Traducción al castellano
A una cançó com Searching for Mr Right dels Young Marble Giants, tens la impressió que hi falten instruments. Quan vaig sentir-la per primera vegada, per recomanació de l’Oriol Fontdevila, em va fer pensar en altres cançons d’arranjament poc confortable, com Los destellos del cristal de les Tu madre, o Objeto punzante de Fiera. És el model contrari al del so compacte, perfecte, inexpugnable, tipus Depeche Mode. El gust per l’arranjament despentinat es fa especialment apreciable a Fiera, perquè l’altra cara del grup, Pony Bravo, té un so molt més amable. La metàfora és perfecta, temptadora: arranjaments fera contra arranjaments poni.
Passo la tarda escoltant Young Marble Giants, Tu madre i Fiera, i el seu so em fa derivar cap al sorollime més directe: coses com fisting the sun de Trimegistus, espècie de vòmit de l’àlbum Gossssssarrra, publicat a Chirria Sello. Però deixeu-me que us expliqui el procés d’aquesta deriva.
Potser algú dirà que els arranjaments fera no són més que arranjaments mal fets, mal treballats, i potser donarà arguments convincents. Però de fet tant se val, perquè inclús en aquest cas el so que els músics acaben donant per bo constitueix la seva opció estètica. Estètica vol dir, si parlem de música, conscient. Si no conscient per la via d’estar al cas de tot el procés de formació del so, i de totes les alternatives possibles, sí almenys per la via de fer-se’n responsable: aquest és el nostre so. La discussió entre el saber fer i el poder fer (que fa omplir tantes pàgines als crítics, i ens fa passar tantes hores de conversa en agradable companyia) és, en el cas de la música, completament inútil. Quan saber música ja no és haver estudiat música (saber solfeig, saber tocar un instrument tradicional, etc.), sinó fer bona música, aquesta discussió ha perdut peu, ja no s’aguanta.
Penso que el tret definitori dels arranjaments fera no és el seva aparença desmenjada, ni el so lleugerament desafinat o fora de temps que sovint tenen, sinó una altra cosa: la seva transparència. En un arranjament fera sens nítidament què fa cada instrument. És per això que de vegades produeixen la impressió que hi falten instruments, que no estan acabats. Tenen l’aparença de provisionalitat de les coses clares —perquè acabar una peça vol dir tancar-la, ocultar-la en certa mesura. Són arranjaments mínims, on sembla que, si treus una nota, tot hagi de caure. Això fa que no tinguin guarniments ni floritures: en un arranjament fera cada so és necessari, i es fa sentir, es fa present, amb una singularitat indescriptible.
Aquesta capacitat del so de fer present la cançó, ara i aquí, és un tret clau dels arranjaments. Les cançons no s’escriuen ordenant sons, sinó ordenant clixés musicals, estereotips expressius amb una càrrega semàntica tremendament rica i complexa —així he intentat argumentar-ho a les dues primeres entregues de Please, Mrs. Henry. Tant és si les escrivim amb la guitarra entre les mans, asseguts al piano, davant de l’ordinador o en aquelles dutxes que duren una hora perquè, arrugat com un nedó, estàs pensant la següent frase: escrivim les cançons provant sons, és clar, però no estem sentint la cançó, sinó que l’estem imaginant. Estem imaginant com sonarà, encara que sembli contradictori. I el mateix passa quan li ensenyem la cançó nova a un amic, amb guitarra i veu, amb piano i veu, passant-li un arxiu, com sigui. El nostre amic no sent pròpiament la cançó, sinó que pensa en com sonarà un cop arranjada. Podem concebre els arranjaments, doncs, com la inserció en el fil del temps, en cada nostre present singular, d’aquestes cançons que, en tant que seguit de clixés musicals, ocorren sempre en el passat, com una pura efusió nostàlgica. Només quan l’escoltem arranjada —i alerta que arranjar-la pot voler dir deixar-la amb guitarra i veu, però cal haver pres aquesta decisió— la cançó es fa present en una circumstància concreta, i és llavors quan de debò ens fixem en com sona, en la qualitat concreta dels seus sons.
Si he parlat de la transparència dels arranjaments fera, deu ser perquè atribueixo certa opacitat als arranjaments poni. En efecte, aquests darrers són com les salses que el paladar troba delicioses, però no sap distingir-hi els ingredients. No és que això sigui cap defecte en termes musicals. Al contrari, que un arranjament sigui compacte el fa persistent en la memòria i especialment apte per la circulació constant a què les cançons es veuen sotmeses a la societat contemporània. Havent-la sentit un cop, recordem aquell so tan ben aconseguit, i després ja no importa si el sentim al fil musical del súper, al cotxe, o en format MP3 pels altaveus de l’ordinador. Per pobra que sigui la reproducció, de seguida identifiquem aquell so especial.
Els arranjaments fera són molt més sensibles a les circumstàncies de reproducció. La forma com cada so s’hi fa present i necessari ens fa notar aquestes circumstàncies. En certa manera, el què sentim en aquests casos es el so propi dels altaveus de l’ordinador. Vols dir que no hi haurà una línia de baix? et preguntes, i potser et poses uns auriculars, o inclús t’aixeques, encens l’equip de música i obres les orelles, disposat a descobrir sons nous.
És aquesta presència del so el què m’ha fet pensar en el sorollisme. Crec que el sorollisme s’entén millor si el pensem no com el cultiu d’un so lleig, dur, agressiu, sinó d’un so brutalment present, que irromp ara i aquí. En la disjuntiva entre la fórmula musical estereotipada (el clixé) i l’experiència sonora concreta, el sorollisme se situa en aquest segon extrem. És clar que les cançons de Fiera, de Tu madre o de Young Marble Giants queden molt lluny d’un sorollisme estrident i despietat, però en la forma com ens interpel·len l’oïda hi trobo la mateixa capacitat de treure’ns, per uns instants, de la nostra inèrcia musical.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.