Skip to content


“Però vosaltres ho condemneu, això?” Sobre el reconeixement de la revolta

Escrit el 10/06/2014 per Aida Sánchez de Serdio a la categoria En grau de temptativa.
Tags: , , , .

Com a molts de nosaltres, suposo, el conflicte al voltant de Can Vies m’ha fet descarrilar (o re-encarrilar) l’agenda mental d’aquests dies. En les darreres columnes havia acabat parlant regularment de cultura, política i pedagogia, i penso que el que ha passat a Can Vies tracta justament d’aquests temes. Així que guardo al calaix el text que tenia al forn i comparteixo una altra reflexió mig cuita, escrita de pressa i bastant emprenyada.

Sí, l’emprenyo ha estat la constant emocional d’aquests dies. Crec que el que més hi ha contribuït és el nombre de vegades que he escoltat la pregunta sobre si tal o qual persona relacionada de prop o de lluny amb Can Vies, o amb les manifestacions que van tenir lloc a partir de l’enderroc, o amb els grups polítics i socials que han criticat la forma de truncar 17 anys de treball, o que simplement esmentava el cas… La pregunta, deia, sobre si condemna la violència (que, per suposat, es defineix com a crema de contenidors i trencament d’aparadors): “Sí, però vosaltres condemneu l’ús de la violència i la destrucció de mobiliari urbà?” I vinga!

Violència també és fomentar un atur brutal, allargar les llistes d’espera als hospitals, deixar la gent sense casa…

No entraré aquí a plantejar que violència també és fomentar un atur brutal, allargar les llistes d’espera als hospitals, deixar la gent sense casa, espoliar l’educació pública, posar la ciutat al servei del capital, protegir els corruptes i estafadors… Molta gent ja ha parlat del cas de Can Vies i de què significa la violència, i molt millor que jo, fins i tot amb gràfics. Ni tampoc m’estendré preguntant-me si tots els que hi ha sota les caputxes i els passamuntanyes són “anti-sistemes”. Fins i tot travessaré la pregunta-tanca de la violència i diré: sí, la condemno, m’estimo més que no es destrossin coses i jo personalment no hi tinc cap tirada. D’acord, i un cop condemnada, què? Aconseguirem amb això que no hagi passat? Deixarà per això de produir-se en el futur? Podrem ara entrar en un debat més complex sobre què anomenem violència i què ordre? Parlarem també de la injustícia com a violència sistèmica? Ens atrevirem a reconèixer que sembla que no hi hagi cap altra manera d’aturar certes polítiques de fets consumats (i més quan fins i tot els escarnis o els bloqueigs físics dels desnonaments han estat titllats de violents)? No, no sembla que la cosa pinti molt procliu a aquest debat.

I no era d’això que anava a parlar. Entremig d’espirals informatives sobre la situació de l’edifici, les manifestacions, les reconstruccions, les negociacions, els terminis i els termes, miro de formular en paraules la sensació de desencaixament que tot això em produeix i penso que quasi la puc localitzar (tot i que potser m’equivoqui). Temptativament diria que té a veure amb la relació de totes aquestes representacions polítiques i mediàtiques amb com en el món de la cultura en el que em moc i treballo es reconeix i visibilitza la revolta.

Quasi sento la pregunta enmig de la fumera amb olor de pneumàtic cremat: “Però vostès condemnen la violència?”

Recordem aquell fenomen problemàtic i immensament ric pel que fa a la reflexió sobre la relació entre cultura i revolta que va ser Las Agencias al Macba el 2001. Aquella convivència contradictòria entre els grups fronterers entre activisme i cultura i la institució museística que els hostatjava, just en el moment en que coincidien un bon nombre de revoltes antiglobalització a Barcelona i arreu del món, va evidenciar les paradoxes de la relació entre les institucions culturals (al cap i a la fi finançades per capital públic i privat que no ve de mans gaire diferents entre sí) i els moviments culturals basats en l’acció directa (també travessats de tensions i amb actituds diverses envers les institucions). Una de les imatges més mediàtiques del projecte va ser la del Show Bus de Las Agencias incendiat després de la manifestació contra el banc mundial el febrer de 2002 (quasi sento la pregunta enmig de la fumera amb olor de pneumàtic cremat: “Però vostès condemnen la violència?”). Las Agencias es van acabar aquell mateix estiu.

És significatiu que només dos anys després, el 2003, la contribució al debat polític sobre la cultura i l’art per part del Macba, i d’altres institucions culturals, fos l’inici del projecte Desacuerdos, una molt interessant i necessària reflexió sobre el que seria una història política de la cultura a Espanya des dels 70 endavant, però que va acabar gradualment exempta de vincles activistes en temps real. En una línia semblant, altres projectes artístics o comissarials recents han mostrat interès per problemàtiques properes a les que articulen les lluites socials contemporànies: If you lived here (still) a la Virreina Centre de la Imatge el 2010; Jo em rebel·lo, nosaltres existim a la Fundació Palau el 2013; La realitat invocable al Macba ara mateix… Tots tenen en comú el fet d’acollir representacions de les problemàtiques tractades que, d’alguna manera (i sense qüestionar la seriositat amb què s’hi enfrontin com a projectes en sí), en el marc de la institució art, substitueixen el fenomen per la seva elaboració artística, produint-ne així una relativa neutralització.

Que no se’m malentengui: no estic negant que existeixi una possibilitat de relació políticament productiva entre les institucions culturals i els moviments socials, ni tampoc crec que aquest treball de re-presentació no sigui important ni complex.

Hi hauria alguna manera de reconèixer la productivitat cultural i social de fenòmens com el de Can Vies en temps present i en totes les esferes?

El que vull plantejar és que sembla que des de l’esfera de l’art acabem reconeixent i donant valor a processos socials que impliquen pressió, agitació i potser violència quan els podem representar de manera tolerable, esporgats ja de tota conflictivitat real en el marc de les nostres institucions (museus, universitats…). Mentrestant, en l’esfera mediàtica i en la de certa política establerta, aquests mateixos processos són abordats des de la categoria fonamental d’aldarull (i resulta patètic com algun mitjà corre a esmentar el grup de bastoners quan intenta donar-li algun crèdit cultural a Can Vies, com si la resta de coses que hi passaven no fossin prou “culturals”). D’aquesta manera, tant per una banda com per l’altra, sembla que acabem per no reconèixer el paper simultàniament polític, social i cultural de formes d’acció no plegades als sistemes imperants de la propietat, el capital i la representació, com és el cas de Can Vies.

I jo em pregunto: podríem deixar d’obsessionar-nos per un moment amb condemnes, contenidors i aparadors? Podríem deixar-nos desestabilitzar institucionalment una mica més? Hi hauria alguna manera de reconèixer la productivitat cultural i social de fenòmens com el de Can Vies en temps present i en totes les esferes? Reconeixement en l’esfera política, social, cultural i mediàtica. Reconeixement en acció en temps present i no en la memòria o en la representació. Reconeixement ara, no d’aquí a deu anys.


Una resposta

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. jgb says

    Societat de la opinió, no pas de la comprensió (complexa). Societat de l’espectacle, no pas de com mira la mirada. Societat fragmentària que viu massa pendent de l’autoafirmació sectària d’una oficialitat que respon amb por el què hauria de suposar donar la cara per la incertesa. El dubte no té preu. Per això poca gent l’abona.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )