(Una aportació als debats sobre les pràctiques culturals)
Per Iván Miró, soci de La Ciutat Invisible
[Contradiccions culturals]
En l’actual societat del coneixement, la “cultura” ha passat a ser central en els processos d’acumulació de capital. Com altres dimensions del treball immaterial –sabers, emocions, afectes, llenguatges- la cultura ha esdevingut una font per a incrementar la productivitat del capitalisme cognitiu.
Foto: Jordi Borràs
Per tant, sigui quina sigui la seva accepció, la cultura està creixentment travessada per una contradicció fonamental: la seva creació és col·lectiva, però l’apropiació dels beneficis que genera, així com el seu comandament, és de caràcter privat. Aquesta és, ho sabem, una contradicció compartida amb tota producció social que s’emmarca en el règim capitalista. No obstant, les característiques pròpies de la cultura fan que la seva mercantilització signifiqui, a més, que el conjunt de les relacions socials quedin enfangades en la trama del poder i del diner. Perquè cultura és art, però també és llenguatge, afecte, cures, identitats, cosmovisions, imatge o comunicació. La seva mercantilització ens mercantilitza.
[Les indústries culturals i creatives i la ciutat]
La cultura, tal i com s’afirma des de l’Institut de Cultura de Barcelona, avui ha passat a ser “un factor clau pel desenvolupament de les ciutats”, i els poders públics promouen “polítiques urbanes per tal de fomentar indústries culturals i creatives”. D’aquella vella “indústria cultural” teoritzada per Adorno i Horkheimer, hem passat a les noves “indústries creatives”, i ambdues són presentades com a motors de desenvolupament econòmic. Què s’entén, tanmateix, per indústries creatives? Doncs aquelles que operen construint significats simbòlics, són creatives en la producció i generen, en el millor dels casos, beneficis a través de l’explotació de “la propietat intel·lectual”. A la tradicional indústria cultural, doncs, se li suma un ampli i difús sector “creatiu”: arquitectura, publicitat, disseny, moda o programari. Fins i tot l’artesania, en les “ciutats creatives” del capitalisme cognitiu, ha passat a ser reconceptualitzada en tant que “indústria handmade”.
[Bifurcacions culturals]
Per uns, es tracta de generar creixement econòmic atraient a “la classe creativa global” (Richard Florida), per tal que desenvolupi noves idees (nous negocis) en “clústers creatius” o “clústers d’innovació”, típics de les actuals estratègies espaials de les polítiques públiques de promoció econòmica. Un creixement que finalment, tal i com apunten David Harvey i Neil Smith, vincularà la cultura amb el capital financer i la propietat immobiliària, amb la creació de rendes de monopoli, amb la gentrificació. Altres veus, com Jaron Rowan, entenen que allò que s’està definint com a indústries creatives són, en realitat, activitats basades en “la creativitat col·lectiva i la cooperació, que tenen el potencial de crear riquesa social i contribuir al creixement del procomú”. Sembla, doncs, que alternativament a l’apropiació capitalista de pràctiques culturals col·lectives (l’economia política de la cooltura), s’intueix una nova economia social del coneixement i una renovada economia cooperativa de la cultura.
[Interrogants]
¿Com potenciem una cultura que respongui a les necessitats i desitjos de les comunitats que protagonitzen els processos culturals? Com fem que els processos de renta, treball i propietat que articulen la producció cultural siguin democràtics, equitatius, col·lectius i generin drets? Com fem que sigui el conjunt de la societat qui es beneficia d’aquest bé comú que ha contribuït a generar? Com facilitem que, si la cultura ja es produïda de forma cooperativa, també sigui governada cooperativament?
Hem de trepitjar els barris i conèixer experiències històriques i actuals de cultura cooperativa, popular i comunitària. Hem d’obrir espais on ens trobem iniciatives sociecònomiques (cooperatives culturals) i equipaments culturals de gestió comunitària, per abordar les necessitats pràctiques immediates, però també per obrir els horitzons dels projectes cooperatius i comunitaris que treballem la cultura en tant que relació social emancipadora i bé comú.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.