Este texto también está traducido al castellano
Últimament s’ha escrit i dit moltes vegades rei modern. Una fotografia penjada a El Día, sota el titular Felipe VI: un rey moderno con una misión muy difícil, ens dóna algunes pistes. Una imatge transparent com un vas de ginebra que desvela l’oxímoron. Es tracta d’un retrat d’aparat digital, potser mecànic, en tot cas no pictòric on apareix el rei amb la seva família.
Un home, una dona i dues nenes sobre un fons vegetal. Rere les plantes un tros de mur d’aparell ceràmic. No sóm al bosc. La dona és ostensiblement més baixeta que l’home. El cap d’ella sembla recolzar-se sobre el pit d’ell. Ho fa amb molt de compte, gairebé sense tocar-lo (l’esternoclidomastoïdal està tens com el cap d’un veler en plena cenyida). La caiguda del cabell no sembla alterar-se pel contacte amb l’americana a quadres. El mateix passa amb les mans de l’home. La màniga d’ella sembla arrugar-se una mica sota la lleu pressió dels dits. Fora d’això, sembla com si la mà no premés. Els dits estan junts, més que tocar, més que grapejar, la contenen. Els dits de l’altra mà s’obren en ventall, com si la ma es recolzés sobre l’espatlla de la nena de l’esquerra. Però tampoc s’hi acaba de recolzar, la mà. Col·locada a una alçada indefinida del braç, entre el deltoide i el tríceps braquial, la mà podria estar no tocant la nena, en suspens, tan sols contenint-la.
Si nenes i dóna no hi fossin i l’home mantingués la mateixa posició, aguantar així els braços no seria més cansat del que ho és ara.
A primera vista sembla una familia burgesa… de la Moraleja o de Sant Gervasi. Tanmateix, si la família burgesa es representa a si mateixa des de la intimitat, la imatge apunta cap una altra direcció. Per començar hi ha més gent apart del fotògraf. La dispersió de mirades dels quatre retratats ens indica que a l’altra banda, allà on ara hi som nosaltres, hi ha cert tràfec de gent, una cort.
L’home mira al fotògraf, és a dir, nosaltres. El reflex a les ninetes ho confirma. Ens mira amb un somriure estrany. Potser supervisa la feina del fotògraf. Sense deixar de ser amable (la galta de la dreta es rebrega i tracta de dibuixar un somriure), mostrant les dents li recorda que “cal disparar bé la fotografia”. Antigament, la voracitat dels reis conqueridors sovint venia referida per llegendes sobre la seva dentadura. Diuen que Lluis XIV va néixer amb dents, que va canviar de dida unes vuit vegades perquè els esquinçava els pits. En tot cas, ara, cal disparar bé la foto. Als reis o se’ls pinta (com Manolo Valdés , Ricardo Macarrón i Antonio López) o se’ls dispara.
La dóna, amb el cap a 30o respecte la vertical, per força ha de veure el món inclinat. Sembla fixar l’atenció en un punt molt més llunya que l’home. Tot i el pentinat Franz Liszt i el cap decantat, no és la mirada abstreta del romanticisme. No hi ha ni abandó ni un allotjar-se en el pit de l’estimat. Per suposat, cap rastre de l’ennui del XIX. El somriure és el de qui recorda sense nostàlgia. Un fugir abans que un enyorar.
Les mirades de les nenes, a sota, s’obren gairebé en perfecte simètria. Una té els ulls castanys; l’altra, blaus. La de l’equerra, sembla mirar amb certa compassió, els intents infructuosos d’algú que li vol arrencar un somriure. La mirada és horitzontal, potser és un assistent, a la gatzoneta, que diu “Lluiiiiis”. És la mirada de qui inspecciona un subordinat inútil i se li congela el somriure. Sorprèn en una criatura tant jove. Fa pensar en la majestàtica mirada de les filles del Tsar Nicolau II. En canvi, la mirada de la nena de la dreta sí sembla interessada en allò que mira, en un punt més elevat. Si fos una família real i no reial, podríem pensar en una avi fent glu-glu-glu o movent el clauer del Renault. Potser mira a una dama de companyia o a la seva governanta.
La foto és bona. Però no pertany al seu temps. Paradoxalment és per això que ens explica coses. Els reis moderns, que en rigor són aquells que pertanyen al periode modern, fixat, més o menys, entre el 1453 i el 1800 (després n’hauríem de dir “reis contemporanis”, si és que això té algun sentit), els reis moderns, deia, com els de la fotografia, es retrataven amb els codis del retrat burgès. Quan ho feien amb la reina i els fills, es disposaven com una família, encara que no ho fossin. A l’antic règim allò que en un burgès constituïa una família, en un príncep constituïa una Casa. La família Gómez versus la Casa d’Alba; la família Ortiz versus la Casa de Feria. No està de més recordar que antigament, família designava el “conjunt de criats i esclaus d’una casa” (família deriva de famŭlus ‘que vol dir criat). S’entén doncs que en un món d’amos i esclaus, els criats formessin una família al servei de la Casa que els explotava.
La fotografia del rei, com un retrat del segle XVII, representa la Casa de Borbó com si fos la família Borbó. Així, allò que és una institució intemporal s’actualitza a través d’una representació concreta que al·ludeix a la personalitat d’un rostre. Els bancs, les farmacèutiques o les asseguradores, han explotat el mateix recurs a l’hora d’elaborar el seu branding.
En la mesura en què l’artista, en termes antic règim, sempre està per sota del rei, és comprensible que el retrat d’aparat sigui la col·lisió entre una casa aristocràtica exposada a la mirada d’un ull burgès que només els entén com a família; això és compartint un mateix llit (com els criats), una sola llar (com els criats) i amb uns llaços afermats, també, des de l’afecte i el sexe. A la fotografia apareix la carn necessària, no més. Podrien haver-se retratat com a déus olímpics. Antecedents, n’hi ha. De fet, si bé la dóna no ens remet a Diana Caçadora (era un caracterització habitual als retrats de cort), les jaquetes de les nenes podrien servir per sortir de caça.
La fotografia explica allò que només pot explicar: No mirem una família, mirem una Casa. Una Casa, d’altra banda, fora del temps. Al capdavall, la imatge familiar que intenten reproduir està en extinció. Allò que abans anomenàvem protecció (el pare) només podem entendre-ho aquí com a confinament (les mans de l’home delimiten un contorn que cap de les tres pot traspassar). El rei mira una de les seves possessions, el fotògraf que el retrata. La reina, que sí ha tingut una “família” i que, per tant, no es significa pel seu passat, sinó pel seu futur, mira cap a la llunyania.
I la llunyania, i és clar, la veu inclinada. Torça el cap. La construcció del seu futur passa per un passat que no li pertany. El rei és modern perquè a diferència de tu i de mi, no pot ser contemporani. Els reis contemporanis o bé han renunciat a la corona o bé han renunciat al seu cap.
brillant amic ramon, sarcàstic comentarista fotogràfic de reis sense uniforme o d’uniformes sense reis
gràcies per fer-nos més clara la vida i sobretot sobretot pel teu periodisme realista o realisme periodista
I el descentarement de l’imatge
I la composició floral del verd amb la corba
I només de mitja cama en amunt
I el pal de paller
I l’abraçada sense estimació: donde no hay igualdad no hay síntesis
I no cla seguir
JMR