Final de curs
Amb Sant Joan arriba el final de curs. Aquest any, al meu poble, el vent ens ha deixat sense fogueres i els núvols, sense superlluna. Les bruixes no han aparegut, o potser sí i s’han estat rient de nosaltres. Sigui com sigui, aquest any he apurat correccions, revisions, firma d’actes i altres compromisos, perquè necessito no tornar a Barcelona, ni a Saragossa, ni a la universitat durant un temps. Necessito sentir el final de curs a la pell i al cervell, que no para. Aquí la tramuntana tampoc no para. A veure qui pot més. Sé que, per sort, el vent em guanyarà, que no desistirà. Busco una treva, un afora provisional des d’on poder pensar on sóc, què faig, on treballo, com em guanyo la vida, per qui i per què. Deia Thoreau, mentre construïa la seva casa al bosc de Walden, que la pregunta sobre com ens guanyem la vida és la pregunta filosòfica més important. Alguns, encara ens la guanyem a la universitat i per alguns, encara ara, aquesta no és una feina entre d’altres.
Aquest any, la sensació de final de curs és radical: és un final de recorregut
En aquests moments, la realitat més angoixant a la universitat que jo conec no és que molts no hi puguin accedir, cosa que aviat arribarà, sinó que molts dels que ja hi eren se’n van: professors precaris esgotats i humiliats que busquen altres feines, professors reconeguts i estimats que es prejubilen, investigadors mal pagats i mal valorats que se’n van del país i estudiants, molts estudiants, que defalleixen: o bé perquè no tenen temps ni diners per estudiar i anar a classe, o bé perquè la pujada de tarifes els expulsa o bé perquè la falta d’interès del que la universitat actual els brinda, directament els repel·leix.
A casa, el meu company, còmplice, professor, amic i pare dels meus fills, també ha plegat. Ell que m’havia donat les pistes sobre una altra manera d’estar a la universitat, ha decidit seguir el seu camí a fora. I la meva germana, que voluntàriament havia tornat de l’Europa noble, desvetllada i feliç, ja està emprenent de nou la via d’un forçat exili.
Aquest any, la sensació de final de curs és radical: és un final de recorregut.
El sistema universitari
Davant d’aquest èxode, el que és important de pensar és que els que encara hi som, ensenyant o estudiant, no ens quedem al mateix lloc. El sistema universitari és, ara mateix, un gran monstre mutant. El que estem vivint no és una simple transformació lineal, el pas d’un model d’universitat a un altre, sinó un conjunt de metamorfosis, no totes coherents, que dibuixen un escenari inquietant i violent.
El que en aquest país en diem universitat, de base pública i gairebé gratuïta, s’està convertint en un estrany conglomerat format per: 1) una oferta de graus inespecífics que es proposen com a prolongació del batxillerat, massa curt donada la llarguíssima esperança de vida actual, l’alt índex d’atur i la insuficient preparació a secundària; 2) una ingent oferta de graus i màsters molt especialitzats amb vocació purament professional, tan focalitzada que els professionals que en surten només poden canviar de perfil o de feina si tornen a passar per un altre grau o per un altre màster (són com llavors de la Monsanto, només donen fruit una vegada, per tornar a florir, s’ha de tornar a pagar); i 3) una sèrie d’instituts on es porten a terme una recerca i una innovació de caràcter competitiu i directament dependents de les necessitats del món empresarial i de l’administració pública. El resultat d’aquestes transformacions és que molts dels que estem a la universitat no ens sentim ja a la universitat. Sense haver-nos-en anat, estem a un altre lloc. Ens hem convertit en polissons clandestins d’una realitat que desitjàvem i que ja no reconeixem. No ens hi reconeixem, sobretot, perquè políticament ha canviat de signe. El que durant algunes dècades tenia una relativa voluntat emancipadora, s’està convertint ara en una institució regressiva i contrarrevolucionària.
Ens hem convertit en polissons clandestins d’una realitat que desitjàvem i que ja no reconeixem
Per una banda, el que queda del vell sistema universitari és avui una “institució zombie”, com tantes altres formes d’organització social i política que ja no ens serveixen. El seu funcionament encara jeràrquic, opac, disciplinar, rígid i centralitzat ja no respon a la manera com molts de nosaltres entenem la relació amb el coneixement i les seves pràctiques. El treball col·lectiu, horitzontal, transparent i de codi obert en tots els sentits és part avui de l’ADN cognitiu de molts de nosaltres. Se’ns han fet petites les etiquetes disciplinars, la separació entre llenguatges i camps de coneixement, i no entenem ja les identitats, els monopolis i les categories que organitzaven les relacions de poder dins del món universitari. Però aquestes relacions de poder segueixen funcionant, perpetuant l’autorreferència i la mediocritat, i s’han dotat de noves eines per ser exercides: puntuacions, comissions i avaluacions, que en molts casos segueixen en mans dels catedràtics de sempre i els seus interessos particulars.
Per una altra banda, el sistema universitari en transformació és una de les màquines més potents de l’actual contrarrevolució: expropiació dels sabers, captura privada dels recursos públics, rentabilització de qualsevol activitat segons la lògica a curt termini del capital, neutralització de tota autonomia col·lectiva i dualització social en favor de la competitivitat en el mercat global. Bolonia és només una cara d’aquesta ofensiva que s’està donant a diferents llocs del món. El problema específic de la realitat ibèrica, en les seves diferents versions, és que el temps d’obertura, democratització, exigència i il·lusió ha durat molt poc i, per tant, la resistència és menor i el desencant més fàcil. Com diu el sentit comú arrelat a cop d’inquisició i d’ignorància, “no podia ser que hi hagués tants universitaris en aquest país”… I per què no? Què vol dir ser universitari?
La universitat
La universitat és una declaració de principis: el de l’accés universal al conjunt dels sabers disponibles en el seu procés d’experimentació, d’elaboració i de crítica. Enfront d’altres pràctiques i institucions del coneixement (acadèmies científiques, centres de recerca privats, etc) la universitat és la declaració d’una disponibilitat: el conjunt dels sabers professionals, culturals i científics és de tots, encara que no tothom n’hagi de fer el mateix ús ni relacionar-s’hi de la mateixa manera. Però allà està: en aules i biblioteques amb la porta oberta, en estudis accessibles a qui en tingui el desig i la voluntat i en publicacions i activitats a l’abast del conjunt de la societat. Ser universitari és, fonamentalment, poder-ho ser.
Tots sabem que que el classisme i l’imperialisme no han abandonat la institució universitària ni en els seus millors moments, però la seva declaració de principis l’exposa i l’obre a processos, a contagis i a persones que en els darrers anys estaven començant a posar en perill la seva instrumentalització i el seu control. Noves classes socials i noves maneres de fer començaven a fer-la seva. Potser per això la contraofensiva està sent tan violenta.
Començo a tenir la sensació que no és la gent qui se’n va de la universitat, sinó la universitat i els seus principis qui se’n va de l’actual sistema universitari
Començo a tenir la sensació que no és la gent qui se’n va de la universitat, sinó la universitat i els seus principis qui se’n va de l’actual sistema universitari. En el meu cas, tot i que mai no he deixat d’estar en diferents institucions universitàries, com a estudiant i com a professora, ja fa molts anys que gairebé tot el que m’interessa, que gairebé tot el que em vincula i em compromet, passa “fora”. Potser en aquest moment l’única manera de salvar-nos, provisionalment, és alimentar, organitzar i trobar-nos en aquests afores, en pràctiques d’autoformació, experimentació i creació col·lectives que responguin realment a la nova cultura política que s’està obrint pas plaça a plaça, ciutat a ciutat.
No sabem encara quina societat s’està gestant, però el que està clar és que anuncia i demana una nova relació entre cultura, ciències i professions. La vida digna que es proclama als carrers del món sencer no pot consistir a restaurar el sistema econòmic ni el sistema cognitiu que ja teníem. Però no hem de caure en el parany. Ens fan fora i s’ho estan quedant tot. La universitat pública és part de la riquesa que ens estant expropiant i un dia o altre haurem de pensar com recuperar-la i com fer-ne allò que havíem desitjat: un lloc on qualsevol, vingui d’on vingui, disposi d’un accés crític als sabers del nostre temps. Recuperar-la, aleshores, haurà volgut dir reinventar-la.
(continuarà)
Un anàlisi magnífic i necessari que desitjo continui ben aviat. Moltes gràcies Marina pels teus textos plens de lucidesa i pel teu permanent compromís!
Moltes gràcies per la reflexió.
Moltes gràcies per definir la Universitat com “la declaració d’una disponibilitat”.
Moltes gràcies per manifestar el que molts pensem, que allò que és universitat passa, de forma creixent, fora de la mateixa.
En resum, moltes gràcies.
La millor i mes brillant i aclaridora reflexio sobre la universitat que he vist als mitjans de Tot Catalunya, almenys als darrers anys. Felicitats!. Obviament, com era d esperar, aquest text no surt ni pot sortir a La Vanguardia, el Punt_Avui, El Periodico…Ni a tota la altra “caterva” de diaris que tampoc ens representen als ciutadans ni ens son d utilitat. Una llastima.
No recordo qui va dir que l’esquisofrènia defineix la condició psicológica i cultural de la nostra época. La Universitat, avui, és esquisofrènica. Per tant, embogidora. Ni tant sols et permet formular aquella pregunta filosófica de per què et guanyes la vida en ella. I no ho pots fer perquè en ella, embogeixes.
Ahir examinava a estudiants que defensaven els seus Treballs Finals de Grau. Els primers del Pla d’estudis Bolònia i d’un Grau, d’entrada, professionalitzador: el d’Educació Social, que en altres països no s’imparteix a la Universitat, si no en Instituts i escoles de Formació Profesional. La UOC és un bon model d’universitat-empresa: ofereix serveis formatius per a satisfer l’educació permanent dels ciutadans (?); però ahir, en una de les defenses del TFG, una estudiant va parlar de “segones oportunitats”. No sap si mai podrá exercir d’educadora social, una professió sense pretensions (en el sentit de voler assolir amb ella l’èxit econòmic i tot el que l’acompanya), però agraïa a la Universitat i a com se li ha impartat aquest Grau (ja sabeu, per internet i sense clases presencials), haver trobat aquest afora. Per a ella, la Universitat ha estat el seu afora. L’afora de la seva vida de secretària d’un negoci familiar que no li interessa. Ens deia que vol seguir estudiant. No ho farà a la Universitat. I, amb aquest gest, tinc la sensació que fa alguna cosa per recuperar-la…
Brillant, Marina! :)
Bones Marina, gràcies per la teva paraula viva i honesta, per no reproduir l’autoengany dels professionals de l’educació. Amb un col·lectiu de professors de secundària tractem de fer realitat un d’aquests “afora” dels quals parles: https://escuelaconcerebro.wordpress.com/
Espero, com els altres, la continuació.
Fèlix
Joder Marina,
frases com ‘ens fan fora i s’ho estan quedant tot’ o les metamorfosis ‘que dibuixen un escenari inquietant i violent’, el concepte d’“institució zombie” sense desenvolupar amb gràcia, les relacions de poder que segueixen ‘perpetuant l’autorreferència i la mediocritat’, la maldat dels ‘catedràtics de sempre’, el fet que el problema sempre és ‘aquest país’ on el ‘sentit comú és arrelat a cop d’inquisició i d’ignorància’, amb una universitat on dominen ‘el classisme i l’imperialisme’ i nosaltres, els que volem ‘una vida digna’ ‘ens hem convertit en polissons clandestins d’una realitat que desitjàvem i que ja no reconeixem’ no em semblen el fruit sucós de l’esperit crític que ens cal, només el ressò d’un discurs tan absolutament codificat i avorrit com l’institucional. Hauríem de recuperar lectures com la ‘Carta de Lord Chandos’ i posar en dubte el llenguatge per tal d’aconseguir alguna cosa en el pensament crític. Hauríem d’eliminar aquests termes que cansen tant de sentir i sonen tant a pamflet. El propi discurs es destrueix sol. Podríem provar de fer un article sobre el suïcidi ideològic que, almenys per mi, implica el llenguatge trillat del pamflet revolucionari.
La meva obsessió personal, segurament tan equivocada com qualsevol altra opció, és vehicular el pensament a partir de la narrativa. Una narrativa més oberta, menys plena de ‘CONCEPTES’ immensos que han perdut tot el sentit i que sempre ens queden massa lluny però que reconeixem com a senyals de l’enemic: un ells inconcret, l’imperialisme, el classisme, la ignorància, la inquisició, la dignitat, el coneixement. Potser es podrien escollir contextos concrets i focalitzar en les petites petites que s’hi generen i sempre amb noms i cognoms on es confrontin els diferents estils de pensament. Són contextos sempre escollit pel que escriu al qual li sembla que posen en evidència alguna cosa que potser ell pensa però que, als ulls d’algú altre, es por convertir en una altra cosa. Potser la claredat en el llenguatge és una quimera, però acceptar-la pot ser un bon principi pel pensament crític.
Em sembla excessivament ambiciós el que dic i potser sona pedant. Espero que no. Només vull pensar que aquest podria ser un possible context adequat per buscar-hi una discussió fructífera.
Una abraçada
Coi, quin penúltim paràgraf tan ple d’incorreccions. ‘Dignitat i coneixement’ no són senyals de l’enemic, són els que ens defineixen a nosaltres, que som els bons. On diu ‘petites petites’ hi ha de dir ‘petites històries’. On diu escollit hi ha de dir escollits. On diu por hi ha de dir pot. No m’agrada tampoc on diu ‘una altra cosa’, perquè no cal dir cosa, podria dir-hi ‘en una altra de ben diferent’, per exemple. Ja està, crec. Ho sento.
Gracias Marina, has hecho un anälisis que muchos llevamos tiempo esperando ver en que se haga “desde” la universidad.
Hay una pregunta que nos hacemos cada vez mäs personas, una pregunta cuya respuesta urge y que marcaria el camino para futuros cambios, sölo un poco menos que tu analisis. Espero que en un momento u otro tü o quien sea nos la pueda responder.
Es por que, si hay tanto que voltear en la universidad espanhola y catalana, a todos los niveles posibles: a nivel pedagogico, a nivel gestor-administrativo y en el gobierno de la universidad, tambien a nivel investigador y cientifico si por fin queremos tener una universidad con cara y ojos; si se hace tan evidente -y desde hace decadas y decadas, no sölo con la mercantilizaciön apresurada y transparente de la universidad, su conversion con criterios ahora finalmente plena y sinceramente utilitaristas y tecnocräticos del Plan Bolonia- , por que no hay mäs voces criticas dentro de la universidad? por que?
Muchas gracias Marina por esta reflexión que suscribo totalmente.
Describes una realidad que vivo a diario. Sobre todo comparto esa sensación de estar dentro de la universidad pero sentirme fuera. No sólo porque me interesan más las cosas que pasan afuera, sino también porque no me reconozco en los modos y en los fines que se están imponiendo en la institución. Yo también llevo años intentando otras maneras de estar en la universidad, alimentandome fuera, ensayando micro-revoluciones cotidianas, buscando grietas para reinventar la universidad.
Comparto esa sensación de final de curso radical, de que los que seguimos quedando no nos quedamos en el mismo lugar. Una sensación de cierta derrota aún en la supervivencia. Un gran cansancio.
A pesar de todo no me resigno y creo que es más necesario que nunca seguir practicando pequeños gestos de resistencia en las aulas, alimentar el pensamiento crítico, explícitar las trampas, explorar otras formas de hacer e intentar abrir rendijas para que entre el afuera. Espero poder recargar fuerzas este verano para poder seguir resistiendo, al menos un curso más.
Muchas gracias por estas reflexiones, desde América Latina muchas veces miramos a Europa como el ejemplo a seguir, como polillas encandiladas en la noche. Un poco triste y un poco satisfecha encuentro sus palabras y reconozco discusiones y situaciones que hoy nos toca vivir también a nosotros.
Y me animo a preguntar si acaso no será un poco difícil que las personas que necesitan el conocimiento que se encuentra en la universidad puedan acceder a él, por más abiertas que estén sus puertas. Si acaso no será tarea de la universidad hacer un esfuerzo por abandonar su propio claustro, cruzar el umbral de esa puerta –que para muchos resulta impenetrable- y sobre todo, si acaso no puede ser tarea de la universidad incluir a los excluidos, a los desvinculados del sistema educativo, reconociendo sus saberes populares, sus recorridos de vida y sus formas de pensar el mundo.