PEU DE PÀGINA #10: LONDRES
La llibreria Waterstones de Gower Street, a Londres, té una acurada secció dedicada a la ciutat en què conviuen souvenirs i llibres. Entre les guies, les tasses il·lustrades amb el pont del London Tower i postals amb el Big Ben, hi ha alguns llibres de ficció estratègicament col·locats i seleccionats. Desconec qui dels llibreters ha estat l’encarregat d’aquell gran bodegó londinenc però ha aconseguit que la novel·la “The Lonely Londoners“, publicada l’any 1956 i escrita per Samuel Selvon, tingui un lloc privilegiat. El destacable és que el títol no mostra precisament la cara més amable de la ciutat. Considerat com un clàssic modern de la literatura anglesa, explica la difícil vida dels immigrants de les colònies britàniques del Carib que arribaven a la metròpoli als anys 50 i que s’imaginaven que Londres era com el centre del món. Però ben aviat descobreixen que la capital britànica no destaca per l’hospitalitat dels seus habitants, i menys si han de tractar amb nouvinguts de pell torrada. Submergits en la decepció i l’enyorança, els personatges de la novel·la aprenen a sobreviure en la soledad d’una ciutat que els segrega en barris llunyans i en la consciència de la seva nova condició de classe obrera. Sis dècades més tard, els aeroports britànics operen vols directes diaris amb les antigues colònies i els caribenys semblen ja integrats. Han format famílies, barris, comunitats. Els seus fills i nets ja són 100% londinencs i han nascut coneixent els subterfugis d’una ciutat de més 8 milions d’habitants que, tot i el seu cosmopolitisme, continua plena de gent que basa la seva supervivència en la solidesa de la pròpia soledat.
Durant una curta estada a la capital anglesa vaig observar com gairebé cada matí un senyor alt, prim, de raça blanca, d’edat incerta i vestit amb robes brutes i esparracades es dirigia a la parada de bus de Gray’s Inn Road amb Acton Street, ben aprop de l’estació de tren de St. Pancras i a 10 minuts caminant de la llibreria Waterstones. Allà s’hi asseia amb una guitarra acústica i una llauna de cervesa gran i tocava uns acords sense massa traça ignorat estoïcament per les persones que esperaven el bus. Quan apareixia un d’aquells monstres vermells de dos pisos, parava de tocar, s’aixecava i intentava pujar-hi però el conductor no li permetia. Llavors tornava a asseure’s i tornava a tocar uns acords. Quan venia el següent bus, intentava entrar-hi de nou però el conductor li feia que no amb el cap. Després d’uns quants busos fallits més i d’uns quants acords fallits més, l’home abandonava l’escenari i caminava dos carrers més enllà per recollir-se en un banc de pedra davant de l’església anglicana de Cromer Street, en una zona rodejada de cases barates i veïns de pell torrada. Allà tocava la guitarra i seguia bevent cervesa fins que es cansava. Al matí següent tornava a la parada i començava el seu ritual diari d’intentar pujar a algun autobús. No ho aconseguia i de nou torna a la plaça de l’església. Vint-i-quatre hores més tard hi tornaven ell, la seva guitarra i la seva cervesa. El seu ritual va continuar durant els dies que el vaig veure. L’home sabia perfectament que mai aconseguirà pujar a cap bus vermell però la seva rutina solitària li permetia sobreviure.
*La novel·la “The lonely Londoners” encara no ha estat traduïda ni al català o al castellà.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.