“Per què parlen de Morente i no parlen de Scott Walker com a gran referència?”. El Niño de Elche va fer aquest tuit el 30 de juny. Ja feia dies que corrien crítiques i cròniques sobre l’actuació del Niño de Elche amb Los Voluble al Sónar, que se sumaven a tots els comentaris que la música del cantaor ha provocat en els últims mesos. El tuit era gairebé desesperat, i afegia una imatge de la portada del disc Tilt de Walker.
Vaig reaccionar dient-li que jo el veia més a prop de The drift, el disc on Walker va passar comptes amb el segle XX amb una clarividència similar a la que el Niño de Elche i Los Voluble apliquen als últims quaranta anys de la història d’Espanya (i a la que de fet va demostrar Ovidi Montllor amb la Transició). “Jo sóc més de Tilt, va contestar ell. “Però el que comentes també és referencial. Sens dubte més que Omega”, va afegir. La conversa va seguir parlant de Coil. El flamenc havia quedat fora.
L’altre element significatiu del que va fer l’Ovidi és fer-nos veure que el cant tradicional morirà si no explica el present
Què havia passat? Tot plegat consistia a canviar el punt de vista. I es pot aplicar a tot el que passa amb i al voltant de la música. El flamenc és un dels gèneres musicals amb més pes referencial. Si un cantaor canta per fandangos o seguiriyas, tant és que tota la resta sigui música industrial o bases de hip-hop: identifiquem allò amb el flamenc. Aleshores busquem altres exemples on el flamenc hagi connectat amb altres gèneres, i anem a petar a Enrique Morente i Omega. El que proposa el Niño de Elche és mirar cap a altres llocs. Ell fa un exercici que va més enllà de l’estètica i que despulla la precarietat intel·lectual del periodisme musical, tant del que no està especialitzat en flamenc com del que sí que ho està. El primer té pànic al flamenc, perquè l’idealitza des de la distància; el venera com a un ídol de cristall. El segon té dificultats per sortir del marc simbòlic del flamenc, que considera intocable, incontaminable. S’entén aleshores el tuit del Niño de Elche com una crida a obrir la ment, a permetre que la percepció sigui àmplia i a gaudir de la música amb llibertat i sense por, sense prejudicis.
La música té un avantatge sobre altres manifestacions culturals: la facilitat per establir connexions entre cultures aparentment molt diferents. I a tota velocitat. La música, i això pot molestar els guardians de les essències, és viva en la mesura que accepta que no hi ha límits i que la raó de ser de la tradició és generar noves tradicions. Una música és viva quan reconeix que no és única. El que expressen les balades occitanes no es tan diferent del que explica la cúmbia, i els cants de batre valencians formen part de l’univers dels cants de treball d’arreu del món, tot i que facin servir estructures harmòniques diferents.
Introduir els desnonaments o l’ofensiva liberal en una peça flamenca no és cap ofensa al flamenc, sinó tot el contrari
Quan Ovidi Montllor va enregistrar el primer EP l’any 1968, hi va incloure Cançó de llaurador. Formalment, és un cant de batre arrelat en una tradició antiga. Ell la va inserir en el context de la cançó d’autor en un acte doblement significatiu. Per una banda, l’Ovidi obrer reconeixia que la seva lluita era la mateixa que la dels treballadors del camp, una lliçó que molts segueixen sense voler aprendre, especialment a Catalunya, on alguns atorguen a l’obrer de l’àrea metropolitana de Barcelona un estatus que li neguen a qui treballa a les zones rurals; a més, també ignoren que fora d’aquesta àrea metropolitana també hi ha fàbriques, però aquesta és una altra història.
L’altre element significatiu del que va fer l’Ovidi és fer-nos veure que el cant tradicional morirà si no explica el present. La cançó del lladre ha arribat a gent que no la coneixia gràcies a la feina de La Troba Kung-Fú, que ha portat la cançó tradicional al present. La salsa de Nova York va connectar amb la gent que vivia a les ciutats perquè va fer comprensibles ritmes rurals en un entorn urbà. Pensem en Pedro Navaja, una història que no és altra cosa que traslladar les antigues cançons de lladres i bandolers a la ciutat.
I aquí tornem al Niño de Elche. En els últims anys ha anat creixent el debat sobre el repertori líric del flamenc. N’hi ha que defensen que el flamenc ha de parlar del que sempre ha parlat, d’alegries i penes, de l’orgull subaltern, de la llibertat, però amb les mateixes eines metafòriques de sempre. D’altres, menys, proposen actualitzar l’arsenal simbòlic. Introduir els desnonaments o l’ofensiva liberal en una peça flamenca no és cap ofensa al flamenc, sinó tot el contrari. Negar aquesta possibilitat és estúpid, entre altres coses perquè actualitzar les formes en garanteix la supervivència. I això és el que està fent el Niño de Elche capgirant el punt de vista: no miris el flamenc, mira la música! Fes servir la música, tota, per explicar el present, no per explicar la música.
L´artista íntegre és lliure. L´únic límit (sovint gens petit) és ell mateix.
Això si, poden haver artistes íntegres que es troben ben a gust fent flamenc clàssic amb la temática, instrumentació, roba, etc. clàssics.
Salutacions.
Hola, Manel
Sí, tens raó en això que dius. I no qüestiono això, sinó la percepció que alguns tenen de la música, i suggereixo que l’actualització no és dolenta per se, sinó més aviat tot el contrari. Recordo una escena de la pel·lícula ‘A propòsit de Llewyn Davis’ dels germans Cohen en què el protagonista està tocant una cançó davant d’un promotor de concerts. El paio toca una peça folk amb la guitarra, amb els acords del folk nord-americà d’aquells anys 50-60, i canta una lletra de temàtica medieval, sobre reis i princeses, fixada en un món simbòlic desaparegut. A qui interpel·lava? Al seu present segur que no. De tota manera, miro de seguir dubtant.
Salut!
Mirar a altres llocs (com dius a l´escrit) m´agrada més que “actualitzar”, però si, hi estic d´acord. Per mi, actualitzar té un component de “seguir les tendències” que no m´acaba de fer el pes. Però no em facis gaire cas, és la meva mirada i els meus dubtes. I cadascun té els seus. :)
Salut!