PEUS DE PÀGINA #9: Pendent
Fa uns dies Xavier Bru de Sala parlava de la gauche divine en una columna a El Periódico arrel de l’exposició a La Pedrera “Colita, perquè sí!“. Recollint unes declaracions de la fotògrafa, que sostenia que aquesta mena de moviment avantguardista barceloní no va existir, el periodista assegurava que eren “un invent, una aparença, una efímera bombolla. Però també es tractava d’un passaport imprescindible al regne de la frivolitat esquerranosa que tant va dominar el panorama de la Barcelona dels anys 60 i 70”. I continua: “mentre que uns no passaven de cínics i vividors -i la seva condició d’autoproclamats esquerrans els permetia desentendre’s de tot i de tothom menys d’ells mateixos-, els altres eren vividors, sí, i els aplaudim perquè d’això es tracta”. A Colita, però, la sitúa en l’excepció per haver sabut tocar de peus de terra i no haver-se escudat en l’immobilisme. Tanmateix en el seu article no cita explícitament a cap d’aquests “vividors”. Ho deixa a la imaginació del lector. I si se’m dóna aquesta llibertat, inclouré en aquesta llista al cineasta Jacinto Esteva, precursor de l’Escola de Barcelona, alguns films del qual van ser captats per la foto fixa de Colita. Si més no, la retrospectiva “A l’ombra de l’últim arbre” que ara li dedica la Filmoteca de Catalunya, a 30 minutets caminant des de La Pedrera, així m’ho va fer pensar. Però amb matisos.
D’arquitecte a organitzador de safaris, passant per cineasta obsessionat pel dolor, la mort i la pèrdua, Esteva va viure de forma exòtica i bohemia. Sí, segurament era un vividor i la seva situació econòmica li va permetre ser-ho. L’exposició a la nova seu de la Filmo al Raval té l’encert de no disfressar aquesta sospita sota els sempre intangibles mèrits cinematogràfics de l’Escola de Barcelona i aposta per dibuixar un viatge cronològic obert i sincer a través de la vida d’un tipus complex, excessiu i difícil d’encasellar. Després de dirigir algunes pel·lícules com “Dante no es únicamente severo” (1967) o “Después del diluvio”(1968) Esteva va descobrir en els safaris un camí per seguir explorant la seva obsessió per la mort i la seva litúrgia. Cap al final de la retrospectiva, les parets s’omplen de mapes africans, imatges d’elefants, lleons i indígenes locals i és impossible no veure aquella aventura d’explorador com el capritx innecessari d’un occidental. Però en aquell context de colors caquis i rifles una frase escrita en una de les parets fa que tot prengui una dimensió inesperada: “No caigas en la fácil pendiente del sentido común” (15-9-1980). És un consell que Esteva li dóna a la seva filla Daria en una carta. I bé podria ser un consell cap tots els que hem arribat fins a aquell punt de l’exposició. Ser explorador no deu ser una elecció necessàriament fàcil.
Joaquim Jordà va signar el 1990 el “El encargo del cazador”, un documental que intenta posar una mica de llum sobre la figura de Jacinto Esteva a través de nombrosos testimonis:
[youtube JNDamJ8JSrI 640 360]
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.