No acabo d’entendre l’escàndol Snowden. On és la notícia? En el fet que tot passa per agències privades o públiques d’intel·ligència? I això és nou? Pel despatx de Lluís XIV passaven totes les cartes dels gairebé 8.000 cortesans que vivien sota el seu sostre. I el tal Snowden, és un heroi? Sí? Edward Joseph Snowden era un treballador de la CIA. Si tant vituperable és el que fan aquestes agències d’espionatge i el tal Snowden en formava part, alguna cosa hi tindrà a veure. O hem de creure que el tal Snowden espiava segons un codi ètic i que, de sobte, quan un dels seus superiors li va fer creuar la línia, el tal Snowden va decidir que això que se li exigia era immoral i que per aquí ja no passava? Fins aleshores tot era ètic, però descodificar el mail número 1.235.527… ai!, això ja era massa.
Respecte a la privacitat… fa riure que la gent pateixi pel fet que algun gris funcionari inspeccioni els seus mails. Fa riure per què a Facebook o a Twitter, sense que ningú ens pregunti, pengem fotografies del nostre fill banyant-se a la platja, expliquem que ens acabem de menjar una torrada amb mantega o, fins i tot, maleïm, a la xarxa (és a dir, públicament), el nostre superior laboral… i ara patim perquè la CIA té accés als nostres mails “privats”.
En el moment en que la privacitat d’un mail depèn de l’ètica de qui gestiona la plataforma (o com es digui) és una ingenuïtat confiar en la privacitat d’un mail (com en el d’una carta). La modernitat és també aquell impuls que, en nom de la raó, tracta de convertir en visible tot allò que és “només nostre”. El secret mèdic és un calc del secret de confessió; i el marketing basa el seu èxit en disposar d’un cartografia rigorosa dels nostres afectes.
L’espai públic és el resultat de la nostra intimitat intervinguda per la tecnologia.
El cas de l’urbanisme és il·lustrador. D’una ciutat medieval on tot passa rere el mur (jardins, horts, claustres) a una ciutat moderna on la plaça esdevé l’espai públic de la sociabilitat. I no la plaça del mercat, un lloc on fer quelcom, sinó les places reials. També els jardins que els prínceps “cedeixen” per convertir-los en parcs públics (Hide Park, les Tulleries, el Retiro). Només els cementiris, espais d’introspecció i dol a l’aire, lliure romandran protegits per l’opacitat del mur. La resta d’exteriors, esdevindran públics. Els parcs del XIX, si es tanquen, es tanquen amb reixes.
La modernitat és, també, el procés pel qual la nostra privacitat esdevé pública sota la forma del document: document d’identitat, partida de naixement, historial clínic, expedient acadèmic, etc. Les tecnologies de la visibilitat operen amb documents. Documenten allò que fins ara no tenia nom. Imperceptiblement, és un exemple, l’ensenyament públic es desfà sota la ingerència de tecnologies que tabulen i mesuren quantitativament l’activitat docent. Sota el pretext de la transparència (objectivar els mèrits), a l’ofici de la docència s’hi suma el de “representar una docència”.
L’actual crisi de l’espai públic ens remet a l’origen del concepte. L’anomenat espai públic no neix com aquell lloc que “pertany a tots”, “que tots compartim”, sinó com aquell espai del poder on els súbdits són emplaçats a mostrar-se, a esdevenir transparents. Forçats a través de la tecnologia.
Moviments com el 15M o les PAH, són un fenomen interessant. L’espai públic ja no s’ocupa “només” per manifestar un descontent, sinó per dur a terme una acció (aturar un desnonament, celebrar una assemblea). No és doncs, manifestar un plany dins l’espai que el poder a habilitat per mostrar-nos transparents, sinó fer servir aquest espai per a una altra cosa.
El poder modern es funda sobre la invenció de l’espai públic com a representació. Tot ha de ser visible. Precisament, el dret a l’opacitat esdevé aleshores un privilegi; una marca de poder. El senyor X guanya un plet contra un diari que l’ha fotografiat prenent el sol; mentre la resta s’ha de treure les sabates i el cinturó, sotmetre’s als raig X, abans de pujar a l’avió… Privacitat? Només determinats excessos provoquen un col·lapse de les prerrogatives dels poderosos. Avui hem llegit els sms de Rajoy a Barcenas. En tot cas: És Rajoy una figura de poder? o tant sols és el gestor d’un poder que roman opac i que, de tant en tant, ens permet mirar pel forat del pany?
No deixa de ser paradoxal, ho explica Duby entre d’altres: la intimitat “s’inventa” quan el pensament científic i laic, ocupa els espais de poder fins aleshores reservats als clergues. A l’edat Mitja la intimitat no existia. El nostre “interior” pertanyia a déu. A mida que el poder perfeccioni les tecnologies de la transparència, el concepte d’intimitat creixerà. La ficció de l’autobiografia esdevindrà central. Un tresor que cal preservar de les mirades alienes. El diari íntim. S’imposa administrar què mostrem. De 1400 a 1950 l’evolució de l’arquitectura és explícita en un dels seus desenvolupaments. Cada vegada més transparent, incloent els edificis d’habitatges, cada cop més difícils de distingir d’un edifici d’oficines.
Fins ara, l’èxit de la transparència rau en el fet que som nosaltres mateixos qui decidim exposar públicament la nostra privacitat. Som nosaltres mateixos qui, mirant, condicionem la privacitat de la resta. Som nosaltres mateixos els que hem decidit despullar-nos en públic. Algú ens ha convençut que només així, sense ombres ni zones opaques, podem accedir a una existència plena. Molt més que un panòptic: tot sols hem entrat dins d’un recinte on s’esdevé un espectacle. Assistim com a espectadors. Espectadors en la mesura que ens sotmetem a la mirada de la resta, en la mesura que som espectacle.
I ho fem, cal ser-ne conscients, voluntàriament.
Le Corbusier, diagrama. L’ull que tot ho veu i que tothom veu.
Primer paràgraf de mal follat. No he anat més enllà del segon, ple de tòpics. Sí, Snowden és un heroi. Com Manning. Gent amb molt més a perdre que guanyar. Jo no faria conyes ni parlaria amb aquest menyspreu i frivolitat de gent que s’enfronta a passar anys tancat en una cel.la de 6 metres. Entenc que com sempre hi ha hagut corrupció hem de deixar d’investigar i denunciar-la seguint el teu raonament? A la Roma clàssica… Creus que la noia que es posa faldilla ha de ser violada? Creus que perquè pengem 10 fotos de les vacances tenen dret de llegir el nostre correu personal? En fi, peresa intel.lectual fas.
Mal follat? Frivolitzar? Tòpics?… més aviat dades. Pren nota: Fa més de nous anys (i nou anys són una eternitat, aquí encara hi havia l’Aznar) Snowden va allistar-se a l’exèrcit. La seva idea era formar part del selecte grup de les Special Forces (els famosos boines verdes). Es tracta d’una unitat dedicada a la Unconventional Warfare. Segons Mark Grdovic, una unitat dedicada a convertir en inoperant qualsevol resistència local. Aquest tipus de guerra inventada pels francesos (Indoxina) i desenvolupada pels Estats Units és, per dir-ho ràpidament, una forma de guerra “no oficial” (hi caben les tortures i els suborns, per exemple, o les execucions sumàries sense judici previ). Una contrainsurgència que enderroca règims per vies “subterrànies”, una guerrilla no visible al marge del dret internacional. Útil per fer caure un Allende i posar un Pinochet, també per fer-se amb el cru iraquià al marge de qualsevol convenció de Nacions Unides. Per cert, un altre dels interessos de Snowden, era, també, “anar a lluitar a l’Irak” (veure el mini rèpor de Philip Ewing, Records show Army discharged Edward Snowden after 5 months). Com Bush, Blair o Aznar, Snowden creia que calia alliberar el món d’un dictador (els resultats suposo que ja els coneixes; aquest juliol, un nou “tòpic”: 800 morts més).
Lamentablement per Snowden, durant els entrenaments es va trencar les dues cames. Exclòs de l’exèrcit no pot participar en la guerra d’Irak. A finals del 2004 comença a treballar de “segurata” a unes “instal•lacions secretes” de la Universitat de Maryland. Poc després, principis de 2005, entra a la CIA com a expert en seguretat informàtica. Una de les seves “missions” passa per Nacions Unides a Ginebra. Ell mateix parla del seu aprenentatge: espionatge, extorsió, venta de favors a diplomàtics i banquers, “creació de deutes”… Un clàssic és escollir un extorsionat, “generar un ambient de confiança”, fer que la víctima s’emborratxi, i després de documentar la borratxera amb fotografies i filmacions, fins i tot provocar-ne la detenció, se li ofereix la “discreció” de la CIA a canvi de… uf!… no ho sabem.
Un d’aquest episodis va transcendir la privacitat de la CIA; ho explica Ueli Maurer, el president de la confederació suïssa. Snowden, el redimit, també en parla (“Ed Snowden, agent ambigu de la vérité”, Le Figaro, 24 de juny).
En tot cas, no és fins gener de 2013, és a dir, vuit anys després de sabotatges i extorsions, que Snowden se n’adona que tot el que ha après, tot el que ha fet com a “treballador” de la CIA, està malament… moolt malament. Aleshores sí, es posa en contacte anònimament, amb Laura Poitras per fer saltar la llebre.
Dit això:
1. Em sembla fantàstic que hagi fet saltar la llebre i em sembla, també, que per fer-ho s`ha de ser valent. Que l’article no participi de la santa devoció per aquest nou Sant Pau versió 0.2, no significa que digui, en cap cas, el contrari. Però valentia no és sinònim d’Heroisme, ni tant sols d’honestedat. Des de la meva humil opinió es tracta d’una situació similar a la de l’ex-mafiós que delata els seus antics socis per alleujar la pena. No sé… la seva biografia és la que és.
2. Lamento que la teva desolació, Maya, davant l’evidència que els prínceps blaus de Walt Disney no existeixen, et porti a insultar-me. Sincerament, no m’ho mereixo (o no m’ho mereixo per aquest article). Entre d’altres coses, Sant Jordi és va polir el drac, quan aquest ja s’havia endrapat vint camperoles. No va entrar a escena fins que va ser la princesa, la filla del rei, qui es va convertir en el nou esmorzar del drac dolent. Digue’m demagog, però Sant Jordi no era republicà; més aviat al contrari. Afortunadament, Sant Jordi, com Prometeu o David, és un mite i escapa a qualsevol crítica d’ordre psicològic. Snowden però, és de carn i ossos. Se’n pot parlar, creia, sense despertar la ira dels fonamentalistes, sempre mandrosos pel que fa al sa plaer de la lectura; i sempre mandrosos en el saludable exercici de posar noms a la gradació de grisos que hi ha entre el blanc i el negre.
3. Les suposades preguntes que em fas (preguntes que justifiquen que es publiqui el teu post insultant) són en realitat retòriques. Creus saber la resposta en la mesura que insinues una posició (meva) que l’article no insinua ni de lluny. De fet, ni tan sols es presta a l’equívoc. No tracta el tema. Tampoc parla de transgèncis ni del fracàs escolar ni dels analfabets funcionals, per posar tres exemples.
Malgrat la mandra, com mai m’havien acusat de pro-violador de noies amb faldilles (se t’ha anat una mica el cap, suposo que a causa de l’eufòria de l’anonimat) em veig obligat a respondre: No i No. No em sembla bé que s’espiï a la gent encara que la gent s’exhibeixi a facebook. No em sembla bé que es violi a una noia per portar faldilles. Insisteixo, l’article no només no ho insinua, sinó que cap camí lògic permet anar del meu text als teus insults, sense incloure factors que en cap moment tracto.
En tot cas, l’article parlava d’una altra cosa que evidentment no t’interessa gens (ve després del segon paràgraf) per què no divideix el món en bons i dolents ni s’adequa al feliç món dels pastorets de Folch i Torres.
És una sort que comentaris tan, diguem-ne, pobres i perdonavides, generin respostes tan riques.
Felicitats als dos, doncs.
que vols dir amb tecnologia en aquest context?
“L’espai públic és el resultat de la nostra intimitat intervinguda per la tecnologia.”
Parles del control/coneixement (numèric, social) que s’inicia portser amb la gestió dels primers governs del renaixement?
Sí, em referia a aquest control/coneixement que intervé (o crea) aquesta “intimitat” en la mesura que estableix els seus límits. Comença a esdevenir visible al Renaixement, i efectiu a gran escala a la França del XVII; però probablement comença a ser pensable molt abans, amb el “renaixement” de les ciutats al voltant del segle XI, com a espai preservat de les lleis rurals del món feudal.
És difícil posar dates. Però la progressiva configuració dels estats en detriment del vell món feudal, implica un fiscalització del món que passa per establir censos més fiables que el còmput de llars, això vol dir, no conformar-se amb els registres parroquials (les actes de baptisme, etc.) i posar en funcionament nous instruments (tecnologies) de control (fixar els noms i els cognoms, els guanys, la ocupació, els fills, etc). En el camp de la cultura, la fundació de les acadèmies, si bé és cert que atorga a l’artista un estatus més còmode, també ho és que el sotmet a un major control pel que fa als discursos, els marges d’allò debatible (moderns i antics), la jerarquització dels gèneres pictòrics (natura morta, paisatge, retrat, quadre d’història). Ser pintor esdevé una activitat liberal, però al mateix temps esdevé una pràctica intervinguda per un poder que decideix el valor de l’obra i els seus continguts per a ser estimada com a tal. Hi ha un registre sobre qui és i qui no és pintor.
També la tecnificació en l’espoli de la natura arran de la creació de les grans manufactures reials, implica el desenvolupament d’una cartografia, topografia, sistemes de representació més precisos, per delimitar clarament què és camp, què és bosc, que se’n pot treure, allò que es pot o no es pot fer, la codificació dels càstigs per caçar furtivament o collir aglans, en definitiva, ordenar i tabular, i protegir uns privilegis no massa diferents als de l’època feudal però que ara ja no depenen de la voluntat d’un príncep, sinó de la raó d’estat.
Els espais públics , és a dir, aquells espais “buits” (ni mercats ni cementiris) i sense cap ús específic, espais que normalment el príncep cedeix a la ciutat (la place Dauphin a Paris, per exemple, era l’hort del rei), les places reials, són exemplars. És l’espai on tothom s’ordena en funció del nou ordre social fixat des de l’estat. (des del lloc que ocupen en determinades celebracions a la manera de vestir-se, el dret a carruatge o a espasa).
El que em sembla interessant és que la plaça reial, com ara facebook, és un espai on la gent entra voluntàriament. Sotmetre’s a la mirada del poder es fa de forma voluntària. Entre d’altres coses perquè és un poder que s’exerceix en múltiples direccions, no només de rei a súbdit, no només d’espia de la CIA a pobre ciutadà barceloní; també entre nosaltres.
Parlo d’intimitat intervinguda perquè al marge d’allò que pensin o sentin, siguin dòcils o revoltats, el fet d’accedir-hi, els fa partíceps de l’enaltiment del nou ordre. A la cort de França, per posar un altre exemple, l’accés és obert a tothom. I la coacció, el control sobre els altres (què fa aquell, què mira, amb qui parla, què llegeix, de qui és amic) es fa entre “iguals”. Evidentment que és una pràctica induïda des d’instàncies més poderoses, però són els cortesans qui cauen en la trampa d’esdevenir “espies de si mateixos”.
(disculpa la llargada excessiva, culpa de les vacances)
Tot plegat és molt llarg per llegir-ho amb aquesta calor però … No hi ha privacitat a la xarxa. Qualsevol servei, espai que utilitzem té un preu, sovint el de les nostres dades amb les que poden (o fan) el que bonament o malament poden. S’ho curren, millor o pitjor, per donar-nos un servei i a canvi volen alguna cosa. Ho acceptem quan ens donem d’alta a una xarxa social, a un servei gratuït de correu electrònic, a tot arreu.
Comentari del moderador: Encara que a vegades no ho sembli, tenim els nostres criteris a l’hora d’acceptar o refusar comentaris. Un d’ells és evitar les desqualificacions personals, i més quan estan escrites des de l’anonimat i amb correus falsos. En aquest cas, ja n’hi ha algun que no hem aprovat.
Jo també em vaig sorprendre amb l’escàndol de l’Snowden. Total, què ha descobert? la sopa d’all!! Però també penso que està bé que hi hagi gent així. Hi ha qui fins fa quatre dies no es creia que la pasma s’infiltrés i reventés manis… Gent com l’Snowden fa que algunes veritats se sàpiguen…. encara que serveixi de ben poc.
M’ha agradat molt el teu article, ara que aixó tampoc no és cap novetat.
Snowden va fer la seva ‘gesta’ des d’una postura anarcocapitalista i ultraindividualista que rebutja qualsevol intervenció de l’Estat, però això no implica que haguem de perdre la capacitat d’escandslitzar-nos quan surten a la llum veritats obscenes. Per mi, qualsevol societat implica una cessió de part de la nostra privadesa. La qüestió és si la posem al servei del bé comú o de l’abús de poder. Sobre la transparència abans de la modernitat:
«…el espacio público (…) es el lugar de exhibición por excelencia. Tal como explica Richard Sennett en Carne y piedra, en la Atenas de Pericles el ciudadano vivía felizmente expuesto. Las ropas sueltas que llevaba por la calle y en los lugares públicos dejaban al descubierto su cuerpo. La democracia ateniense daba mucha importancia a que los hombres expusieran tanto su opinión como su desnudez, ya que los actos recíprocos de descubrimiento estrechaban los lazos entre los ciudadanos. Así, sin intermediarios, se unía la carne de la civitas a la piedra de la urbs.»
https://www.revistadiagonal.com/articles/una-imagen-y-mil-palabras/vision/
Jo encara no entenc de quina manera, la majoria de la gent es forma el concepte “privacitat” sense tenir ni idea del funcionament de les TIC. Això porta directament a l’explosió mental.
No vull entrar en detalls però les conseqüències dels darrers esdeveniments sobre escàndols de revelacions de secrets les TIC són elaborats a partir de l’existència d’aquesta tecnologia. Sense internet, no s’hagués aixecat cap polseguera i la majoria de gent continuaria vivint en la inòpia.
Ramón, on hi puc trobar més informació sobre lo que cites, el concepte de privacitat a nivell històric? Em sembla molt interessant.. Felicitats per l’article.
Amos, disculpa el retard, se m’havia anat del cap.
No en sé gaire del tema, sempre hi arribo a través de llibres d’arquitectura o art que en parlen tangencialment, en tot cas, alguns llibres que ho tracten d’una manera o altre, en tinc tres al cap:
– Història de la vida privada del Duby (un clàssic; hi ha un volum per cada època)
– La Casa (Historia de una idea) de Witold Rybczynski
– Le propre et le Salle de Georges Vigarello.
Després hi ha una “Breve Historia del urbanismo” del Fernando Chueca Goitia. Hi ha gent que el troba una mica demodé; però és interessant com explica en termes urbans la relació públic-privat. de la ciutat medieval a la moderna, i compara el cas musulmà amb el cristià.
En fi, espero que et serveixi. I de nou, disculpa el retard.
salut!
Comparteixo el que apuntes en el teu comentari i destaco la diferencia que estableixes entre el ser i el representar. Diferenciar aquests dos verbs pot ser útil per entendre el sentit que te el concepte de públic oposat a privat. Allò propi, íntim, que ens pertany, és un jo que no te més entitat que la de ser una representació, una imatge originada en el mirar i ser mirat, i amb la que ens identifiquem i ens identifiquen. L’Estat preserva aquesta intimitat com un dret de propietat (que com a tal sols tenen aquells que “són propietaris”, com molt be demostra cada dia el telenotícies amb les imatges de Síria per posar un exemple) , però és evident que la línia de separació entre públic i privat s’ha dissolt en funció d’una “raó d’estat” o d’una lògica del espectacle que marquen en cada moment el terreny de joc del que es pot mostrar o del que s’ha de preservar de tota mirada. El que anomenen privat moltes vegades és simplement l’apropiació il•legal del que és públic en benefici propi, i el que deixen en el terreny dels drets individuals és, moltes vegades, el resultat d’una representació que portem a terme sense acabar de saber del tot el seu argument i la seva autoria.