Nit de festa major a la plaça Nova de Barcelona, al costat de la catedral. L’organitzen els resistents d’aquesta petita zona del Gòtic assetjada pel model turístic. La propietària de l’estanc comanda la barra i somriu quan reconeix un veí. Sí, encara hi viu gent, en aquests carrers plens de pisos turístics i botigues absurdes. Cerveses a dos euros i el DJ radiofònic A. Malla com a estrella de la nit (el paio és un barrut que mentre punxa cola jingles del seu programa a Radio Marca, però l’han contractat per fer ballar grans, joves i petits, i això és el que fa).
La plaça Nova és terra de pas. Acull els turistes que baixen pel carrer del Bisbe; alguns segurament tornen als hotels de la Catedral, altres baden pel Gòtic, potser sense saber que la festa grossa no és al Gòtic sinó a Gràcia. A poc a poc l’espai s’omple i tot és tan heterogeni que sembla mentida. Hi ha turistes nòrdics i centreeuropeus, joves i jubilats, que ballen i canten les cançons en anglès; uns connecten més amb la Creedence Clearwater Revival, altres amb Abba i Village People. Hi ha un paio amb samarreta de Dark Funeral que balla “Pretty Woman”. Tres noies joves d’aspecte gòtic, però una amb samarreta d’Extremoduro, se saben totes les cançons dels 80: de l’“Amante bandido” de Miguel Bosé a “Bailando” d’Alaska i fins i tot la cosa aquella dels Hombres G. Però també participen en una mega coreografia improvisada amb el “Saturday night” de Whigfield i en una conga multiètnica imparable. Hi ha una colla que seria normal trobar-la a les festes alternatives de Gràcia que criden amb “I will survive”. Hi ha també el borratxo que busca noies joves per ballar, i troba dues turistes que li segueixen el joc. Dues dones africanes marquen territori quan sona Bob Marley i xerren amb unes noies del barri que segurament ja coneixen. Un barceloní de vermut amb escuradents balla amb unes noies xineses, i alerta una japonesa que vigili amb la bossa, que ja sabem com és Barcelona. Una parella d’avis ballen agafats, tant és el que hi soni. Hi ha una família musulmana, el pare balla amb la filla mentre la mare fa fotos. Per fi sona una rumba; unes nòrdiques fan cara de no saber què és aquella música cantada en una llengua que no entenen, però al cap d’uns segons ja estan fent palmes. I torna la conga, l’espai de confluència definitiu.
Mires les cares de felicitat dels turistes i penses quin record tindran de la seva estada a Barcelona. Potser el que més profundament recordin sigui aquelles quatre hores inesperades ballant a l’aire lliure a la festa de Sant Roc, ocupant l’espai públic amb una activitat que no surt a les guies, que no té glamur ni “valor afegit”, que renuncia a la sofisticació per principis i necessitat. I tornes a pensar-hi, en la puta marca Barcelona.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.