PEU DE PÀGINA #15: MUSEU
La ciutat de Seattle, la gran urbe del nordoest nord-americà que ha vist néixer negocis milionaris com Starbucks, Amazon i Microsoft, fa quatre anys que s’ha declarat “The City of Music“. Es tracta d’una campanya de promoció turística i cultural impulsada per la capital de l’estat de Washington que intenta explotar al màxim el llegat musical que li ha vingut donat, especialment a partir del naixement del segell Sub-Pop el 1989 i l’eclosió de Nirvana. Curiosament, l’aeroport internacional de Seattle-Tacoma és un dels punts calents de la campanya. Ara quan esperes per embarcar o que apareguin les teves maletes pel fil musical sonen desde Fleet Foxes a Nirvana passant per Jimmy Hendrix – un altre il·lustre veí de Seattle -, Mudhoney o Built to Spill. Per completar l’experiència musicoportuària, Sub-Pop ha obert una nova botiga en una de les terminals coincidint amb el seu 25è aniversari, plena de memorabilia i merxandatge, cada dia s’hi s’organitzen concerts de grups locals (la despesa es paga a mitges entre les botigues i l’aeroport), s’ha obert una exposició sobre Hendrix, s’ha creat una ràdio online i veus de conciutadans com Quincy Jones han gravat missatges informatius que es van reproduint per megafonia.
Segons un recent article del periodista musical John Robb, el primer que va entrevistar a Kurt Cobain abans de la bogeria mediàtica al voltant del disc “Nevermind”, Seattle és ara mateix un fèrtil camp per a tot tipus de gèneres musicals, del folk rock a la música electrònica o el hip-hop. Del grunge, però, ni rastre. “El llegat [de Nirvana] no ha estat crear bandes que els copiïn sinó una nova escena musical underground o una nova escena que lluita contra la creixent dictadura empresarial a la cultura musical”. Sigui veritat o no, Sub-pop, el grunge i Nirvana són marques que Seattle explota, usa i ha convertit en carn de museu.
Alerta! Reivindico la tasca de les museòlegues dissidents que malden -potser inútilment- per resignificar una institució indubtablement anacrònica. Però quan la immediatesa desenfrenada ens priva de tota intimitat, potser caldria reclamar més espais -físics o virtuals- de diàleg i de mediació pausada amb els relats sobre altres temps i altres temporalitats. El museu a mort. Visca les museòlogues!!!