Este texto está traducido al castellano
“Sé de un lugar… para ti” (Triana)
L’estiu és un temps propici per a deixar de circular i retrobar els llocs. Avui, 31 d’agost, passo l’última tarda al lloc on he estat gran part d’aquestes setmanes de calor: al peu d’una muntanya molt dura i a la vora del mar. Mentre miro per última vegada el traç d’aquesta carena i sento com augmenta el vent del nord, em pregunto què fa que un lloc sigui un lloc i què fa que pugui deixar de ser-ho.
En un article per a la publicació d’Espai en Blanc d’aquest any, “Un esforç més”, el meu amic Carlos Marquerie, castellà de Castella, encapçala el seu escrit amb els versos “Ante mí la tierra retorcida y hosca a la que pertenezco. El hombre pertenece a un paisaje y no a un país”. Mentre miro el relleu bestial d’aquestes muntanyes i els angles mortífers de les roques d’aquest mar, sento que les seves paraules també són les meves, tot i que remetin a paisatges tan allunyats i tan diferents.
Pertànyer a un paisatge no és formar part d’una estampa de postal. Un paisatge és conjunt d’elements que mantenen una relació significativa… per algú. “Sé de un lugar… para ti”, com cantava Triana. És igual que aquests elements siguin naturals o alts blocs de ciment, espais d’amples horitzons o estretes cantonades d’una ciutat anodina, rostres habituals o trets remots, maneres de parlar o maneres de callar. El que importa és la relació entre els elements i el seu significat. Ningú no sap on pot haver-hi un paisatge al qual algú pertany. Ningú no sap on comencen i on acaben els mons que ens acullen. Tots som, si volem, creadors de paisatges on fer-nos un lloc. Podem fer-hi vida clandestinament, obrir-los per compartir-los amb d’altres o deixar-los oberts als sentits que altres els puguin donar. Ningú no pertany de la mateixa manera a un mateix lloc.
Això és el que els països no poden fer, i el que els països no permeten. Per això “l’home pertany a un paisatge, no a un país”. Als països hi pertanyen determinats ciutadans i els seus papers, les administracions, els seus pressupostos i els seus estatuts, els cossos de policia, els exèrcits, els símbols identitaris i els seus codis. Però, els homes i les dones? I els nens que corren ara mateix entre les onades cada cop més fortes? De quin país són? No són de cap país, sento dir-ho, no poden ser-ho. Pertanyen als seus llocs, a les seves gents i als seus paisatges, als que potser compartim i als que desconec, als de les seves infàncies i als que encara han de crear.
Aquest darrer any, la carena d’aquesta muntanya que ara miro i la platja que hi ha sota s’han omplert de banderes. N’hi ha per tot arreu, tot i que la tramuntana no les deixa senceres durant gaire temps. Són banderes que senyalen un camí, que tracen una via cap a un nou país. Un país que vol ser un petit requadre, o més aviat un triangulet, en l’arbitrarietat d’un planeta convertit a sang i fetge en mapa mundi. Va haver-hi un temps en què hi havia qui es declarava apàtrida, com una forma de compromís amb la humanitat i amb la resta d’éssers que convivim en aquest racó d’univers. Ser apàtrida no era una fuga ni un refugi en la neutralitat. Era una forma de deserció i de combat: de deserció de les pàtries i de combat per un món comú, pel món dels llocs on viure i no pel món dels Estats assassins. Ser apàtrida és declarar que la història dels països no és la nostra, sinó que sempre s’ha construït contra nosaltres. Les bombes tòxiques d’aquest mateix estiu ens ho recorden. Fa temps que no sento la paraula i ara, mentre miro la muntanya i ja no puc obrir bé els ulls de tant de vent, penso que jo sóc decididament apàtrida no perquè no sigui d’enlloc, sinó precisament perquè pertanyo a llocs com aquest, i pertanyeré encara a tants d’altres. Desertar dels països per crear i donar-nos, els uns als altres, un lloc al món: no seria un bon programa? Tot i que no és nou, no imagino cap altre punt de partida millor per un programa polític compromès i exigent amb els reptes del món en què vivim avui. I no només això: no n’imagino cap altre de més just i necessari.
Un patriota (un idiota)… Em va quedar gravat amb un crit de La Polla Récords ja fa 28 anys i encara ho signo.
Un altre exemple d’apàtrida sense embuts per declarar-se’n https://youtu.be/6JFU8e61R-Q
Magnífic post que compartiré.
JR
Una cançó de El Sobrino del Diablo sobre ser apàtrida: https://www.youtube.com/watch?v=BhuDYhxwLto
gràcies, Marina, per aquesta alenada d’aire fresc des de dalt de la carena!!
Potser caldria aclarir les diferències entre país, estat, nació, comunitat, poble, població, no?
És curiós la incapacitat per reconèixer que l’exemple que s’està posant -entenc que parla de Catalunya, oi?- ara per ara, no està seguint l’habitual forma de construïr estats: aposta per una via democràtica (amb totes les deficiències que té). Segurament, aquesta opció democràtica, és la única cosa que aglutina a tots els que volen la independència (no tots pensem igual) i a alguns que no la volen.
Reconeixem-ho això, no?
Que en un pàgina de cultura no es pugui entendre o tenir present que la cultura nacional també existeix (per molt mal que hàgi fet en alguns casos)…em costa d’entendre…
p.d: i en cap cas, que ningú es pensi que un servidor no té critiques a l’esperit nacional que s’està mirant de potenciar des de fa uns anys…però també té clar, un servidor, que n’hi ha uns quants que enten que fer un nou estat és l’oprtunitat per fer un tipus d’estat nou !!
Y yo pensando que la cultura es de todos, unos la crean para que las disfruten todos los que quieran. La cultura no tiene dueño, es de quien la disfruta.