e Esquerres, juís, totxos i pulsions | Nativa
Skip to content


Esquerres, juís, totxos i pulsions

Escrit el 28/04/2014 per Oriol Fuster Cabrera a la categoria Ho deixo anar.
Tags:

0. Vull parlar de David Carabén ‘Mishima’, arran l’enèsim judici moral que se li fa, arran l’enèsima vegada que se li pregunta, en una entrevista, sobre la seua participació en l’anunci de Banc Sabadell. En vull parlar, més que res perquè crucificar-lo per este afer des de l’esquerra em sembla molt gratuït. Contraproduent. En bona part, perillós. I indicatiu, finalment, de moltes coses.

1. Quan veig a Carabén i Monzó anunciant Banc Sabadell em sap mal. M’emprenya. És gent que em cau simpàtica, que em sembla intel·ligent i que fa coses interessants, i penso que hòstia, és mala llet; i potser també poca vista, i sobretot i especialment en un moment com l’actual. Desallotjaments, tal. Lleig. Entenc, com han dit la majoria de les veus crítiques, que participar-hi és una decisió política.

Quan veig a Carabén i Monzó anunciant Banc Sabadell em sap mal. M’emprenya. És gent que em cau simpàtica, que em sembla intel·ligent i que fa coses interessants, i penso que hòstia, és mala llet

Ara bé: també cal entendre que quan un músic o un escriptor accepta anunciar un banc –decisió incòmoda en alguns casos, tranquil·la en d’altres, sempre conscient del juí públic que això suposarà– les raons per les quals prenen esta decisió –bàsicament, que no poden guanyar-se la vida de manera digna només amb la seua faena– també són polítiques. També és polític, i a més és molt més greu que un anunci. Per anècdota un fet, per categoria l’altre.

2. No tinc ni idea d’on s’enquadra políticament, Carabén. Potser estem prou lluny, potser no tant; potser senzillament no s’enquadra, com la majoria de la població, i fluctua, segons el context, a partir d’una sèrie de valors i/o ideals més o menys orgànics.

Amb franquesa: tampoc m’interessa gaire. En general, de Carabén només me n’interessa la música. També em passa amb l’home a qui li compro el pa –de qui, per cert, no em descarrego gratis la fornada. No és res personal: segurament els dos són persones bellíssimes, o no. No em trau la son.

Carabén em sembla interessant, però, com a músic, i per això en tinc algun disc comprat. Algun altre descarregat, també. No estic d’acord amb el que intuïxo seu punt de vista sobre l’anomenada pirateria, perquè em sembla una aproximació que només contempla part de l’afer. Una mica naïf.

Comprenc i compartixo, clar, la preocupació per no rebre una retribució econòmica del seu treball. No sé quantes hores destina a compondre un disc ni quants de diners destina a enregistrar-lo, però entenc que en són un colló. I són hores que, d’altra banda, no pot destinar a altres faenes.

Fer i vendre pa, per exemple.

I clar, proveir material de vuit a set a per alimentar la dinàmica contra la qual evangelitzava una vegada havia sonat la sirena em generava no poques contradiccions

Entenc també que per a la gent de la meua generació pagar per música és si més no complicat. Una qüestió que és fruit d’una mescla d’hàbits i valoració d’importàncies, de què ha esdevingut normal des del primer moment. Com quan la meua nebodeta de tres anys fa lliscar el dit sobre una manisa esperant que reaccione com una tablet, perquè és clar, és lo normal.

Entenc, aixintes, que en este debat sobre descàrregues de música, legalitat, il·legalitat, drets d’autor, retribució pel treball i noves realitats, cal trobar una dinàmica que beneficie totes les parts. I que cal, sobretot, deixar de jutjar-se i prejutjar-se uns als altres –públic, indústria i creadors-catalitzadors-artistes-ics. Que sense una miqueta d’empatia mútua difícilment hi haurà més que inèrcies. Estancament en posicions que acabaran esdevenint caricaturesques. Domini del prejudici, la incomunicació i el clan.

Fa pudoreta a que passa una mica el mateix que amb la polèmica de l’anunci de Banc Sabadell.

3. A partir d’aquí, si estic dedicant un diumenge a escriure estes línies és perquè m’amoïno.

M’amoïno per l’actitud d’alguns companys militants arran l’anunci envers Carabén. El No és dels nostres, l’És un venut pro-desallotjaments. Perquè crec que no és tan senzill, i m’inquieta esta certa tendència a jutjar, a dividir el món en bons i dolents. L’estàs amb mi o estàs contra mi.

Sobretot penso en quan tenia disset anys i treballava, manat, en ple boom del totxo, carregant material en camionets per a constructors. Especulació, destrucció del paisatge i altres contes.

Esta primera faena va coincidir amb el meu desvetllament i també primer engatjament polític.

Però també perquè penso que esta dinàmica de categoritzar a tot cristo segons si és dels meus o no implica considerar que es disposa d’una certa certesa absoluta, i això és prou caca

Vaig entrar a militar a Maulets en reacció precisament a estes dinàmiques especulatives, i les primeres campanyes que vaig muntar o de les quals vaig participar anaven en este sentit. I clar, proveir material de vuit a set a per alimentar la dinàmica contra la qual evangelitzava una vegada havia sonat la sirena em generava no poques contradiccions.

Algun d’aquells constructors m’explicava que a ell tampoc li agradava, tot això. Però que a casa esperaven el plat a taula, i què vols.

També cal dir que molts ho feien perquè significava diner fàcil, és clar.

I casos i casos, distàncies i diferències a banda, no puc evitar comparar. Perquè intuïxo que la pulsió vital és la mateixa. Perquè la gent necessitem viure d’alguna cosa, i quan no ho podem fer del que ens agradaria ho fem del que podem. Alguns carregàvem sacs de Portland i ara ens matem per beques, d’altres construïen i ara vés a saber, d’altres accepten fer anuncis amb bancs. De merda.

Tampoc puc evitar de dir-me que Mira, què vols, i preguntar-me què faria si tingués 40 anys, xiquets, obligacions i tants de cansaments a l’esquena; i no vint-i-quatre i la precària però alhora relativa seguretat de casa els pares i de no tindre a ningú lligat a mi econòmicament.

I potser no ho faria, perquè potser tenim diferents concepcions de coherència i hòstia, un banc és un banc. Però abans d’assegurar-ho al cent per cent i a puny alçat vés i troba-t’hi, Oriol, guapo. Les valoracions a priori són molt fàcils d’errar.

Així mateix, carregant totxos i maons i parlant-ne amb col·legues vaig intuir que «coherència»és un terme molt complex. Que més que pretendre abraçar-la sempre o passar d’ella sempre, potser l’única actitud possible és intentar conviure-hi. Com Pinotxo amb el grill. Saber-te limitat. Actuar com consideres més correcte amb la teua cosmovisió. Anar fent, anar paint. I ja està.

Però també perquè penso que esta dinàmica de categoritzar a tot cristo segons si és dels meus o no implica considerar que es disposa d’una certa certesa absoluta, i això és prou caca. I perquè esta classificació no permet encontre fora de les pròpies fronteres, i això fot cagar encara més.

Perquè l’objectiu últim d’este engatjament, de la militància política, és transformar la realitat. Aconseguir que no hi haiguen més desallotjaments, aconseguir que no s’especule més amb el territori, aconseguir que els músics i escriptors no s’haiguen de plantejar certes coses perquè no es poden guanyar la vida amb el seu treball real o perquè estan cremats d’intentar-ho tants i tants anys.

I penso que jutjar a tot déu i mirar-se les coses des de la torre i l’ivori i el gueto i la cova i tal igual és reconfortant, però si l’objectiu és transformar tot això em temo que útil no ho és massa. És més que res pèrdua de temps i energies.

En molts casos, allunyar-te a gent que tindries potencialment a prop.

I m’amoïna. I m’emprenya. I com que m’amoïna i m’emprenya, opto per escriure estes línies.

Al final, potser la tria és si el disgust amb la realitat esdevé pulsió de partida o roman estat vital.


11 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Quimantú Segura says

    Ben volgut company,

    Crec que efectivament hi ha un malentès al voltant del cas Caraben i voldria fer-te’n partícep si és que tens la deferència de llegir aquest comentari. El mal anomenat cas de l’anunci Banc de Sabadel no comença amb l’anunci de marres sinó perquè el sr. Caraben fa unes declaracions (en una entrevista al periòdico) en les que menysté tots aquells músics que es dediquen a fer el que ell anomena “pamflet” i on assegura que no hi ha cap mena de repte artístic en cultivar aquest gènere; és en aquest moment on comença a rebre crítiques, bastant fonamentades al meu entendre, des dels seus companys de professió. A partir d’aquí, ha estat el propi sr. Caraben el que ha mirat de despistar focalitzant tota l’atenció en l’anunci del Banc de Sabadell i no al que realment va coure: la falta de respecte envers a la feina d’altres músics. De fet fins i tot ha estat ell mateix el que ha tret el tema en una entrevista abans que se’l pregunti, insistint sempre en l’anunci i no al debat estètic iniciat per ell mateix.
    El sr. Caraben pot treballar per a Satanàs, tots ho fem fet algun cop i assumim les nostres contradiccions com podem, el que no és de patent és que el sr. Caraben tiri la pedra i amagui la mà. Polèmiques com aquesta són desagradables per als seus protagonistes, però en el terreny cultural sempre són saludables perquè donen lloc a avenços en crítica literària ja que atacants i atacats es veuen obligats a presentar en un moment o altre el que es coneix com a “poètica”, és a dir, proposta estètica (sigui aquesta ètica o no). El Sr. Caraben, en la seva covardia alhora de defensar l’atac que va perpetrar contra la cançó protesta, ens ha privat de conèixer la seva pròpia poètica (si és que la té) i de saber perquè ell pensa que la música que ell fa és més elevada, és una llàstima, tots plegats hauríem pogut aprendre alguna cosa.

    • Eduard Pou says

      Crec que t’equivoques. Rellegeix-te l’article: el que deia en Carabén és que no ha fet mai lletres polítiques, i fer-les ara seria oportunista per part SEVA (no dels altres que ho han fet sempre, i mostra respecte pels que ho fan, rellegeix-lo), podria fins i tot semblar que s’aprofita del clima per fer-ne bandera i (venent discos) negoci. No és la “seva lliga”, va dir (per cert, Fugazi gairebé mai va escriure lletres polítiques i és dels grups més polítics que han existit. Com? Amb la manera de fer les coses. Pots dir missa a les lletres i ser un esclau de la indústria musical i comercial igualment, n’hi ha molts).
      Crec que anem tots molt d’oïdes, que tenim tots enveja de l’èxit aliè (passa en aquest país en tots els àmbits i em passa mi) i que ens creiem que els músics estan forrats: els Mishima tenen altres feines que compaginen amb el grup per poder sobreviure. I ells tenen la sort de ser un dels 3 o 4 grups més famosos de Catalunya, imagina’t la resta. Que ho fes en Carles Puyol és molt més absurd, perquè no necessita els diners (i li hauran pagat mooolt més), però no se’l jutja. Per què?
      I en definitiva, estiguem a favor o no, haguéssim fet l’anunci o no (jo no l’hagués fet perquè no em sentiria còmode, perquè no m’agrada que em jutgin i per estalviar-me tot això), crec que és equivocar el tret de mig a mig i perdre un temps preciós que podríem aprofitar per atacar a qui realment desnona, retalla, roba, corromp i és corromput, no?

      • Marc says

        Sobre la noció de compromís i “neutralitat” a la música també hi ha aquesta entrevista a Barcelonainconclusa.com

        ““Es que hay una militancia de izquierda que yo considero fascista, que cree que todo lo que no sea compromiso es de derecha. Eso es mentira pura y dura. Yo creo que lo que hace que una canción sea canción es lo mismo que hace que una semilla sea semilla: que sea ligera para que el viento se la pueda llevar y que sea poderosa para que pueda fecundar. Una canción debe ser insípida, incolora e insabora para que un tío de izquierda, otro de derecha y otro de lo que sea la pueda cantar. Y que todos se reconozcan en ella. Eso es una buena canción, una canción comprometida con el ser humano. Y eso es una causa superior a la del partido al que votes.

        La cultura tendría que ser mucho más compleja, mucho más libre de esos compromisos temporales de mierda que permiten que cuando te han encasillado en algún sitio la gente diga: – Ah, ya no te escucho porque tú eres de los otros, ya no tengo que enfrentarme a tu texto cultural”

      • Quimantú Segura says

        Exacte!
        La pregunta per la lliga en que juga en Carabén és la pregunta clau al meu entendre:
        A la lliga de la cançó protesta està clar que no: seria “pamfletari, oportunista, demagògic i fàcil” per part seva.
        A la lliga de Fugazi està clar que tampoc: no seria compatible amb el DIY de Dischord i molt menys amb fer un anunci amb el banc.
        Llavors en quin coi de lliga juga?
        Segons ell mateix a la d’en Gainsbourg i en Kafka, però tanmateix, jo no veig en Carabén removent-nos les entranyes com ho fan les paraules de La Metamorfosi o El procés, incomodant les nostres ments bempensants amb “Je t’aime moi non plus” o dient-li guarrades a la Witney Houston en directe en un plató de televisió absolutament begut. No, definitivament tampoc juga en aquesta lliga, i no pot jugar-hi perquè encara no s’ha despertat: en Carabén, igual que molta de la gent que va firmar una hipoteca en el seu moment, va creure que encara era possible viure una vida en la teva petita bombolleta personal al marge del món sense molestar a ningú i que ningú et molesti…és la lliga de la Torre d’Ivori, però com tots sabem, aquest miratge va caure amb el cop d’Estat financer de 2008, benvinguts al desert del Real.

      • admin says

        Comentari del moderador. He tingut un làpsus. El Quiman ha penjat dos comentaris. M’ha dit que el bo és el segon, que és el que ara hi ha aprovat.

  2. Mateu says

    Doncs Oriol, company, tot i compartir la teva preocupació per un excés de judicis morals envers en com la gent es guanya la vida, i en patir davant el dogmatisme del “amb nosaltres o contra nosaltres” que es pregona sovint de manera força frívola…

    Penso que en el cas del Banc Sabadell ens equivoquem, i que la comparativa amb vendre Portland a l’estiu és massa severa. Per què? La diferència clau per mi és que tu, jo i el fill del veí sovint ens guanyem les garrofes com podem, a voltes més acord amb la nostra ètica, a voltes no tant. Però ens guanyem la vida així perquè és el que podem fer, no altra cosa.

    En el cas del Carabén, el Monzó, o qui sigui (força basarda també la darrera promo de la Moliner i el Torrent i el pamflet de Sant Jordi), si se’ls proposa fer aquests anuncis és PRECISAMENT perquè ja es guanyen la vida, i amb èxit, amb una altra faceta professional. És a dir, si fossin uns escriptors o compositors de merda, uns loosers que no poden viure de la seva professió, no serien temptats per fer de cheerleaders de la Banca. Així doncs… crec que la cosa no és comparable i que, el més important, ELLS TENEN L’OPCIÓ DE FER-HO O NO.

    Salut i gràcies per l’article!

    • Oriol Fuster Cabrera says

      Hola Mateu,

      Al meu entendre Monzó i Carabén són casos incomparables en este sentit, i és precisament per això que els he ajuntat en el discurs només una vegada. M’interessava mostrar-ne el fet comú, que els dos són treballadors de l’àmbit cultural, però fora d’això crec que no els podem posar en el mateix sac. Bàsicament perquè el primer sí s’hi guanya la vida, i sembla que prou tranquil·lament, a estes alçades, ja; però el segon ha repetit per activa i per passiva que no, que és conegut i tot el que vulgues, però que no ho pot fer encara. I si hi pensem és greu.

      Moltes gràcies per la lectura i pel comentari.

  3. jgb says

    Trobo interessant el fet que l’Oriol vulgui situar el debat, no tant en què ha fet Carabén, sinó en com reacciona(em) l’esquerra davant del fet.

    Però potser el fet, és massa temptador. D’una banda, i prèvia a qualsevol explicació del músic, escollir participar a l’anunci d’un Banc com el Sabadell (faci desallotjaments o no) em porta a pensar si, realment, allò de “per tots els mitjans” és criticable o no quan algú decideix dedicar-se a la música -o a qualsevol altra professió- sabent que, segurament, no en podrà viure de manera continuada -ni ell, ni els seus- (al marge queda, segurament, el més important: què vol dir “viure de”?). Seguint el fil d’això, i després de les explicacions del músic, queda clar que l’acció de l’anunci és una sortida endavant. Causa (vull viure de) Decisió (participo a l’anunci) i Conseqüència (em molesta que la gent es molesti i dono explicacions).

    D’altra banda, i com apunta el Quimantú ha quedat soterrat allò que des del punt de vista artístic era més interessant: La visió sobre l’art com a qüestió política i la creació artística com a fet transformador de la col·lectivitat. En aquest sentit, l’entrevista que l’Oriol linka, potser permet reprendre’l: https://www.elconfidencial.com/cultura/2014-04-26/hice-el-anuncio-del-banco-porque-tengo-dos-hijos_117627/.

    I finalment, deixant-me moltes coses, hi ha un aspecte que em sembla obvi però que potser defugim massa i en aquest cas també. Més enllà de la concepció política de l’art, que sovint quan se’n parla es fa des d’esquemes una mica rígids, l’artista com moltes altres professions té, ho vulgui o no, un impacte social i comunitari.

  4. Jordi Oliveras says

    Per a mi hi ha una altra manera de mirar tot això, que és la de preguntar-nos què ens passa a la gent, als qui escoltem música, als qui escoltem Mishima en aquest cas, quan trobem la seva música, o el seu món simbòlic, en l’anunci d’un banc. O què ens passa si ho mirem com l’alteració d’un mon en comú enlloc de posar només atenció en el que fa el músic.

    En el meu cas, per exemple, no m’és indiferent. Si en algun moment la música, la proximitat i l’univers del grup em poden provocar emocions positives, en aquest context la cosa canvia. No necessàriament de forma irreversible, però sí, si mes no provisionalment, en aquesta nova situació.

    Per a veure això, no necessito pensar en les responsabilitats del David ni jutjar-lo. En tinc prou amb veure què em passa a mi en tant que oïdor actiu. Em trobo en una situació compartida incòmoda allà on em trobava en una situació compartida més amable. Crec que és una reacció semblant a la que molta més gent té en aquesta mena de situacions. Ens sentim afectats per què no tot està en les cançons i les decisions dels artistes sinó que hi ha un univers compartit que es belluga i entra en crisi.

    Al dir això estic donant per feta una cosa que pot semblar estranya, que és que allò que fa música no prové només de les cançons i la feina dels artistes sinó també dels contextos -físics, audiovisuals, històrics,…- i les persones que escoltem. Són aquestes coses de les que parla l’Ayats a la seva entrevista, que no són només teories sobre civilitzacions o temps aliens, sinó explicacions prou versemblants i realistes de com vivim les coses, malgrat el relat oficial. I sobre això podríem trobar una llarga genealogia de la música com quelcom compartit, que trobaria llocs comuns en l’esperit hippy dels 60, la idea punk de que tothom pot fer música els 80, la noció d’escena els 90, les raves, etc, etc,…

    El relat al que estem acostumats -en definitiva, tot el discurs de l’autoria i la cultura propietària- aïlla el paper i responsabilitat de l’artista. Per això, per què aquest és el relat dominant, alguns reaccionen a aquest malestar que deia llençant les seves fures sobre el cantant, a qui estan acostumats a mirar com a autor, emetent un judici sobre els seus actes. Ja no et compro. I els altres defensen la situació en els mateixos termes personalistes.

    A mi em funciona més l’altre relat. El de que cal fixar-se en allò que fem en comú, ja sigui en directe o en relacions no presencials, per parlar de música. És el que em permet compatibilitzar l’adversitat amb l’anunci i la comprensió de que potser el Carabén necessita els diners. El que em quadra la convicció que una cançó d’amor és política amb la disconformitat de trobar-la en segons quin lloc. El que em permet fer una lectura diferent a la de la recerca de l’artista compromès. El que em situa al marge i indiferent davant l’argumentari de l’enveja i l’èxit. El que dialoga bé amb la idea que allò polític en música és allò que estem fent i no el que fa l’artista.

    Una cosa que podíem compartir (ho diria de qualsevol música amb que establís alguna mena de relació emocional fugissera) s’ha trencat o bellugat, i com a part de la situació en que estava embolicat, em queixo, m’incomodo i em puc replantejar el meu paper en la funció.
    Projectar aquest sentiment en un judici sobre les decisions de l’artista em sembla desorientat, i aquí comparteixo molt el discurs i intencions de l’Oriol. Ni era un heroi abans -no estàvem en contra de la sobre-dimensió de l’artista?- ni és el dimoni ara. Ni m’interessava fer-li un examen abans ni m’interessa fer-lo ara. Només és un mitjancer amb una responsabilitat parcial.

    Però, pels mateixos motius, assumir passivament la situació com a mer consumidor que només ha de decidir si compra o no el producte en funció de la seva factura més o menys acurada, sense mirar res més, tampoc em resulta possible. De fet, dubto que ningú funcioni així.

  5. Borja Lo says

    On posaríeu els límits d’allò que es pot anunciar (el producte)? En quin moment, ens resultaria de mal gust? Quan no és tolerable, el “d’alguna cosa hem de viure”?

    Aquestes són preguntes subjectives, oi? O no? Tota la gent que ha aparegut en l’anunci de banc Sabadell em semblen persones intel·ligents, prou com per entendre que la seva imatge té un preu. Venen la seva imatge a canvi de llibertat. Els que la compren, l’associen a la seva marca, i reben confiança dels compradors. És a dir, la confiança que té la gent en les lletres d’en Monzó, és la que compra el Banc Sabadell perquè relacionar-la per exemple, a les seves hipoteques.
    D’aquesta equació en traiem que la personalitat de la música d’en Caraben queda immediatament relacionada a Banc Sabadell, al final, és això el que compren. Però també passa a la inversa. És el Banc Sabadell, els seus valors, i perquè no dir-ho, els seus crims, els que també quedaran per sempre impregnats d’alguna manera a la paraula i la música de Mishima. I com a prova el reguitzell d’articles que parlen d’això.

    El preu de diner, suposo.

  6. Jordi Oliveras says

    Recullo aquesta cita de John Cage que ha deixat anar l’Agustí Fernández en un altre lloc, per què crec que acompanya bé algunes reflexions que tenim per aquí: “el significado de las cosas está en el modo en que se usan… no hay nada oculto en el sonido” John Cage



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...
  • Conxa: Totalment d’acord, fa 26 anys ja em varem classificar com “madre añosa” i que?…graci2es

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )