Skip to content


Gerontofòbia musical

Escrit el 21/05/2015 per Xavier Cervantes García a la categoria Intervencions al Fòrum.
Tags:
Intervenció al 14 Fòrum Indigestió al CC Convent de Sant Agustí.

Em preocupa fer-me vell. I com que sóc covard, m’espanta no estar a l’altura del que significa fer-se vell. Vull saber què significa fer-se vell, que sent la gent gran, com gestiona els afectes la gent gran. Quins sentiments els remouen.

Per deformació professional o per mandra asocial, el primer que he pensat és buscar respostes en la música. Així que he començat a buscar cançons que expliquin què és ser vell. Com estimen, com odien. De moment, la recerca és un drama. La música en parla poc de la gent gran. “Vull morir abans de ser vell”. “M’estimo més morir jove i deixar un cadàver de puta mare…”. Venim d’aquí. De la gerontofòbia. Com diu el Nando Cruz, de l’edat com a ideologia. I és una putada.

Els Sex Pistols cantaven que no hi havia futur, però sí que n’hi ha i es diu fer-se vell. D’acord, potser no és la cosa més punk del món, però no podem amagar la realitat tan fàcilment. Parlo de música, però podria parlar de cinema, televisió, literatura o còmic, però m’atreviria a dir que són menys gerontofòbics. Bergman no va tenir cap problema a mostrar fins i tots els cossos nus de la gent gran. La televisió ha dedicat sèries a jubilades com “Las chicas de oro”. La literatura en va plena, d’exemples. I de còmic, en tenim “Arrugas”, del Paco Roca.

Xavi

Xavi Cervantes al 14è Fòrum Indigestió. Foto de Carles Llàcer.

 

Així que em centraré en la música. Gràcies al pop i el rock, però també a altres músiques, ho podem saber gairebé tot de l’adolescència, la post-adolescència, la síndrome de Peter Pan, la turgència dels cosos joves, els melodrames en bars… També sabem unes quantes coses de divorcis i fins i tot del que significa tenir fills, perquè tard o d’hora un músic acaba escrivint una cançó sobre nens. Però de la gent gran, ben poca cosa.

Recordo allò de “una vieja y un viejo van p’Albacete” i cançons de blues i de soneros cubans sobre iaios molt dignes. I sobretot recordo una cançó d’Hidrogenesse que es titula “A los viejos”, on diuen que “la joventut dura cinc minuts i que els vells són el futur”.  I els Orxata en tenen una que es titula “Gerointifada”, que si la he entès bé denúncia el tracte que rep la gent gran als geriàtrics.

Per cert, n’hi ha una que m’encanta, tot i que no parla exactament de la gent gran. La cantava la cantant de soul Candi Stanton i deia que “preferia estimar un home vell abans que ser la joguina d’un jovenet”. Poca broma.

També hi ha cançons com “La tieta” de Serrat, una gran cançó, potser una de les més tristes de la història, que parla de fer-se gran en solitud, de morir sola. D’aquestes sí que n’hi ha algunes. Són cançons que identifiquen la vellesa amb la solitud. En altres de sobte apareix un iaio com a personatge enigmàtic, com a “L’estaca” del Llach, i en altres el punt de vista és el del vell que recorda la joventut. Abans la pàtria era la infància. Ara la pàtria són els 20 anys.

Però, en general, res de com és la vida dels avis, de com fan l’amor els avis, de què pensen els avis dels fills, dels néts… Res de com es gestiona l’esperança quan et fas gran, que és el que més em preocupa ara. Res de res. Els iaios no interessen, no els fem ni cas, no sabem engrescar-los… i després ens preguntem com és que molts voten al PSOE, al PP i a CiU.

¿Per què el pop i el rock, que ja tenen una edat, han renunciat a parlar dels vells? Puc entendre que a un músic de 20 o 30 anys no li passi pel cap escriure sobre els vells. Però em costa més entendre que no ho faci un músic de 60 anys. I, es clar, després passa el que passa. Veus senyors granadets parlant d’amors que tenen 15 anys, i la imatge és… Bé, ja m’enteneu.

Fa cinquanta anys els Who deien que parlaven de la seva generació. El que passa és que cinquanta anys després aquells grups segueixen parlant d’una generació congelada: la que tenia 20 anys fa cinquanta anys… Creuen que l’elixir de l’eterna joventut era això…

També n’hi ha, d’excepcions. Per exemple, “Like a rolling stone” de Bob Dylan. Si l’estudiem en clau de tercera edat, potser sí que parla de gent gran: de l’avi que va rodant de casa d’un fill a casa d’un altre fill, com si fes nosa… La sobre-anàlisi del crític de rock, ja sabeu.

Mentre pensava en això de la gerontofòbia musical vaig decidir que també estaria bé fer servir el mètode científic. És a dir, vaig fer una cerca a Google: “cançons sobre vells”. Molts resultats eren llistes de cançons que fan servir els terapeutes a les llars de tercera edat per animar els iaios i les iaies. Sortien cançons de Manolo Escobar i èxits de fa cinquanta o seixanta anys. Potser sí que quan sigui gran no m’interessarà sentir cançons sobre vells, però ara sí, bàsicament per saber de què va la cosa.

Torno a Hidrogenesse. Amics músics: se’n parla poc, però “els vells som el futur”.

* PD: per completar l’article seran benvinguts exemples de cançons que parlin de la gent gran.


3 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Nando says

    Jo em vaig passar tota la intervenció del Xavi pensant en aquella cançó de The Beautiful South titulada “Prettiest eyes”. Està cantada des del punt de vista d’un avi que repassa els moments clau de tota una vida amb la seva esposa i on cada estrofa seria un capítol (o line) d’aquesta biografia.
    Sempre m’emociona quan arriba la tornada, que crec que ja està adreçada als seus néts. Diu més o menys això:

    Ara ets més vella i miro la teva cara
    És tan facil situar cada arruga
    Que només en prendria nota
    En cas que haguessis de morir

    Fixeu-vos en aquestes potes de gall
    Recolzades en els ulls més bonics
    Seixanta vint-i-cincs de desembre
    Cinquanta-nou quatres de juliol
    Canalla, no podeu comptar més dies feliços
    No podeu tenir més arrugues (o capítols)
    Fixeu-vos en aquestes potes de gall
    Recolzades en els ulls més bonics

    D’acord, els meus ulls semblen el mapa d’una ciutat
    I les meves dents o son groges o son marrons
    Però mai em veureu arrufar les celles
    Quan sigueu per aquí
    Vosaltres mai em veureu arrufar les celles

    Sobre envellir amb orgull: http://www.youtube.com/watch?v=hR9LYrCR_4I

  2. Mon1889 says

    Van der Graaf Generator (2008) – The Final Reel
    Peter Hammill (2005) – Meanwhile my mother

  3. Miguel says

    “Walk Like A Man” (Bruce Springsteen, disco “Tunnel Of Love”, 1987)

    Well now the years have gone and I’ve grown
    From that seed you’ve sown
    But I didn’t think there’d be so many steps
    I’d have to learn on my own
    Well I was young and I didn’t know what to do
    When I saw your best steps stolen away from you
    Now I’ll do what I can
    I’ll walk like a man
    And I’ll keep on walkin’



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )