar la llibertat. Senzillament, va constatar que havia sigut injust amb mestres com els que van sortir al carrer a les Balears per lluitar contra les lleis del Partit Popular, amb els que van fer costat a la Primavera Valenciana, amb els professors que es manifestaven arreu contra les polítiques que degraden l’educació, amb els que dia a dia lluiten perquè l’educació pública sigui digna. La lletra original, explicava el mateix Titot, “no volia ser un menysteniment, però es podia interpretar com un menysteniment”. Per tant, el més assenyat era canviar-la. Actituds com aquesta són un bon exemple de la importància de deixar de banda l’orgull del creador i d’entendre que sovint introduir un matís és millor. No és correcció política, sinó empatia. No és cap traïció.
Això em recorda allò que deia en Dylan, que les cançons no s´acaben, s´abandonen.
I també penso en el temps que s´han de deixar reposar abans de publicar-les o grabar-les.
I no recordo qui va dir allò de “les cançons son meves i les canvio quan vull. Però jo, no tu.”
En fi, que cadascú faci el que vulgui.
Si algú vol canviar una de les meves cançons, será responsabilitat seva, no meva.
No només no és una traïció, sinó que es tracta d’una de les estratègies compositives més antigues que hi ha: el sirventès era el gènere per antonomàsia de la cançó trobadoresca, un tema en què s’agafava una melodia ja preexistent i coneguda (i per tant més fàcil de difondre) i se n’adaptava o canviava la lletra per tal d’adaptar-la a noves circumstàncies socials o polítiques. La música tradicional popular s’ha servit sempre d’aquest recurs. Vaja, que si mirem amb una mica de perspectiva històrica, l’insòlit és que la lletra no canviï!