PEU DE PÀGINA #5: FETITX
Quan el maig de 1997 a la poetessa i escriptora Ana Maria Moix, “la nena”, com era coneguda pel seus companys de la gauche divine barcelonina, li van demanar que escollís un objecte que formés part del seu procés íntim de creació per l’exposició colectiva sobre escriptors “El revés de la trama” a l’FNAC de Madrid va aportar-hi un telèfon i el disc “A love supreme” del saxofonista John Coltrane. Mai havia estat una gran melòmana ni una gran entesa en jazz però aquell disc en vinil comprat els anys 70 era una peça especial que l’havia acompanyat durant llargues jornades d’escriptura. Potser perquè l’ajudava a connectar amb allò inexplicable i màgic amb que cal connectar quan una persona busca trascendir i deixar un tros de l’ànima en allò que fa.
Potser s’havia convertit en un objecte fetitx perquè quan Coltrane va escriure la peça que dóna nom al disc el va concebre com un poema, un poema senzill i humil del qual només sentim el títol repetit vàries vegades cantat com una pregària. La resta del poema, que el podem llegir en la carpeta del disc, queda substituida per minuts de viatge musical en què conviuen la melodia i la catarsi. S’hi percep un cert patiment per la lluita i l’esforç per a connectar amb allò suprem, l’amor suprem, que diu el poema. El jazz i el blues, basats en formes musicals primitives i improvisades de la cultura afroamericana, permeten externalitzar aquest patiment. El jazz per a Coltrane era l’eina per assolir la catarsi que precedeix la connexió amb l’essència. En la poesia, art literària que Moix coneixia molt bé, l’esforç per desempallegar-se d’allò superflu també implica una catarsi. Pot ser dolorós.
Aquell vinil va viatjar a Madrid i allà va exposar-se dins d’una vitrina de vidre. Quan van desmantellar l’exposició, el disc va tornar a Barcelona però sense la carpeta que contenia la portada i el poema complet d’“A love supreme”. Es va perdre. Protegit per tan sols una fina funda de plàstic, el vinil ha resistit fins a dia a d’avui a casa de l’escriptora i poetessa barcelonina, que ens va deixar el passat 28 de febrer. El títol del poema va esdevenir vers i va aprendre a viure independent de la resta de les paraules. Una nova catarsi que condueix a l’essència.
very nice!