Dues crestes

Al penjador de l’entrada hi tinc dues crestes, una de roja i una de negra; en llevar-me del llit mai tinc la menor idea de quina de les dues acabaré portant quan surti al carrer, suposo que depèn del que senti per la radio mentre esmorzo o amb quin peu m’hagi llevat.

Com tots els galls començo sempre el dia cantant i, si no fos perquè he de menjar i assegurar-me un sostre, no pararia en tot el dia. Hi ha dies que penso que no és una idea tan descabellada: l’Estat subvenciona empreses per produir cotxes perquè la gent pugui anar a la feina per produir cotxes i així tenir un sou per comprar-se un cotxe i així tot dóna voltes, que deia l’hàmster… si en comptes d’això es subvencionés a tothom per igual, potser podríem tots tenir el menjar i el sostre assegurat; els que volem passar-nos el dia cantant ho podríem fer i els que volguessin anar a fer cotxes… doncs d’una manera més artesanal també podrien. La gent cantaria més crec.

Però és clar! els que porten aquest galliner van més aviat en la direcció oposada i són més partidaris de subvencionar molt a molt pocs

Però és clar! els que porten aquest galliner van més aviat en la direcció oposada i són més partidaris de subvencionar molt a molt pocs i, sobretot, no subvencionar mai directament al gall que canta sinó a l’empresa que ven “experiències” amb galls que cantin. Així doncs, hi ha dies que em llevo i penso que, a més de procurar-nos menjar i sostre, el que hem de fer és dedicar esforços a fer veure als amos del galliner que els recursos són de tots i s’han de repartir equitativament i, si no ho volen veure, muntar-los un bon pollastre! Els dies que penso això, quan surto per la porta agafo sempre la cresta roja.

Però no sempre ho veig així… hi ha dies que penso que el galliner no se’l reforma, se’l destrueix. En dies com aquests veig clar que, mirant de convèncer als amos del galliner i als galls que ja estan contents amb les molles, l’únic que aconseguim és perdre un temps i unes energies precioses que és millor dedicar a construir i defensar els nostres propis espais on poder cantar que, d’altra banda, és el que en definitiva està a l’origen de tot plegat. Que es confitin el seu galliner, nosaltres estem pel DIY! Els dies que penso així surto invariablement amb la cresta negra per capell.

I tanmateix hi ha dies en que veig que aquesta opció tampoc és un camí de roses; deixant de banda que implica la desprofessionalització de tot el sector (aquest debat un altre dia), l’autogestió és també un pou d’hores en tasques de gestió pura i dura i, ara mateix, suposa haver de renunciar a moltes condicions materials que, tot sigui dit, també són importants.

Quan hi penso veig que en el fons mai m’he acabat de decidir per una cresta favorita d’entre les dues i he de reconèixer que, molts més dies dels que m’agradaria, m’estic una bona estona dubtant abans de sortir al carrer. Em consolo amb el fet que, com a mínim, no hi ha dia que surti al carrer sense haver cantat i mai vaig sense una cresta posada, sigui del color que sigui.