Els dos àlbums que més m’agraden de la meva col·lecció personal no són àlbums. El primer és una sèrie d’enregistraments sobre cinta magnetofònica de Glenn Gould, que es conserven a la Library and Archives Canada (la biblioteca i arxiu nacionals de Canadà), organisme que els ha posat a disposició de qui vulgui escoltar-los en aquesta adreça.
Es tracta d’enregistraments que el propi Glenn Gould feia a casa seva, de testos per provar el piano, l’acústica de l’espai o la posició dels micròfons en diversos estudis o sales de concerts i de tots els rotllos de cinta que van resultar de les sessions de gravació, el 1982 a Nova York, del que seria el seu darrer enregistrament de música per a piano, el de les Balades op. 10 i les Rapsòdies op. 79 de Brahms.
El segon dels meus no-àlbums preferits, descobert més recentment, comprèn els enregistraments dels assajos que Bob Dylan va compartir amb els Grateful Dead com a preparació d’una gira, l’estiu de 1987, amb l’afegit del programa de ràdio que David Gans, membre dels Dead, va dedicar a la presentació del disc resultant d’aquella experiència. És l’equivalent de 6 CD-R’s, que Allan Fraser ha pujat generosament a The Internet Archive.
La defensa del procés obert, del treball en curs, se’ns ha fet vella prematurament, potser perquè massa vegades no ha estat més que una excusa per no acabar la feina
La predilecció per aquests reculls de pistes d’àudio –per no dir-ne àlbums, ni molt menys discos– no es deu a que prefereixi el procés sobre el resultat. La defensa del procés obert, del treball en curs, se’ns ha fet vella prematurament, potser perquè massa vegades no ha estat més que una excusa per no acabar la feina –i acabar-la no ha de voler dir tancar-la necessàriament, pot voler dir persistir-hi fins el límit de les nostres forces, fins el punt on, malgrat que no estigui acabada, ens adonem que haurà de ser un altre qui la continuï. La meva predilecció no es deu, doncs, a que aquestes col·leccions de pistes d’àudio estiguin inacabades –perquè de fet estan perfectament acabades, fixades a una carpeta del meu ordinador– sinó, i perdoneu la subtilesa, a que no tenen allò que habitualment ens indica que un àlbum està acabat.
Per descomptat no tenen l’escenificació que acompanya la publicació d’un disc: les entrevistes, les gires de presentació, inclús la pròpia aparença de l’àlbum com a producte físic o digital, la portada i tot l’embolcall visual i audiovisual sense la qual un disc no és un disc. Però el que em sembla més rellevant és que tampoc no tenen el gest de tancament, la signatura podríem dir-ne, amb la que un músic diu al món: ja està fet, aquí teniu el meu disc. És molt clar què significa fer aquest gest en termes del mercat, però què significa en termes musicals?
El que em procura un plaer especial quan escolto aquest dos no-àlbums de la meva col·lecció no és que no estiguin acabats sinó, que no tenen el gest de tancament
Simplificant una mica les coses, podríem dir que el procés de gestació d’un disc consisteix bàsicament en una sèrie de temptatives i de comentaris. El músic prova coses diferents, assaja camins possibles, i els escolta i hi reflexiona i hi fa comentaris (amb els seus col·laboradors o amb si mateix, prenent notes o meditant en silenci). En el moment en què hi posa la signatura i es diu a si mateix i diu al món (perque aquest és un gest de cara a fora) ja està fet, les temptatives i els comentaris queden exclosos del producte musical. Penso que donar un disc per acabat no és tant un gest de tancament com d’elecció, consisteix principalment en destriar el material musical, decidint quina de les proves és la definitiva, i en separar-ne els comentaris, alguns dels quals –molt ben triats també– aniran a parar a les notes que acompanyen el disc, a les entrevistes, a les biografies i els llibres de memòries, als diversos llocs on es recull la informació que acompanya la música, però que no és la música.
El que em procura un plaer especial quan escolto aquest dos no-àlbums de la meva col·lecció no és que no estiguin acabats –ja he dit que estan tan ben acabats com qualsevol producte de mercadeig– sinó, i de nou perdoneu la subtilesa, que no tenen el gest de tancament. I com que no el tenen, les temptatives hi són totes, i hi són també els comentaris (les poques paraules que Bob Dylan intercanvia amb els Dead, el programa de ràdio de David Gans, els ajustos que Glenn Gould i del seu productor negocien entre prova i prova). Ni les temptatives han estat separades del resultat, ni els comentaris de la música. Tot hi és junt, tot és el resultat i, el que em sembla més important, tot és música. Això és el que em procura un plaer inaudit: els moments especials en què la música obre els braços i es fa seves les coses que, per norma general, tenim per extra-, meta- o anti-musicals.
No puc tancar (no puc fer el gest de tancar) aquestes línies sense afegir un tercer no-àlbum a la llista de les meves predileccions. Es tracta del primer disc (o no-disc) acabat de Goodiepal (que és un mestre a l’hora d’obrir la música per encabir-hi tot: llibres, conferències, objectes, dibuixos, enllaços, disfresses, vehicles), Havet, de 1990, publicat per ALKU el 2013. És un vinil blau preciós de música new age, la cara A del qual s’obre amb el contingut menys new age possible: els comentaris del mateix Goodiepal, incorporats al propi disc, al disc físic, al producte acabat que pots comprar-te i tenir entre les mans.
Segons el meu punt de vista, cap disc està acabat.
Qualsevol gest de tancament és, més o menys conscientment, un gest d´autoengany.
…Però ja t´entenc, ja.
En tot cas, sovint m´agrada veure una composició o grabació com a un punt i seguit i mai com a un punt i final.
Salutacions.
Una idea de dubte…
Es pot fer una cosa així de forma conscient?…vull dir, a banda de tancar o no tancar-ho, dels comentaris i converses enregistrades i no “eliminades” del “posa a gravar i ja està”…és el mateix posar-se a fer un obra que posar-se a crear?
Respecte el teu comentari, jgb, diria que crear i fer una obra són dues coses ben diferents. Crear, en el cas de la música, deu ser pensar, provar, combinar, escoltar, posar en el temps, cantar, cridar, tocar…. sons, però això no té perquè voler dir fer una obra, no? Una obra, un “opus”, és un objecte, una cosa acabada, tancada, perfecta. La síntesi que cal fer, en la creació i en l’escolta, per convertir uns quants sons en el temps en una obra és d’allò més forçada (penseu en els cerimonials i les escenificacions tan rígides de la música clàssica, o en tota la fraseologia del “feeling” del soul i el jazz, i com fan dependre la idea de l’obra acabada i única de la del geni creador). Per això prefereixo no parlar d’obres musicals, sinó més aviat de peces. M’agrada pensar que això és la música: peces, fragments, trossos que demanen altres trossos amb els que encaixar, i que no acaben de tancar-se mai en un tot coherent.
I per això m’agrada tant el format cançó. Una cançó em sembla que és una peça musical inseparable d’una corrent quasi infinita de versions diferents. Impossible tancar-la, excepte potser en les versions úniques que posem en els discos!
No ho havia vist com a gest d’autoengany, però penso que tens raó. D’autoconvenciment potser, no? En plan “va, sí, que ja està bé, no hi donis més voltes”, mentre en el fons saps que allò està ple de dubtes i de mancances. Per això m’agrada molt la idea de Deleuze de que els llibres (ell parla en el cas dels llibres, si ho recordo bé) s’acaben pura i simplement per fatiga, perquè ja no pots pensar-hi més, no perquè realment s’apigues que has culminat el què et proposaves.
i sí, molt millor pensar en termes de punts i seguit, totalment d’acord! Però el perill és aquesta cosa de l’autonomia del disc, com després passen els anys i, per poc que sigui una mica bo, ni punts i seguits ni res: els qui l’aprecien el converteixen en un punt de referència únic, preciós, irrepetible i, en certa manera, aïllat. Potser el sampleig, o la mal anomenada “pirateria”, acaben sent una reacció sana arribat aquest punt: formes de degradar la unicitat preciosa del disc.
Salut.
Hi ha molta gent que s´enganya. A l´art també. :)
Per altre banda, el compositor pot pensar en un disc com un punt i seguit però també com una fotografia d´un instant (més o menys rodona). Tots ho fem, suposo (autors i audiència).
Això enllaça amb el component de biografia a l´art. Alguns ho entenem així i altres no però el fet de sublimar un procés de creació com a experiència artística, em sembla molt biogràfic. Quasi de diari.
Per altre banda, el que pensi el públic o l´oient és quelcom que se li escapa al compositor i, com sempre, hi haurà de tot.
Jo, el sampleig el relaciono amb la música clàssica barroca. A aquella època, es reutilitzaven melodies (pròpies i alienes) amb molta facilitat. El concepte romàntic d´originalitat no existia, senzillament. Això si, es valoraven altres coses. Obviament, amb triar quatre samplers no es fa una bona obra d´art.
A mi em passa pel cap que, pensin el que pensin els artistes, els planxadors de discos i els fetitxistes, quan la música pren cos és quan sona i és escoltada, i això mai pot ser una experiència perfecta, tancada ni definitiva. Per molt suposadament ben acabat que estigui el disc, quan l’escoltem en un lloc o en un altre, amb soroll de fons o sense, quan l’escoltem xerrant o distrets per la persona que tenim al costat, o quan l’escoltem tant emocionats amb la primera peça que no sentim la segona, la música resulta oberta vulguis o no.
Buscar l’evidència d’aquest fet obert en el disc em sembla bonic i exemplaritzant, una bona manera d’interferir en els imaginaris que ens construïm sobre els discos, però en qualsevol cas penso que no hi ha cap disc que tanqui res si entenem que la feina no es “remata” fins que és escoltat. I, vist així, no hi ha cap “remate” definitiu.
Potser hi ha imaginaris tancats sobre els discos quan es xerra sobre ells o quan es recorden, però penso que quan s’escolten mai es poden tancar, per molt que ens hi esforcem i fins hi tot ens auto-enganyem, com estàveu dient.
Hi estic d´acord; mai la segona ensopegada amb la mateixa pedra serà igual que la primera o el petó igual que l´anterior….o si?
Diria que cap disc està acabat. No recordeu la època dels cassets on ens preguntàvem si aquell soroll era propi del disc o de la mateixa cinta?
Un amic meu estimava tant un Cd-R que estava mal gravat, que no se’n sabia avenir quan va descobrir que l’original no era així…
Recordo una de les primeres maquetes de Camping, que van tenir un problema durant la digitalització en el tema “Empty”, que va quedar solapat amb un paràsit repetitiu, els va agradar més que l’original, i el van deixar tal qual a la maqueta, rebatejat com a “Empty X”. Felicitats per l’article, superinteressant.
Ei, gràcies! Sí, crec que el expliques és un bon exemple de que el fet que un disc quedi acabat d’una manera i no d’una altra pot arribar a ser força accidental. Per això és absurd (i malgrat tot inevitable) donar gaire valor a la imatge, al so, de disc acabat.