Skip to content


Renault Scénic

Escrit el 30/04/2014 per Olga Ábalos a la categoria Peus de pàgina.
Tags:

PEU DE PÀGINA #11: RENAULT SCÉNIC

Eddie Philipps té 71 anys i està jubilat. La seva passió sempre ha estat la música. Durant els anys 60 va intentar dedicar-s’hi professionalment, però després de varis grups, discos i gires per Europa va abandonar els escenaris i es va fer conductor d’autobusos. Ara es mou per Londres amb un modest Renault Scénic de color oliva, una mica brut. Fa un parell de setmanes el col·lectiu The New Untouchables el va convidar a tocar en directe en el festival Modstock 2014, certamen londinenc que girava al voltant de la cultura mod i la música dels anys 60. Acompanyat per una banda de suport (en aquest cas, alguns membres del grup de soul blanc Stone Foundation), va interpretar a la guitarra alguns del hits que va gravar amb The Creation, un dels grups de pop art britànic que va tenir als 60. Només van grabar un disc i mai van ser tan coneguts com algunes bandes coetànies com els Kinks o els Rolling Stones però, per aquelles coses de la vida, décades més tard, els mods joves que podrien ser els seus fills o els seu nets els veneren com una banda de culte. Vist des del present, la música de The Creation va tenir el mèrit de navegar en unes aigües complicades, les que separen (o uneixen) el pop de tornades fàcils imperant a l’época, amb el blues elèctric que venia sense filtres dels Estats Units i la psicodèlia incipient. Però per al jove Eddie, era la música que tocava fer en aquell moment.

“I ara, amb tots vosaltres, un vell amic: Eddie Phillips, el primer que va usar l’arc de violí per tocar la guitarra elèctrica. El guitarra de The Creation!”, va presentar Rob Bailey, director del festival. I enmig d’una gran ovació, Phillips va sortir amb un enorme somriure, la seva guitarra Gibson vermella i un parell d’arcs de violí. Va endollar l’instrument i sense compte enrere va començar a enllaçar acords ferotges que van posar en guàrdia a tots els músics que l’acompanyaven. Ja en els solos de “Making Time” i “Painter Man“, dos dels pocs èxits que van tenir el 1967, va demostrar que encara conserva una energia musical pura, sense artificis i una habilitat sorprenent. De fet, mai ha deixat de tocar, ni quan conduïa busos. També va sonar “How does it feel”, que ell mateix va presentar com el resultat dels “bons i mals viatges” que tenien quan prenien drogues als anys 60. I, sí, va tocar i va destrossar els arcs de violí en els solos de guitarra tal i com es pot veure en els pocs videos en blanc i negre que corren per la xarxa. Aquell tècnica, segons explica en una entrevista per la revista “Guitarist”, va ser la manera d’aconseguir notes més llargues i embrutides en una època en què encara no existien alguns dels pedals que després aconseguirien modificar el so de l’instrument. Philipps va ser el primer en fer-ho i d’alguna manera és el responsable d’incomptables imatges de la història del rock en què un arc de violí frega una guitarra: Jimmy Page a Led Zeppelin, Roger Waters a Pink Floyd, Thurston Moore a Sonic Youth… Després de deixar-se veure de nou sobre un escenari va marxar cap a casa seva conduint el seu modest Renault Scénic de color verd oliva.


2 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Lluís Nacenta says

    Olga, em fas pensar en els grups d’un sol disc, els escriptors d’un sol llibre, els artistes que, una vegada, van fer una peça memorable i ara ningú no sap on paren, i em pregunto si no podríem anar esborrant dels nostres caps la idea de la “carrera artística”. Potser la carrera artística no és més que un invent de les indústries del copyright (la discogràfica, l’editorial, etc.). Més encara, potser l’artista no és més que un invent de les indústries del copyright. Tu coneixes algun artista? Jo diria que no. Conec conductors d’autobús, mestres, cambrers, periodistes, lutiers, advocats, mecànics de bicicletes (persones, diguem, que fan feines honestes) que alguna vegada han fet una obra artística memorable. O potser moltes vegades, tampoc no em malinterpretis, però no veig per què de totes aquestes obres memorables n’hem de fer, necessàriament, una carrera. No sé, pensem en la imatge lamentable de Bob Dylan arrossegant-se pel plantea amagat dins d’un autobús. Davant d’ella no puc deixar de preguntar-me: aquest home no té res millor a fer amb les seves hores?

  2. Olga Ábalos says

    Hola Lluís, molt interessant la teva reflexió. No conec massa artistes, la veritat. Sobretot conec molta gent que ha gravat molts discos i que han fet molts concerts però que no deixaran mai cap obra mestra feta ni aconseguiran canviaran el curs de la música o de l’art en general. Són bàsicament obrers de la seva pròpia idea. El que comentes m’ha fet pensar en com durant el regnat de la indústria discogràfica (és a dir, dels anys 60 als anys 90, aproximadament) els segells establien contractes per 3 o 4 discos als artistes, cosa que feia que obligatòriament allò esdevingués una “carrera artística” en què el sotasignant havia de produir obres durant anys i anys, fossin bones o no, fossin necessàries o no. I el cert és que encara estem aconstumats a això! Fins i tot ens estranyem o titllem de fracàs un grup o un músic que no aconsegueix passar del primer disc. I potser és que ja no tenien res més a dir! Poster ens ho hauríem de començar a mirar d’una altra manera… I fins i tot aplaudir quan algú decideix avandonar la “carrera” artística per dedicar-se a una altra cosa.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Bianca: Propongo que nos juntemos!
  • Monica: Uff como la verdad te hace daño!!! Superrrr
  • Myriam Perea: Magnífico! Divertido porque es certero.
  • Montse: Me ha encantado leerlo. Gracias!

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )