Per ara és un rumor.
Pocs gosen parlar obertament d’aquesta afecció. Però sota el pesat silenci dels secrets a veus, es multipliquen els casos per les nostres geografies. Algú que coneix algú, que a la capital, que entre nosaltres, que el nebot d’una veïna, que el fill del quiosquer, que a la teva pròpia familia, que ningú n’està a recer. Que no es pot detectar a simple vista fins que la cosa ja està molt avançada.
Humanae Project © Angelica Dass https://humanae.tumblr.com/
Com que fins ara el sentit comú ens havia fet pensar que aquesta no era una plaga pròpia de les nostres terres, comptem amb poques anàlisis autòctones i les que tenim són incompletes. Alguns experts recomanen confiar en la sabiduria local des qui porten més temps torejant tal patologia. De manera que, amb el vostre permís, em disposo a fer una breu ressenya del què en sabem fins ara.
Els primers casos es documenten cap al segle quinze en terres africanes. Les cròniques observen vides assalvatjades, descurades, poc higièniques. Es narren estats d’ànim tendents a la indisciplina, al furor, a l’esclat brut i rabiós.
Les anades i vingudes de les múltiples expedicions explortòries-expropiatòries contribueixen decisivament a la seva expansió. Primer en barco, després en trens, més tard en avió i sempre a dures penes ja que l’afecció sol atacar en les fases inicials el sistema circulatori.
I en estadis més avançats comença la pigmentació. Donat que la plaga va començar a documentar-se a l’Àfrica, durant molt de temps s’havia cregut que era una malaltia propia de negres. Però els casos recentment detectats a Europa posen en entredit tal asumpció.
Alguns, com Achille Mbembé al seu proper llibre Critique de la raison nègre, aventuren una altra hipòtesi. La malaltia es manifesta en forma de mutacions de la pigmentació. Dit d’una altra manera, els afectats progressivament es tornen negres.
Però aquesta negritud no és més que un símptoma superficial de la vertadera dolència, que consisteix en una mutació progressiva dels éssers humans en objectes animats. En xifres, en funcions. En aquells éssers que no volem veure, que no volem ser.
En les peces negres d’un taulell d’escacs on les peces blanques són minoria i guanyen sempre. Un taulell d’alfils foscos, mà d’obra i carn de canó per l’exèrcit de reines blanques, analistes financers, emprenedors providencials, desregulacions albines de la vida i del que la fa vivible.
I van arribant els resultats de les analítiques. Vénen del sud diagnosticant el negre com metàfora d’aquest capitalisme on la raça havia estat fins fa poc només una manifestació genètica de la desigualtat. Aquest capitalisme aquós on el negre ja no és merament raça, és condició, és experiència. És objecte vivent del que passa quan es tanca l’ànima en l’estadistica d’allò desocupat, d’allò migrat, d’allò altre.
Però, com curar-se una metàfora?
Mirant-se la pell al mirall dels altres, negres com nosaltres pel carrer. Tocant-se la frustració a les cimeres de decisors que parlen clar amb paraules analfabetes. Parlant-se a crits a les bibilioteques del que no s’ha escrit, del que s’ha esborrat pels camins de la història negra d’aquest capitalisme patentat. Marca blanca per un futur negre que conjuguem amb la força de mil metàfores.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.