PEU DE PÀGINA #14: VINCLES
Recentment un conegut que ha aconseguit tirar endavant un modest projecte relacionat amb la música amb l’ajuda del patrocini d’una marca de cerveses m’explicava que “no es fiquen massa en el tema musical”. I continuava: “només ens demanen que aconseguim alguns grups grans”. Pel to de veu del meu interloculor vaig deduir que aquella condició no li resultava especialment traumàtica. La il·lusió i l’entusiasme per aconseguir fer viable el projecte –és a dir, pagar despeses, un mínim sou als qui hi treballen,…- es sopreposava a qualsevol crítica o queixa. No és la primera persona amb qui he mantingut converses semblants aquests dies, una època en què la presència dels logotips de les corporacions del lúpol és més present que mai ara que s’acosta la temporada forta dels festivals de música.
Que certes persones que es mouen en una tessitura infinitament més petita que la dels grans certamens musicals acceptin tenir un lligam amb multinacionals cerveseres m’ha fet pensar en l’article “La carcoma”, signat el 2012 pel periodista Nando Cruz. Hi comparava el funcionament del patrocini agresiu amb el modus vivendi del corc de la fusta, perquè avança implacablement en totes les direccions, excavant galeries invisibles. I quan es fa visible, ja és massa tard perquè la fusta està malalta. El text és contundent i amb un punt apocalíptic però precisament per això convida a no deixar de banda una visió crítica sobre la relació amb certs patrocinis a tots els nivells, especialment quan se’n deriva un impacte en la nostra educació cultural i humana.
Actualment tant les cerveseres com altres grans marques comercials s’han fet molt i molt visibles i ocupen una bona part del nostre entorn quotidià: des del mobiliari d’un bar a la lona que tapa l’equip de so en un escenari on es fa un concert passant pel product placement en sèries de televisió o en forma de falques publicitàries simpàtiques enmig de retransmissions esportives. Aquest fet condueix a preguntar-se pels mecanismes d’ocupació de la realitat que han posat en pràctica aquestes corporacions i en com el món, i en especial el de la cultura, s’ha tornat permeable i porós per a elles.
El patrocini privat no és un sistema que calgui refusar de per sí. Tradicionalment part de les festes majors dels nostres pobles i barris s’han finançat amb les aportacions dels comerços locals. Un petit festival de jazz com L‘Estival de Jazz d’Igualada va aconseguir fer-se realitat l’any passat gràcies al propi teixit de la ciutat. Com? A banda d’una campanya de micromecenantge per internet, els organitzadors -un grup de gent que volta els 30 anys- van posar en pràctica una tècnica molt vella: anar botiga a botiga i empresa a empresa explicant la seva idea. Poc a poc, amb 50€ d’aquí i 300€ d’allà, van reunir prou diners per pagar totes les despeses i alhora fer partícep a tot l’entorn social i comercial igualadí.
Una iniciativa com la de l’Estival de Jazz -que no és l’única, per cert- demostra que no tots els esponsors són iguals, ni tots els vincles que s’estableixen per trobar suport són iguals. En una època de penúries econòmiques i falta de recolzament públic, el finançament privat és una possible solució. El perill és creure que el teu patrocionador és un convidat de pedra amoral i sense més intencions que les immediates. Potser cal mesurar aquestes intencions en cada cas i treure’n conclusions, especialment en un context tant delicat com el de la cultura.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.