Monsieurs, les presidents,
M’adreço a vostès amb el profund convenciment que atendran la meva demanda. Està en joc la integritat del meu fill.
Em preocupa la darrera escalada de desqualificacions morals (sí, és un eufemisme per evitar la paraula “racials” o “racistes”) que dia rere dia surten de la boca dels seus respectius partidaris i quadres mitjos. En primer lloc, considero que són un greu atemptat contra la intel·ligència i la dignitat de les ciències. Molts dels insults, simplificacions i tergiversacions que els seus segons llancen contra grups poblacionals sencers, en funció del lloc on han nascut i de la llengua que parlen, recuperen la retòrica d’uns anys que crèiem superats, quan el color de la pell o la curvatura del nas, eren arguments penals per entaforar dotze trets en el cap d’una persona.
Poca broma. Amb una crisi com la que patim (i aquí sí que, afectuosament, no els puc incloure perquè vostès no la pateixen com nosaltres), és perillós encendre el discurs racial: el ressentiment contra la “diferència” és el primer conducte que tria l’odi de qui ha perdut la feina, la casa i potser l’enteniment.
També de qui ha vist manllevada la seva educació, per fer front a altres despeses com el rescat a la banca o la promoció de la Formula-1.
German soldier who died at the Battle of Marne, 1914.
Els seré franc, vostès són demòcrates i entendran el meu parer. Les respectives banderes que tots dos branden no signifiquen res per a mi. Res, s’entén, en el pla emocional. Les seves crides solemnes a la unitat, les seves metàfores nàutiques sobre timons i remers, el seu entestament en barrejar els sentiments amb unes demarcacions administratives que, per cert, el capital al que obeeixen no contempla, tot això, deia, no em commou.
Quan parlen de pàtria, sóc capaç d’entendre el concepte, fins i tot d’assumir-lo com a meu, però se’m fa difícil associar-lo als respectius llençols de colors amb els quals vostès sempre s’embolcallen. És cert, sí, els “catalans fan coses” (me gustan los catalanes porqué hacen cosas), però la gran majoria, crec, també les faria si no fos català. De fet, una bona part ja les està fent fora, a EUA, a Alemanya, a l’Àfrica.
No em malenteguin, tinc arrels, fins i tot tinc pàtria. De fet en tinc unes quantes. Cap d’elles em remet a una demarcació administrativa, encara menys als límits inviolables de la propietat del patró. La meva pàtria és el meu avi, ensenyant-me a capbussar a la platja de Lloret , abans que la cobdícia ho destrossés tot especulant amb el sòl (i el sol); la meva pàtria són totes les llibreries i cinemes als que em portava la meva tieta quan tenia dotze anys (i encara ara); la meva pàtria són les aventures de Tolouse-Lautrec relatades per la meva mare mentre em portava a l’escola; la meva pàtria són les històries de l’antic i nou testament que l’àvia m’explicava per a què m’acabés el iogurt; la meva pàtria és la meva germaneta escoltant la cinta dels Lyres que li vaig regalar a la Garrotxa, quan estava de colònies… i com no, la meva pàtria són els Rolling Stones i els Small Faces, i Claude Chabrol, i Dostoievski, i Proust i Céline, i Le Corbusier i Watteau… fins i tot Laetitia Casta, i la meva pàtria són, i és clar, els meus grans amics, el Santi, que és basc, el Pita que és gallec, el Brady que és de Califòrnia, l’Steve que viu a Londres; i també els meus alumnes, i és clar, una veritable pàtria que m’alimenta i em fa millor… … però sobretot, la meva pàtria és el meu fill i la meva dona. I per ells, només per ells, potser sí que seria capaç de qualsevol cosa. La primera, és evident, “trair” allò que vostès diuen que és la bandera de la meva pàtria, i que per a mi tant sols és un drap que es mou segons bufa el vent.
De fet, pàtria, tal com la usen vostès, és una paraula estèril que s’aferra a la seva etimologia: pare (pater, patris; del pare). Un passat atàvic, cortina de fum per a què uns quants facin negoci. Estem cansats, molt, de la proliferació de “fills de” que sempre troben feina, que per ser “fills de” no són imputats ni ingressen a presó quan ja han estat condemnats. Potser si jo fos “fill de” també em faria patriota. No ho sé.
Preferiria una pàtria en clau filial. Invertir l’ordre. Projectar la paraula al futur i no ancorar-la al passat (i encara menys a un compte bancari a Suïssa). Si he de triar una pàtria, aquesta és el meu fill. I aquí és on volia anar a parar. Potser em prendran per una rata amb el què ara els diré, no els culpo; en certa manera comparteixo el judici. En tot cas, prenguin nota:
Personalment no m’espanten les seves proclames bel·licistes. Sóc vell. Encara que vostès diuen que no ho sóc, que sóc jove, tots tres sabem que és un truc per continuar pagant sous de becari i prolongar els anys que calgui la inestabilitat laboral. Sí, ho sabem, sóc vell, no passa res, i ningú reclamarà la meva presència a la primera línia de foc.
Però em preocupa el meu fill, que té cinc anys. Compto que fins els catorze no podrà ser cridat a files. Per tant, els prego, que si tantes ganes tenen de fer esclatar la guerra, ho facin ara. No m’oposaré. M’emportaré el meu fill tant lluny com pugui. Però no triguin. Facin-la abans de 2022, abans que faci catorze anys.
Si pel que sigui, els seus problemes judicials es resolen abans i no els cal fer la guerra ara, aleshores els prego que s’esperin una mica. Que no la facin abans de 2050. D’aquí uns 37 anys. Així el meu fill tindrà la meva edat i tampoc es veurà obligat a donar la cara per les misèries d’un altre.
Si el coneixessin, al meu fill, comprendrien la meva preocupació. És una meravella. De fet, més d’una vegada, ha estat l’únic motiu per no engegar-me un tret en aquesta crisi que, per cert, vostès no resolen.
Amb una demanda com aquesta, potser creuen que sóc un egoista. Que tant me fa els que tenen catorze anys avui. I tindran raó. Ho sóc. La responsabilitat és meva, sí, però també els diré, que les polítiques que s’estan duent a terme, la cobdícia d’alguns dels seus socis, ha aconseguit convertir els ciutadans en supervivents espantats.
Aquest era el projecte, no? Aquí el tenen.
Se’m fa difícil acomiadar-me cordialment, però noblesa obliga.
Cordials salutacions
Ulrich Bardamu
PS: Per la manera amb què parlen a través de pantalles de plasma i de rajos catòdics, dedueixo (potser m’equívoco) que tenen descuidat el plaer de la lectura. Amb el seu permis els recomano tres “lectures”. Viatge al fons de la nit, de Céline; Le deserteur de Boris Vian (és una cançó); i ·Puta Guerra de Tardi i Verney (és un còmic).
[youtube okkrndSDXLU 640 360]
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.