Skip to content


Mitges victòries del 27S

Escrit el 04/10/2015 per Gerard De Josep i Codina a la categoria Ho deixo anar.
Tags:

Va costar despertar-se. La cita electoral del 27-S havia deixat una sensació estranya, com de ressaca, i això que L. i jo no havíem anat a dormir tard ni havíem celebrat res amb alcohol. Nosaltres no ens vam sentir vencedors. El nou mantra de la política catalana és “el triomf de la democràcia”, argumentat per una participació històrica. Probablement, és també la manera d’assumir que ningú ha guanyat del tot.

Divendres, d’entre tots els actes finals de campanya, vam decidir assistir al de la CUP. La cantarella de la formació d’esquerres era que el dia 28 passarien un munt de coses: Junts pel Sí hauria de pronunciar-se sobre si vol seguir privatitzant Aigües del Ter Llobregat, si tira endavant el consorci sanitari de Lleida i continua retallant l’educació pública; l’Estat espanyol s’adonaria definitivament que al davant hi té un poble dempeus preparat per fer la revolució; les lleis, tant les de Madrid com les europees, començarien a ser desobeïdes sistemàticament pel clam d’una Catalunya majoritàriament independentista. Sigui quina sigui la meva opció, jo vull viure un canvi així, vaig pensar. Però això era la setmana passada.

Diumenge, sabuts els resultats i just abans d’anar a dormir, un tuit d’un activista local avisava que el pitjor del dia després seguiria com sempre. Hi havia quatre desnonaments previstos prop de Roquetes, una de les zones amb les rendes més baixes de Barcelona. A aquelles hores ja havia quedat clar que els dos grans protagonistes de la nit eren la CUP i Ciutadans, que amb 25 escons es va posicionar com la principal força d’oposició. I Nou Barris va ser l’únic districte de la ciutat on el partit d’Albert Rivera va acabar com a líder absolut. No li deuen res a Artur Mas. El viratge independentista del capitost convergent, a ells, no els ha servit de res. “Home, jo penso que es mereix ser president”, em va dir diumenge el meu pare en un dinar familiar a Sant Julià de Vilatorta, un poble de la comarca d’Osona on el 83,55% va recolzar la candidatura de Junts pel Sí. Però pregunta’ls-ho als veïns de Nou Barris.

Arribo a la parada de metro Via Julia una mica després de les 9.30, però ja fa estona que volto. A primera hora he anat al gimnàs i, com els últims dies, al vestidor dels homes tots parlen de política. “A mi lo único que me jode es que ya no podré ver al Barça jugar contra el Barceloneta”, diu un amb la veu ronca, el cul a l’aire i el somriure sota el nas mentre fa anar la tovallola com un ventilador. A la dutxa, n’hi ha dos que comenten la jugada una mica més desconcertats: “¿Y ahora qué? Los independentistas no han ganado, ¿no?” “Bah, si es que esto de separarse no se ha visto en ningún sitio sin que haya problemas. Es mejor así”. Tot això passa al centre esportiu municipal de l’Espanya Industrial, al barri de Sants, on Junts pel Sí ha estat la formació més votada amb el 36,9% dels sufragis, 20 punts percentuals per sobre de Ciutadans (16,18%).

Li demano a l’aplicació de mapes d’Apple que m’indiqui on és el carrer Romaní número deu, i el telèfon m’envia a la direcció homònima de Calella, on la candidatura pretesament unitària ha tret el 52,25% (C’s: 12,26%). Hi torno, perquè no pot ser, i ho provo sense número. Som-hi: “Carrer Romaní, Barcelona”, i l’iPhone se m’endú a Subirats. Junts pel Sí hi ha recollit el 65,18% dels vots (C’s: 4,50%). De què coi va això? Començo a elucubrar. Comprovo la direcció a l’agenda i no m’equivoco. Google m’ho corrobora, però des de la web no puc obrir el mapa i no em faig la idea de com arribar-hi. No conec la zona. Ja ho tinc, penso, si copio i enganxo l’adreça que dóna Google no pot haver-hi error. Doncs au, cap a Sant Esteve de Sesrovires (JxSí, 36,87%; C’s, 19,67%). És evident que Steve Jobs no era de classe obrera, però no entenc el boicot a Nou Barris. Ni la dependenta ni el senyor gran amb bastó que tinc més a l’abast en aquell moment saben aclarir-m’ho. Se’m fan les deu i al cap de mitja hora ha de començar l’últim dels desnonaments previstos, aquest una mica més enllà.

Quan arribo al carrer no hi ha ningú. Surten dues persones del bloc i pugen a una furgoneta. Just al davant, l’Institut d’Educació Secundària Roger de Flor. Aquí, el nom d’un monjo, mercenari, de família noble, i comandant en cap de la Companyia Catalana d’Orient apareix com una dosi més de cinisme made in Generalitat. I l’edifici, com expressant una dolorosa contradicció interna, deixa caure de la façana una pancarta queixosa: “Defensem l’ensenyament públic. No a les retallades”.

Les reixes del centre estan mig tancades i a l’escales, hi seuen un noi i una noia de mitjana edat vestits amb uniforme. Deuen ser de l’Ajuntament, penso. No sento de què parlen i no goso apropar-me més, però l’ambient és distès i dubto que comentin l’escenari polític. Jo estic assegut una mica més enllà. Mentrestant, al balcó del primer pis un home estén la roba, i un jove vestit amb xandall surt a passejar el gos. Toquen dos quarts i la quietud no ha canviat, però els funcionaris s’aixequen i van cap a la porteria. Llavors veig què duen escrit a l’esquena: “Emergències socials”. Truquen al timbre i entren. Jo resto assegut.

“¿Está aquí por la ejecución judicial?”, em demanen un quart més tard. Faig que sí amb el cap. “¿Es usted el procurador?”. Flipo. Faig que no, i aconsegueixo articular que he vingut per ajudar a aturar el desnonament. “¡Ah, vale!”, em responen. “Pues vamos a esperar un poquito más, pero creemos que esto se ha suspendido, ¿eh?”. Ells dos han estat una bona estona al pis i m’agradaria preguntar-los com han vist la família, com estan, quants membres són, com tenen el pis i què han sentit mentre eren amb ells, però els dic: “¿No están dentro?”. Pregunta estúpida. El noi, que porta ulleres de sol, nega amb el cap però diu: “Sí que están, sí”. I al vespre m’ho aclareixen a Twitter: els quatre desnonaments d’avui han estat aturats. Això és vèncer.

Ho celebro amb un cafè a un bar d’una cantonada més enllà, al carrer Palamós. No hi ha cap rètol que et doni la benvinguda, però a dins se sent com piquen al marbre les peces de dòmino. Un grup d’avis seu en una taula de quatre, i hi ha un home en una cantonada llegint El Periódico en castellà. A la barra, una cervesa i uns ulls tristos. Són les onze del matí.

Dedueixo que regenta l’establiment una família: una parella i la mare d’un ells. Les dones, totes dues, seuen ara a la primera taula. Agafo un tamboret i m’incorporo a mitja conversa entre el cambrer i els ulls tristos. “Ahora puede que te vuelvan a dar el cheque, ¿no?”. Parlen de fills. Tot acariciant la copa de cervesa amb la mà, el client em mira com buscant aprovació. “Albert Rivera fue el único que lo dijo claro, que por cada hijo te iban a dar 2.000 euros. Y los otros callaron”. L’home té els cabells blancs i els duu clenxinats enrere, llueix un munt d’arrugues a la cara i un tatuatge a l’avantbraç dret que no aconsegueixo reconèixer.

Busco informació sobre aquesta ajuda que ha promès Ciutadans. Trobo una notícia a El País que en parla: “La sanidad y la educación no se tocan”, ha dicho Rivera. En ese sentido, el partido promete 1.000 euros de ayuda a cada familia catalana que tenga un hijo menor de edad al año. Sin dar más detalles, el programa también incluye guarderías y libros de texto gratuito”. Ahà.

El cambrer feineja un moment a un altra banda i l’home d’ulls tristos m’interpel·la directament. “Yo ya sabía que iban a sacar muchos votos. Es que Rivera es el único que hablado claro, y esa chica también”. Em pregunto quanta gent haurà votat Ciutadans sent conscients que Rivera no anava a la llista. I per quants d’ells Inés Arrimadas és només “la chica”? Podria conversar-hi, potser contradir-lo, preguntar-li l’opinió sobre coses més concretes, però em limito a somriure i a fer que sí, i ell segueix. “No queremos independizarnos, pero un nuevo pacto sí lo vamos a tener. Eso sí”.

El cambrer torna. “Y Paco, ¿tú ya estás jubilado?”. Ulls tristos respon que a la força. Explica que es va lesionar a l’obra per culpa de carregar massa pes. Pràcticament sense adonar-se’n va començar a anar coix i els seus companys van notar-ho. A l’hospital de la mútua, Asepeyo, va entrar-hi un divendres i li van dir que reposés fins dilluns. Va tornar a la feina però no havia millorat, sinó al contrari. Després d’intentar-ho va tornar al metge i va exigir una radiografia. És el que algú li havia dit que havia de fer. Els resultats, aquesta vegada, eren clars: el fèmur desgastat i una lesió irreparable de maluc. Va sortir de la mútua amb una disculpa del personal mèdic i divuit mesos de baixa, que un cop complerts, van desembocar en la visita al tribunal laboral i el reconeixement d’una invalidesa del 55%. “Tengo 58 ocho años pero hago la vida de un viejo de 80”.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )