PEU DE PÀGINA #12: SOROLL (I)
A les nou del matí, el bar que tinc prop de casa està en plena ebullició. A pocs metres hi ha una delegació del govern espanyol on es tracten conflictes laborals i el bar acostuma a estar ple d’advocats i representants sindicals petant la xerrada i tancant les darreres estratègies mentre fan el darrer cafè o cigaló abans d’entrar en acció. L’atapeïda banda sonora acompanya la lectura del diari, en aquest cas una columna del Josep Maria Espinàs titulada “Quan el soroll és vida” en què explica que no fa gaire va partir una lipotímia mentre viatjava en autobús. Relata que el va haver de recollir una ambulància i el van tenir en observació cinc dies a l’hospital. Des de l’habitació podia veure el cel i l’skyline de Barcelona però no podia sentir l’exterior perquè les finestres estaven altament insonoritzades. “Em temo que jo no tinc una paciència tan llarga davant dels escenaris immòbils”, deia. Confessava que gaudia més asseient-se en una plaça i observant la gent passar que contemplant les ones del mar o un paisatge estàtic. Espinàs equiparava soroll a vida: el brogit del motor de l’ambulància que el transportava el reconfortava més que el silenci de l’hospital.
El compositor nord-americà John Cage, un dels grans pensadors de la música contemporània, equiparava soroll a so i el so, a material musical. Per tant, per ell el soroll passava a ser un color més de la paleta que podia usar per una composició. “La música és l’exemple de la relació ideal entre els músics i el món”, assegurava. “Quan parlem de música, sento que és com si algú estigués parlant, parlant dels seus sentiments, de les seves idees de relacions. Quan sento el soroll de trànsit aquí a la 6a Avinguda [de Nova York, on tenia el seu apartament] no sento que algú està parlant, sento que el so està actuant. I m’encanta l’activitat del so”, declarava en el documental “Ecouté” (1991) “L’experiència musical que prefereixo per sobre les altres és l’experiència del silenci i el silenci, gairebé a tot arreu avui en dia, és el trànsit. Si escoltes a Mozart o Beethoven veuràs que sempre és el mateix però si escoltes el trànsit veuràs que sempre és diferent”. Cada dia és diferent al bar que hi ha a un carrer de casa meva a les nou del matí, ple d’advocats i sindicalistes. La vida fa soroll.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.