Les hipocresies no són ni veritat ni mentida. Són postures que adoptem per evitar-nos problemes i conseqüències que no volem assumir. Hi ha hipocresies conscients i directament interessades. Sempre han funcionat: dins de les famílies, en les relacions laborals, amb els veïns o en la vida política. No cal dir-ne molt més.
Però també hi ha hipocresies més inconscients i difícils de percebre, perquè ens les fem a nosaltres mateixos. No tenen com a objectiu engatussar algú o obtenir un benefici directe, sinó donar-nos una resposta còmode i aparentment satisfactòria a problemes que ens obligarien a anar més enllà i, potser, a plantejar-nos coses que potser no ens acaben d’agradar.
Dic tot això perquè en els darrers dies m’he trobat confrontada a dues posicions que jo mateixa he defensat i mantingut sovint, però que mirades des d’un altre lloc poden funcionar com una pantalla d’hipocresia. Són les posicions que es resumeixen en les frases següents: davant de l’individualisme de la nostra societat, afirmar, “tots som dependents o interdependents”; i davant del problema de la violència com a moment de la transformació social, respondre, sense entrar-hi, “és tot el sistema, avui, el que és violent”. Les dues afirmacions són veritat, tots som dependents i el sistema és violent. Però, en quina mesura poden ser aquestes veritats hipòcrites?
“Tots som dependents…
… Però tots volem una vida independent”
Això li vaig sentir dir l’altre dia a la noia del Foro de Vida Independiente que va intervenir a l’acte de presentació de la Silvia Federici, Revolución en punto cero (Traficantes de sueños, 2014), a l’Ateneu la Base del Poble Sec. La sala de l’Ateneu estava molt plena, més de la meitat de la gent s’havia quedat al carrer i escoltava la xerrada amb petits transistors de ràdio. Aquella noia, per arribar amb la seva cadira de rodes motoritzada, havia hagut de fer aixecar tothom i per intervenir necessitava que li aguantessin el micro. Amb prou feines podia passar les pàgines del paper que portava escrit i, tal com ens va explicar, ella podria passar sed tenint un vas d’aigua a mà. Els seus dits retorçats no li deixen agafar i acostar-se un vas d’aigua a la boca. Quan va dir “tots som dependents… Però tots volem una vida independent”, aquestes paraules se’m van clavar i van agafar un sentit que per mi no havien tingut mai.
Quan va dir “tots som dependents… Però tots volem una vida independent”, aquestes paraules se’m van clavar i van agafar un sentit que per mi no havien tingut mai
Des de la meva crítica a l’individualisme autosuficient, des de la meva crítica al jo i des de la meva aposta per aprendre a dir nosaltres, no havia hagut de sentir mai la força de les meves cames, l’habilitat de les meves mans o les necessitats més bàsiques del meu cos. En la mateixa línia, la meva interdependència està experimentada des de la possibilitat econòmica i legal de desplaçar-me pel món, i des de la suficiència cultural de triar amb qui i amb què em relaciono, des de quins valors i de quina manera. Per tant, sóc una interdependent molt independent. O dit d’una altra manera, només perquè en alguns aspectes sóc molt independent puc afirmar amb alegria la nostra interdependència col·lectiva. Anar més enllà de la hipocresia vol dir fer-nos, jo entre d’altres, conscients d’aquesta situació. Potser això voldrà dir haver de fer un esforç pràctic i conceptual a l’hora de definir, avui, els espais en els que estem reaprenent la cooperació i la vida en comú. Honestament, doncs: de quanta interdependència i de quanta independència està feta avui una vida digna i veritablement autònoma?
“Tot el sistema és violent”…
… però, per una banda, com es distribueixen les seves violències? I, per l’altra, hi ha una violència revolucionària?
Em feia aquestes dues preguntes en topar amb dos llibres de recent publicació que m’han impactat. Un és Campos de guerra, del mexicà Sergio González Rodríguez (Anagrama, 2014), sobre la violència del narcotràfic i les seves relacions amb les polítiques nord-americanes. Llegint-lo, en totes les seves dades, extractes d’informes i descripcions de casos, pensava altre cop en el meu cos, en allò del que meu cos tampoc no és conscient: la seva seguretat. Tota seguretat és relativa, ja ho sabem, però és evident que això no iguala l’exposició a la violència. No cal dir-ho amb detall: viure lluny de les violacions sistemàtiques, del tancament extenuant en maquiles, de les mutilacions o dels segrestos de joves, de la gana o de les intoxicacions, fa bastant més fàcil oblidar la necessitat de seguretat i parlar, també amb alegria, del risc, del perill, de la vulnerabilitat o de l’exposició de tot viure en comú.
Abordar el tema de la violència sense hipocresies passa, crec, per travessar la pantalla del “tot el sistema és violent” i situar-nos en la incomoditat de les qüestions que se’ns obren a través d’aquestes dues lectures
El segon és La violència il·lustrada, un llibre magnífic de Nanni Balestrini de 1976 que ara El Tigre de Paper Edicions han editat en català. Amb la seva habitual literatura experimental, Balestrini traça un fresc on la violència social i la violència revolucionària es prenen el relleu narratiu però no es confonen. Tot és violència, sí: un divorci, una guerra, una mort en un hospital o una barricada després d’una vaga. Però el 1976, un any abans de la brutal repressió sobre els moviments de il·legalitat de masses que estaven portant Itàlia a la imminència d’un canvi polític i social sense precedents en aquell país, Balestrini encara podia afirmar que no totes les violències són iguals. Que n’hi ha una que és la nostra perquè va a favor nostre, dels “nosaltres” que patim i que som explotats. Que és la nostra, doncs, perquè és la violència que combat la violència que ens explota i domina.
Abordar el tema de la violència sense hipocresies passa, crec, per travessar la pantalla del “tot el sistema és violent” i situar-nos en la incomoditat de les qüestions que se’ns obren a través d’aquestes dues lectures: la de fer-nos conscients de la nostra relació real amb la violència del sistema i el seu mapa de desigualtats i la de plantejar-nos, sense pacifismes abstractes, però també sense fetitxitzar l’acció directa buida i ritualitzada: fins i tot com estem disposades a lluitar avui per aquesta vida en comú, per aquesta vida interdependent i a l’hora autònoma, que tant diem desitjar? Si augmenta l’agressió, si augmenta, com ho està fent, l’agressió i la repressió del sistema, com respondran els nostres cossos pacífics i pacificats, alimentats i cuidats fins ara a resguard de la violència que batega, dia a dia, arreu del món?
Jo no ho sé, honestament.
hola, Marina. …com comentava al Jordi, des que vaig llegir aquest text que no deixo de pensar que no és tant hipocresia com inconsciència… Crec que tots patim de masses inconsciències que ens fan morir de vergonya i remordiments quan ens adonem… Però francament crec que es tracta més d’inconsciència que d’hipocresia inconscient. Potser ara mateix soc hipòcrita amb mi mateixa, o potser és que la hipocresia és per a mi una de les manifestacions més intolerables. Però sincerament crec que són tants els marcs de referència possibles des d’on ens posicionem, tantes les diferències de perspectiva i mirada que trobem, per poc desplaçament que fem, que una simple passa pot portar-te a una posició des d’on gairebé totes les teves certeses són qüestionables o canvien radicalment de sentit. Dependència/independència, violència/seguretat, incertesa/certesa, seguretat/fragilitat… Són conceptes tan relatius, tan lligats a contextos i situacions molt concretes, a un aquí i ara… Contextos i situacions que un cop coneguts difícilment te permeten tornar al teu context habitual sense una nova mirada, o com a mínim sense una inquietud clavada a l’ànima, sense una sensació de constant contradicció interna…, i aquí és quan entenc el temor a estar sent hipòcrita amb un mateix, amb els propis posicionaments i aparents certeses. Quan més conscients som dels diferents punts de partida, dels diferents taulers de joc de vida, més difícilment vivim en pau amb la nostra consciència. Però quan més conscients siguem de les nostres contradiccions, més ens esforçarem en ser honestos amb les nostres possibilitats d’acció en el nostre petit racó i des de la nostra mirada parcial, incomplerta i plena de torpesa, però amb la millor de les intencions. Segueixo sense saber si estic sent hipòcrita amb mi mateixa o intento callar la veu de la consciència, però sigui com sigui, gràcies per remoure-la, per no deixar que s’adormi.