Hay una traducción al castellano de este texto
Des que va néixer el BAM el 1993, a Barcelona conviuen durant les festes de la Mercè dos festivals, la Mercè Musical i el BAM. El primer vol ser més popular i el segon s’autodefineix com innovador i de qualitat. Tot plegat són qualificatius relatius, subjectius i cada cop més difícils de justificar. Potser ha arribat l’hora de debatre si cal tenir dos festivals amb fronteres cada cop més fràgils.
Potser fins i tot cal plantejar-se si l’Ajuntament de Barcelona ha d’impulsar un festival de perfil indie i alternatiu en la ciutat amb més festivals indies i alternatius per metre quadrat. Potser cal pensar en un gran festival, veritablement eclèctic i per a tots els públics, independentment de la seva edat, dels seus gustos musicals, dels seus hàbits de consum i del seu país de procedència. Que no divideixi la ciutadania sinó que fomenti i exhibeixi amb orgull el caràcter socialitzador de la música.
El BAM va néixer el 1993 amb l’objectiu de renovar la manera com l’Ajuntament de Barcelona programava els concerts de les festes de la Mercè
El BAM va néixer el 1993 amb l’objectiu de renovar la manera com l’Ajuntament de Barcelona programava els concerts de les festes de la Mercè. Recordem-ho: fins aquell moment, la cosa es reduïa a tres vetllades multitudinàries amb els grups supervendes de cada temporada. Era una època en què allò que s’anomenava escena alternativa o independent gairebé no tenia presència a l’agenda de concerts espanyola, i encara menys en les programacions dels ajuntaments.
Han passat més de vint anys i no es pot dir que avui Barcelona pateixi una manca d’oferta d’aquest tipus de música. Ans el contrari; en tenim fins a la sopa. Però, tot i que el BAM vol anar una mica més enllà de la músiques d’influència anglosaxona (una tendència que també exploren molts altres festivals), no hi ha manera de treure’s del damunt aquest ADN de festival indie.
D’altra banda, en les darreres dues dècades, aquella divisió entre música mainstream i independent s’ha manifestat cada cop més inservible. Si a mitjans dels anys 90 ja eren termes força enganyosos, seguir dividint la música entre mainstream i alternativa al 2015, com si encara fossim a finals del segle XX, és del tot absurd. I, en tot cas, si volem parlar de músiques veritablement alternatives, no són les que trobem al BAM ni als festivals indies de renom.
Ara mateix, les fronteres entre un festival i l’altre són una construcció llunyana
L’Ajuntament de Barcelona manté, potser per inèrcia, aquesta artificiosa divisió del programa musical de la Mercè en dos festivals: el de “la música destinada a tots els públics” (la Mercè musical) i el de “els talents emergents del pop, el rock o l’electrònica de l’escena internacional” (el BAM). També se solen fer servir expressions com “grups populars” per referir-se a la Mercè Musical i es parla de “festival innovador”, “marca de qualitat” i fins i tot d’espai que genera “enriquiment musical per als assistents” a l’hora de descriure el BAM. Tots són conceptes ambigus, relatius, profundament subjectius i altament discutibles. Però també són qualificatius que, sense pretendre-ho, acaben creant una imatge distorsionada del festival que no els rep.
No era popular la proposta soul Saun & Starr, que tot i no ser conegudes, van connectar molt fàcilment amb el públic, precisament degut al to familiar i inclusiu de la seva música? No són emergents els rumberos de La Màlaga? No era de qualitat i risc la proposta de Free Spirits Big Band & El Petit de Cal Eril? Era potser menys arriscada o de qualitat que, per exemple, el pop saltiró australià dels Blank Realm? I on és la innovació de l’enèsima cantautora folk? Els programadors del BAM i la Mercè Musical treballen plegats i de ben segur que hauran dubtat sovint si incloure un grup en festival o un altre. De fet, el projecte portugués Batida es va presentar al 2013 al BAM i aquest setembre va actuar a la Mercè Musical sense que la seva proposta musical hagués canviat substancialment. Ara mateix, les fronteres entre un festival i l’altre són una construcció llunyana, una distinció fictícia que no fa més que separar els públics.
Potser és hora de posar en dubte aquesta estranya bicefàlia que hi ha a les festes de la Mercè
Perquè, al final, l’única cosa més o menys clara és que el BAM s’adreça a un públic jove i melòman (gent d’entre 20 i 40 anys consumidora habitual de música i de concerts) i que la Mercè Musical és per a tots els públics. I arribats a aquest punt, potser cal preguntar-se si té massa sentit centrar bona part de l’oferta musical de la festa major Barcelona pensant en el públic més nodrit d’oferta musical de la ciutat i farcir-la, a més, amb artistes del mateix perfil dels que es poden veure durant la resta de l’any. Arribats a aquest punt, fins i tot ens podriem preguntar si amb qualificatius com ‘de qualitat’, ‘innovador, i ‘arriscat’ no s’està justificant un festival exclusiu i elitista. Traducció: al BAM escoltes bona música i la Mercè Musical hi ha música per a la resta de gent.
Recordo amb especial entusiasme dos moments claus en les festes de la Mercè. El primer, l’any 2007, quan es va decidir barrejar la programació del BAM, la Mercè Musical i fins i tot la de les Nits de Cadena 100 al Parc del Fòrum. Allò sí que era una festa major amb tothom barrejat. I mentre els fans de La Caja de Pandora feien temps, podien (o no, es clar) caminar cent metres i descobrir el raper nordamericà El-P. Un altre moment inoblidable va ser el debut dels colombians Systema Solar a la plaça dels Àngels del Raval. Música popular, música arriscada, música festiva, i música que, a més, va aplegar un munt de ciutadans d’origen llatinoamericà que sovint es deuen sentir musicalment oblidats per la programació de les festes de la Mercè.
Un festival per als qui entenen la música com un entreteniment, però, també, per als que consideren que la música és una eina de debat i crítica. Un festival inclusiu i no exclusiu
Potser és hora de posar en dubte aquesta estranya bicefàlia que hi ha a les festes de la Mercè, una doble línia de programació cada cop més difícil d’argumentar degut a la pròpia evolució de la música, i apostar per una única programació, igual de popular, però eclèctica en un sentit més real i equitatiu. Una programació que no fomenti la divisió de públics ni afavoreixi obertament els gustos d’una part minúscula de la població barcelonina. Perquè allò que ens va semblar una bona idea al 1993 no té perquè seguir sent-ho vint-i-dos anys després.
Al final, la pregunta és: cal que l’ajuntament de Barcelona organitzi un festival del perfil indie justament en la ciutat amb més festivals i concerts indies per metre quatrat de tota la península? Si el BAM deixés d’existir com a tal podria alliberar-se d’aquest llast indie tan pesat que té segrestat un bon percentatge de la seva programació. Potser a aquestes alçades sigui la solució més útil perquè deixi de ser un festival només per a uns quants. Potser així, renunciant al seu nom i orígen indie, podria complementar molt millor, amb més llibertat i amb una mirada molt més oberta, tots aquells racons que la programació de la Mercè Musical no toca. Potser així les festes de la Mercè podrien donar forma al gran festival de Barcelona, un festival per a tots els públics, independentment de la seva edat, dels seus gustos musicals, dels seus hàbits de consum i del seu país de procedència. Un festival per als qui entenen la música com un entreteniment, però, també, per als que consideren que la música és una eina de debat i crítica. Un festival inclusiu i no exclusiu. Un espai de trobada per als ciutadans i no pas un doble festival que separi la gent en funció d’uns apriorismes subjectius, elitistes i impossibles de justificar avui dia.
Gràcies. Gràcies per publicar el què molts pensem i no sabem com ni on ho podem dir.
Gràcies en nom de les moltes bandes barcelonines que es senten excloses de la que suposadament és la festa de la seva ciutat i per a la seva gent, simplement perquè canten en anglès, no toquen l’ukelele, no són indies (què és ser indie?) o no pertanyen al grup de bandes que acostuma a omplir i copsar els cartells dels altres festivals (endogàmia musical absoluta que patim).
Gràcies en nom dels qui gestionem (amb més o menys bons resultats) les il.lusions d’aquests músics, a qui a vegades els hi resulta més fàcil anar a tocar a un festival a Londres que a casa seva.
I gràcies també com a ciutadana que ha viscut tots els BAMs i totes les Mercès (tinc una edat) i a qui ja fa anys veu com se li acaben les ganes de sortir al carrer a participar de la festa.
On s’ha de signar?
Per una banda puc donar la raó a l’article. Certament a mi em costava veure aquesta divisió quan veia el programa, i tot i que aquest any per temes de feina (de tardes i fora de Barcelona) no hi he pogut anar gaire, crec que el concert de El Petit de Cal Eril podia haver anat al BAM. Dit això, compte amb pintar un panorama massa “bonrotllista”, que fa no gaires anys recordo al Forum a un dels músics de la Vinilia Von Bismark enmig de l’escenari rajant del DJ o projecte electrònic que hi havia a l’escenari del davant o l’any que van posar a l’Estació de França a Sargento García i Stereolab un darrera l’altre i la divisió que hi havia de públic era més que evident.
La familia que surt a dusfrutar de les festes s’aproparà allà on li resulti mes còmode, en relativa funció de la oferta musical. Pero, en canvi, el potencial públic asistent al bam anirà fins on calgui, i encara que l’endemà hagu de matinar, per veure a certa banda. Jo sí trobo necessari el marc del bam a dints de les festes de la mercè, pero mai com a festival apart. Precissament per haver acudit al programari exclusiu del bam (i per haver patit una agenda personal molt justa durant les festes) ni m’he enterat de que el Petit o Batida actuaven a la mercè, cosa molt lamentable per la meva part, pero d’haver-me arribat una programacio unificada i diferenciada dels actes, m’hagués assabentat. O sea, que larga vida al bam, independent i popular.
Són les etiquetes les que divideixen. Parlem de música com a llenguatge universal i el què fem és crear dialectes. Tenim el millor escenari del món, i un festival gratuït on delimitar estils no suposa una major o menor afluència de públic ni més pèrdues o beneficis per a l’organització.
És una oportunitat única per a oferir un cartell on no hi hagi limitacions estilístiques, on no hi hagi un públic de la Mercè i un públic del BAM. Que es barregi tot, que al cap i a la fi és la festa dels ciutadans, de tots.
I no parlem de gustos, sinó d’etiquetes, que són excloents per definició.
“El potencial públic asistent al bam anirà fins on calgui” Això és un aprorisme molt difícil de demostrar. Si m’agrada un tipus de música X la sento més intensament que els altres? Dubto moltíssim que qui fos a veure a la Maria del Mar Bonet tornant a tocar Alenar ho fes amb menys passió que qui va anar veure Blank Realm.
Com diu el Nando “Tot plegat són qualificatius relatius, subjectius i cada cop més difícils de justificar. “
La passió amb què anava a veure Maria del Mar Bonet era tanta com la decepció en saber que es va suspendre per afonia. des d’aquell dia que tot va malament.
A mi la proposta, que em sembla molt interessant, m’obre altres interrogants des del punt de vista econòmic. No sé si encara és així, però juraria que fa uns anys hi havia una diferència important en les remuneracions dels artistes, en favor de la programació que no és BAM. Si no recordo malament, alguna vegada havia escoltat algun promotor dient que fora del BAM, en altres espais de La Mercè, podia treure molt millor catxet. Potser sí que el BAM ha comptat amb cert prestigi artístic distintiu, però crec que també va ser una eina de racionalització (o en algun cas potser precarització) d’aquells sous tant magnànims que havien pagat -i encara paguen en alguns llocs per alguns artistes- els ajuntaments. Des d’aquest punt de vista em pregunto si la fusió de programacions anivellaria això.
També em pregunto com aniria l’equilibri noms coneguts-noms poc coneguts. Jo trobo que el BAM va ser un gran invent en el sentit d’aprofitar que la gent surt al carrer per què és festa per mostrar artistes amb poca anomenada i interessants. Aquest any em va encantar, per exemple, la varietat de públic a Dengue Fever, que en cap moment responia a l’homogeneitat d'”enteradillos” que segurament et pots trobar en un festival, potser davant el mateix grup. Vull imaginar que la proposta d’indistinció aniria a favor d’aquesta troballa o capacitat de prescindir de “noms”.
A favor de plantejar-se la integració per coherència. Però crec que és exagerat dir que la distinció de festivals separa al públic: el públic en general tria el concert que li interessa, independentment de si pertany a unes sigles o unes altres.