PEU DE PÀGINA #8: VIATGE
Estava previst que toqués 40 minuts però el seu concert va allargar-se més enllà de l’hora. El pianista menorquí Marco Mezquida, un d’aquells músics tocats per un do i també per l’obsessió per la música, tocava, tocava i tocava i semblava que no trobava el moment de definir la cadència final. Segons el programa del 33 Festival de Jazz de Terrassa, el solo de piano que havia de fer era la presentació discogràfica del seu primer disc com a solista, “La hora fértil” (Whatabout music, 2013), però així que va asseure’s davant les tecles, i després de fregar-se les mans i tancar els ulls, va deixar de banda la música ja tocada i va anar improvisant enfilant idees, idees i idees com si volgués fer de la música alguna cosa infinita. Va començar insistint durant minuts en uns determinants acords de forma que el so i la seva ressonància van anar creant harmonies capricioses i la sala es va omplir de sons incontrolables. Un cop creat l’estat de trànsit, les idees musicals van anar fluint de forma orgànica sense mai defugir de la melodia i dels passatges cantabile. Si fos guitarrista, hagués transportat al públic a una forma anacrònica de tocar que és molt poc freqüent en un context jazzístic en què el fraseig és capdal i que remet directament al moment del naixement del rock progressiu. Fins i tot semblava imitar riffs i passatges que fregaven la psicodèlia.
Després del concert li comento que durant el seu concert em va venir al cap quan Jimmy Page unia els instrumentals “White Summer” i “Black Mountain Side” en els concerts de Led Zeppelin. “Saps què?”, em respon, “darrerament estic escoltant molt Frank Zappa i uns discos de solos de guitarra que té. Els trobo genials! La música que hi ha en el meu disc a piano sol ja l’he tocada. Ja està fet”. Quan has començat a tocar avui ja sabies que volies que fos així? “Ben bé no, però sí que volia provar de tocar sense pausa. Necessito tirar-me a la piscina. Si t’has fixat gairebé no hi ha hagut jazz. Si que em puc posar un disc d’Ella Fitzgerald a casa i gaudir-lo, però és el rock el que em fa viatjar. I ara el que vull és viajar”. Potser la psicodèlia i el rock progressiu van néixer de la mateixa manera, amb un simple “i si provem d’allargar-ho una mica més i explorem què hi ha més enllà dels 3 minuts?”
Mezquida va tocar més d’una hora fent-nos creure que la música pot ser infinita, però els concerts en directe, especialment en un festival, han de ser finits. Fins i tot es posa per escrit en un contracte i els músics han d’aprendre a gestionar el temps per complir aquest contracte. Però la limitació temporal també és un escut que protegeix al músic de l’empatx de les pròpies idees. Es diu que un bon improvisador és aquell que sap quan ha de començar a tocar i, sobretot, quan ha de deixar de tocar.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.