e Els turistes i els pobres |Nativa
Skip to content


Els turistes i els pobres

Escrit el 12/10/2013 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

De l’estudi a casa hi ha una mitja hora a peu. Ahir a la nit, la percepció de la realitat es va convertir en una epifania maligna. Era tard, nit tancada. Potser va ser una casualitat, però només vaig veure tres tipus de grups humans. En primer lloc, gent sense casa. Molta. Alguns dormien a les portes de comerços tancats; d’altres als banc, o directament sobre la vorera allà on l’amplada ho permet. Moltíssima gent. Més de la que mai he vist. A gran Via entre Nàpols i Tetuan, dues illes, en vaig comptar tres; tres més a Passeig Sant Joan, si és que no n’hi havien cinc o sis (els matolls entre els bancs els tapaven). Travessant el barri de la ribera, incomptables. Només a pel carrer d’En Cortines i Portal Nou, rere el CAP que dóna al passeig Lluís Company, cinc, encaixats dins les llindes, dormien en sacs.

A Jaume Primer l’espectacle era espaordidor. Més de quinze. Alguns dormien amb cartrons, d’altres seien al llarg banc que hi ha davant el comerç de numismàtica. Un tercer grup, el formava gent recolzada contra el muret que envolta la baixada del metro. Aquests darrers, els del metro, eren pocs. Allà entraven en conflicte amb el segon grup humà: els turistes.

Turistes borratxos cantant himnes en idiomes que desconec. Turistes joves, la majoria. Ventruts adolescents de cabell groc i espigades nenes amb cames quilomètriques. Amb samarretes souvenir de les que no molesten a l’ajuntament (He’s gay i coses d’aquestes). La lluentor nòrdica dels cabells (no es poètica barata és la llum dels fanals caient sobre el cap dels turistes) contrastava amb la foscor dels parracs dels que seien, més aviat callats, pel terra i pels bancs. També havia un grup de vells tronats discutint. Amb el ja clàssic tetrabric de Don Simón.

El tercer grup humà ocupava els carrerons, tots homes, separats: els pakis que venen llaunes d’Estrella-Damm. Bé, no només estrella Damm, també coca i xocolata. Vaig sentir com un (carrer Llibreteria) oferia xocolata a dos adolescents. Arribant a Banys Nous, vaig veure com una altre, amb un pack d’Estrella-Damm a la mà, passava amb l’altra mà, (la típica pose de l’egipci) una papela a un parell d’Italians (no m’ho invento; van dir, grazie; gent educada).

Això vaig veure, en el mateix trajecte i el mateix dia. Exageració zero. Turistes, sense-sostre i venedors d’Estrella Damm. Res més. Ni tant sols un urbà o un escombriaire. Bé, sí, una noia amb pamela passejant un gos esquifit.

Suposo que alguns estaran encantats de dir-me demagògic. Tant me fa. I amb un material així ningú escriu una columna amb cara i ulls. No hi ha per on agafar-ho. Això no és una columna, això és la Barcelona de Trias. En tot cas és el model de Barcelona que ens ofereix l’alcalde, i que li sembla bé a jutjar per les mesures que s’estan prenent, més turistes i menys ajuts socials. En realitat, per com s’expressa, per les coses que diu, per la mirada perduda; més que proposar, sembla traspassat per dinàmiques que el superen, que no sembla entendre. En té prou amb sortir al balcó de tant i en anar a l’església quan toca a oferir l’ofrena a la patrona. Pobra Mercè! Amb el que m’agrada aquest nom…

Ahir a la nit, per acabar d’animar-me, ja posats, vaig obrir la web de la candidatura per als jocs de olímpics del 2022.  La presentació comença així:

Barcelona és una ciutat que creix quan té somnis

És una frase estúpida en molts sentits. En primer lloc perquè és un recurs gastat. I com tant bé explica Barthes, el sentit de les paraules es consumeix amb l’ús (per això ens cal la literatura). També és una frase tramposa: parlar d’una comunitat en termes de subjecte únic, com si no haguessin rics i pobres, homes i dones, empresaris i treballadors, desnonats i desnonadors.. També és una frase estúpida perquè situa en el discurs polític un afecte d’adolescent, la dels fills que somien i esperen que el pare ho faci realitat… en fi.

Les rates i els gats no somien junys. Les ciutats no creixen pel somni d’un subjecte, en el millor dels casos, es cremen (Neró-Ustinov tocant la lira, ho recordeu?). Frase idiota, sobretot, perquè ara, octubre de 2013, la majoria de Barcelonins no té somnis, sinó espantosos malsons.

La primera ciutat que va fer un ús intensiu del turisme va ser Roma. Així va revifar després de la decadència medieval. Amb el lucratiu negoci dels peregrins. Els papes, des de Nicolau V fins a Alexandre VII, passant per Juli II o Sixte V, tenien molt clar que l’urbanisme que imposaven a la ciutat tenia com a fi, entre d’altres coses, atraure els peregrins. Però no només això. També era important, molt més important, atraure el capital internacional al Vaticà. Van construir el barri del Borgo, entre Sant Pere i el Castell de Sant Angelo. S’hi van instal·lar els principals banquers europeus, els usurers, holandesos, florentins… Els Medici van acabar controlant l’hisenda pública francesa durant el regnat d’Henri IV, poca broma. Explica Tafuri, també Quaroni en un altre to, que la política urbanística dels Papes anava dirigida sobretot contra Roma. Els ciutadans patien una política que no anava dirigida a fer-los més agradable la vida, sinó a supeditar-los al poder papal. És per això que el Vaticà estava envoltat d’una muralla independent de la muralla Aureliana que envoltava la ciutat. El Vaticà sotmetia Roma i es protegia de les freqüents revoltes dins la muralla vaticana, rere el castell de Sant Angelo. També es protegia de les freqüents inundacions provocades per un sistema de clavegueram en el qual no s’invertien diners, molt més primari i ineficient que el de l’antiga Roma dels césars. I també es protegien, i és clar, dins la muralla, al cim del turó vaticanus, dels freqüents episodis de pesta que escombrava els habitants de Roma. Això passava entre 1470 i 1700, aproximadament. El Vaticà contra Roma.

Tanmateix, Roma és una meravella i Barcelona ja no. Als barcelonins ens falta orgull i ens sobra por. Potser per això el mont Taber no està confinat dins d’un muralla. Aquells que administren la ciutat al marge dels que hi vivim no temen la nostra ira.

[simpleviewer gallery_id=”8″]


11 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. Manel Cano says

    Com a curiosa anècdota, també recordar que a Barcelona, a principis del s.XX, ja pensaven en els turistes. D´aquí la construcció de nombrosos edificis neogòtics del no res; que encara visiten i fotografien, per cert, molts guiris (i algun barceloní despistat) pensant que son autèntics.

  2. ramon faura says

    l’ajuntament es treu feina de sobre…

    https://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/10/10/catalunya/1381437704_567308.html

  3. josep M. Rovira says

    Fins que la ira prengui cos
    Fins que Django agafi les regnes
    Fins que Lenin resuciti
    Fins el capital marxi
    Fins que tots ens aixequem

    • Ramon Faura says

      Una abraçada, senyor Rovira!!

  4. Francesc Quintana says

    Ui, sí!! Els pobres, els turistes i els venedors de cervesa…. tot és culpa del TRIAS, fins i tot està claríssim que no n’hi havia abans que ell fos alcalde. I a més, dóna menys ajuts perquè vol, perquè li rota, perquè és dolent i de dretes. I amb aquesta falca històrica que fas sobre Roma, què vols argumentar??
    Carles Faura, no et conec però amb un escrit tan sectari i poc objectiu….. ja m’està bé, que vols que et digui…

  5. yasho says

    Francesc Quintana: vols dir que no t’hauries de tornar a llegir l’article de RAMON Faura i, un cop entès, podries tornar a opinar?

  6. Pau Todó says

    Que Barcelona està feta un fàstic i que el Trias és un alcalde de Teruel (que només “existe”), és tan evident com que l’engegada de l’article és collonuda i que la cosa trontolla una mica cap al final, quan no sé si li recomanes al senyor batlle que emmuralli el Tibidabo perquè aviat serà l’hora segadors, o si més aviat suggereixes que els barcelonins tenim la ciutat que ens mereixem per anar mancats d’orgull i cagats de calces…
    Jo que em pensava que l”esperit associacionista, les xarxes ciutadanes i la societat civil eren, precisament, l’única cosa de la que ens podíem sentir orgullosos els barcelonins (Reus a banda, of course ;) …
    En fi, que cada vegada m’agrada més com escriu aquest senyor, però em trobo a faltar una mica de perspectiva, no tan històrica, sinó assumible, creïble i, com ho diria l’alcalde? “empoderadora”???
    Abraçada!

    • Ramon Faura says

      Fantàstic l’apunt, Pau. Ho comparteixo plenament. No és per excusar-me, però tampoc volia escriure una analisi total… I tant que ens en podem sentir d’orgullosos de l’esperit associacionista, etc… però crec que encara hi ha molta gent, la majoria, que no és conscient del que suposa la depredació turística. El turista consumeix un lloc amb el qual no té cap compromís. Més enllà de les incomoditats que genera (moltes) transforma l’espai cívic en un Mall a cel obert. El panorama al centre comença a ser tercemundista. La crisi hi fa molt. Pobres locals mirant aparadors amb la llengua fora i els turistes asseguts a les terrasses on abans seiem nosaltres… en fi… que avui no estic molt hàbil.. ja ja ja… una abraçada.

  7. Lo Sau says

    Que gran Quintana !! jajaja
    La veritat es que es més una vomitada que un article, la qual cosa es normal, es el que tenim al centre vomits !!
    però a on s’equivoca lo Ramonet o no aclara es que aquesta Barna va començar amb el lowcost del nostre estimat Portabella de ERC quan estava a TurismeBarcelona i va ser el model implementat pels socialistes desprès de les Olimpiades i que en Trias no cambia o potencia, no oblideu que a la Itziar, la va fer fora el seu mateix partit el PSC com diuen a les espanyes… de esos barros, esos lodos… adeu barna, adeu…..

    • Ramon Faura says

      Totalment d’acord. De fet, parlo del Trias perquè és qui hi ha ara i perquè lluny de modificar la manera de fer, sembla abocar-s’hi encara més. El nou pla d’usos, cedir la gestió als hotelers, etc… Però sí, és evident que això comença molt abans i que qui ho posa en marxa és el PSC. Jo diria que l’Olimpiada és el moment on la cosa és percep de forma clara, però evidentment la cosa comença molt abans. Al capdavall el primer alcalde socialista és el Serra i tots sabem qui és i què el mou, D’altra banda, si no m’equivoco, la candidatura és guanya el 86 o 87; ja és aleshores quan es comença, per exemple, a “escanyar” els moviments veïnals. Per suposat… sí… i per no parlar d’eslogans lamentables com aquell “la millor botiga del món” i coses per l’estil. Sobre el cas de l’Itziar res a afegir. Tots hem anat coneixent a través dels diaris quina mena de xusma remenava a l’ajuntament. I tampoc, evidentment, tampoc podem oblidar bagenades com el Forum 2004 del Clos, tot un desplegament de vanitat, petulància i provincianisme que ens ha sortit caríssim, Tot això és evident, sí… i no en parlava perquè el text no pretenia ser un analisi acurat del govern Trias ni de cap altre govern en concret. És evident, sí, i tanmateix, ara, amb la crisi (per dir-li d’alguna manera) el panorama es mostra de forma més crua que mai. I és especialment grotesc, després del 92, després del 2004, recórrer a una idees tant fora de llloc com la de celebrar una olimpiada d’hivern i, a més, parlar de somnis. I és especialment preocupant, tornar un dia a la nit, de l’estudi a casa i només veure turistes i pobres, I no és una metàfora ni una al·legoria, és el que em trobo quan torno no una, sinó moltes vegades i cada cop més. I també veig (i ho sento si sona a demagògia) com la policia, la que sigui, tracta als manifestants que dia sí i dia també es manifesten pacificament al costat de casa, i veure com deixen que els turistes facin el que vulguin amb la nostra ciutat. I quan dic turistes dic turistes, no estrangers.
      I tot això, ara, al marge de l’històrial previ, és el que s’anomena la “Barcelona de Trias” perquè és el Trias qui es va presentar a les eleccions, les va guanyat i va assumir la responsabilitat, amb idees o sense, de governar la ciutat. Ens podríem creure que l’olimpiada del 92 va ser un error benintencionat… però la del 2022 ja no admet cap mena de dubte.
      En fi, una abraçada…



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Arxius

Authors

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privadesa

Donen suport

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )