Skip to content


Lectura i comunitat

Escrit el 29/05/2013 per Marina Garcés a la categoria ARTICLES.
Tags:
Traducción al castellano

(Text que recull la intervenció de Marina Garcés el passat 6 de maig a la  Vª Jornada de Foment de la Lectura a El Prat del Llobregat)

Lectura i desig de comunitat

 

És interessant veure com en un moment de destrucció de la vida col·lectiva i d’assetjament a les persones com el que estem vivint, la lectura i potser més encara l’escriptura, reapareixen com una pràctica que fa comunitat o, més aviat, que organitza i articula comunitats molt concretes: grups de lectura, biblioteques populars, col·leccions digitals, punts d’intercanvi de llibres, llibreries petites, especialitzades i alternatives, projectes editorials independents vinculats a grups d’aficionats a determinades corrents o pràctiques literàries, blogs, plataformes, etc. A l’hora, a les institucions tradicionals (escoles, universitats, espais familiars) cada cop es llegeix menys, o amb més dificultat.

Aquesta efervescència respon a un desig de comunitat i de cooperació que s’expressa avui en molts àmbits de la vida: econòmic, cultural, alimentari, educatiu, tecnològic… En aquest sentit, hi ha un fenomen en aquestes comunitats de lectura-escriptura que es dóna en continuïtat amb tots aquests mons i pràctiques.

Però més enllà d’aquesta constatació, la qüestió és: en quin sentit pot fer comunitat la lectura? Crec que l’especificitat de la lectura és que fa comunitat desencaixant tota comunitat. No és un joc de paraules: com intentaré explicar, la lectura és l’experiència d’una desviació tant del jo com del nosaltres que amenaça la manera com aquests funcionen socialment.

Crec que l’especificitat de la lectura és que fa comunitat desencaixant tota comunitat.

Per una banda, la lectura exposa el Jo a una experiència de la soledat que no té res a veure amb l’aïllament de l’individu, ja sigui de l’individu-víctima, aïllat en el seu fracàs, ja sigui de l’individu triomfador, aïllat en el seu èxit. La soledat del lector és una soledat buscada, plena i molt acompanyada. Per això, per altra banda, la lectura exposa el nosaltres a una experiència de la complicitat que no depèn de cap comunitat preexistent, identificable o representable. Llegir és entrar, doncs, en una soledat que inventa els seus propis còmplices: autors, personatges, amics, interlocutors, i que no pot deixar de fer-ho. Cada llibre obre un món d’afectes, dins i fora d’ell, d’idees que connecten amb d’altres, etc, desencaixant els mapes identitaris, polítics, afectius, ideològics, estètics, lingüístics…

Des d’aquesta insòlita relació entre soledat i complicitat, l’experiència de la lectura desplaça la dualitat individualisme – comunitat a la relació inseparable soledat – complicitat. Així, com veurem, ens permet pensar la potència d’unes comunitats indomables, no normalitzables ni normativitzables i buscar estratègies concretes per a combatre els molts esforços que el poder sempre ha dedicat a neutralitzar aquest potencial incontrolable de les comunitats de lectors.

Individualisme i comunitat

Individu i comunitat són conceptes complementaris. El desig de comunitat és l’altra cara de l’individualisme. Sempre han anat junts, des del cristianisme fins a la formació de les societats modernes. La nostàlgia de la comunitat, la comunitat com a solució, resolució o reconciliació és la idea d’allò perdut o d’allò a recuperar que acompanya els fills de Déu, cada un d’ells exposat a la mirada del Pare, en el seu peregrinar per la vida terrena, i és també la que acompanya l’errància de l’individu modern.

Tinc la impressió que avui tendim a reproduir aquest esquema, que tornem a mirar cap a una de les ficcions més antigues d’Occident, la comunitat perduda, per trobar-hi una salvació: la salvació a través de la presència i de la pertinença, de l’organicisme i de la transparència. Aquest esquema és una trampa que ens fa passar de la crítica a l’individualisme a l’entrega acrítica a la idea de comunitat (si l’individu és el problema, la comunitat és la solució; el que l’individu espatlla, la comunitat ho resoldrà). Així, el vertader problema queda tapat amb una solució en fals que bloqueja la crítica imprescindible a les formes com s’ha encarnat política i culturalment l’ideal de comunitat al llarg de la nostra història no massa llunyana, així com en el nostre present.

Com viure junts, de tal manera que aquest viure sigui digne i just per tots?

Tant la categoria d’individu, com la seva parella, la de comunitat, tanquen amb respostes política i socialment codificades la vertadera pregunta, que no és com ser comunitat sinó “com volem viure junts?.” Com viure junts, de tal manera que aquest viure sigui digne i just per tots? El repte és mantenir oberta aquesta qüestió, no per recrear-s’hi, sinó per experimentar des d’ella, per seguir vivint, respirant i obrint noves possibilitats de vida. Tinc el convenciment que la lectura és una de les pràctiques que fa possible que aquesta qüestió es mantingui oberta i viva, no perquè s’escrigui i es llegeixi sobre el tema, cosa que arriba a molt pocs, sinó perquè la lectura mateixa és una pràctica que trenca el codi, que interfereix i saboteja tant l’individu com la comunitat, en tant que unitats de mobilització, de representació i d’identificació. Qui sóc jo quan llegeixo? Qui som nosaltres quan llegim? On som i en quin temps? Amb qui? La soledat i la complicitat de la lectura trenquen els contorns reconeixibles i per tant, controlables, tant del jo individual com del nosaltres comunitari.

Lectors indomables

La lectura no és només l’accés a un conjunt d’obres, continguts i referències. Penso que sobretot és un hàbit, una gramàtica de gestos que d’alguna manera canvia el pas, o el compàs, de la vida personal i col·lectiva. Aquests hàbits es contagien, normalment de manera irreversible, quan un mestre que desatén les seves funcions institucionals, passa de sotamà un llibre dient-li a un estudiant “té, és per tu”; o quan un amic o un cosí gran et deixa els seus llibres preferits, o quan veiem passar algú que no sabem perquè ens agrada en la seva manera d’agafar un llibre entre les mans, seure en un banc o en un seient del metro i torçar lleugerament el cap… A mi, aquesta reflexió sobre la lectura em porta a la proximitat física de dos dels lectors que m’han marcat, que m’han contagiat la seva gramàtica de gestos més profundament: la meva àvia materna i el meu avi patern.

Els meus propis gestos, els meus propis hàbits, m’han portat a les inacabables nits de la meva àvia, que sempre dormia o llegia, mai no ho sabíem, amb el llum encès i un llibre sobre el pit. Era una noia molt jove quan la guerra va interrompre els seus estudis d’art i el franquisme li va fer 7 fills. Autodidacta a partir d’aquest moment, no va deixar mai de llegir, de tot, ni una sola nit, encara ho fa avui amb 90 i molts anys, però mentre va exercir de mare de família nombrosa i amb dificultats econòmiques, va haver de fer-ho fora d’hora, fora de la vista, en hores “fora de servei”, per dir-ho d’alguna manera. M’explica que de petita feia el mateix tancant-se al water sense tenir cap necessitat d’anar-hi, perquè la deixessin llegir tranquil·la la pila de germans que tenia, així que, a prop d’ella, vaig aprendre ben aviat que la lectura té a veure amb algun tipus de desviació respecte els espais visibles i respecte a les funcions de la vida social i familiar.

El meu avi patern no feia servir la invisibilitat de les nits, però sí la invisibilitat, o el secret, del seu “despatxet” privat. El despatxet, així en deia, no era el despatx on exercia d’advocat ni cap estança familiar. Era una habitació fosca al fons del passadís, sempre tancada, on tothom, especialment els nens, hi teníem prohibit entrar, encara que tots, imagino, ho vam intentar d’amagat alguna vegada… Era el lloc on llegia i escrivia poesia, i on guardava la seva biblioteca, la bona, que no ensenyava ni lluïa. En aquest cas, la seva desviació ho era respecte l’espai familiar i també respecte el professional. Ni pare, ni marit, ni advocat… qui era i amb qui estava el que llegia i escrivia tancat allà dins?

El lector, estant fora “fora de servei”, ja no és només un individu. I les companyies que es busca ja no són cap comunitat reconeixible

Estem intentant pensar la relació entre lectura i comunitat, i jo us porto a les nits incansables d’una mare de família nombrosa o al despatxet secret d’un advocat-poeta de Barcelona… Dos gestos singulars, invisibles. I és que en aquestes nits i en aquests llocs secrets hi trobo el sentit profund de la lectura com a interrupció que ens posa necessàriament “fora de servei” i en relació amb “altres companyies” que no són les que ens situen i ens fan funcionar socialment. El lector, estant fora “fora de servei”, ja no és només un individu. I les companyies que es busca ja no són cap comunitat reconeixible. Per això, la lectura és asocial. Com la comunitat dels amants, que destrueix la societat, com deia enigmàticament M. Blanchot. I a l’hora, no deixa de ser extremadament col·lectiva.

Per això la lectura és tan perillosa. Reinventa la comunitat desencaixant-la, fent-la irrepresentable, incontrolable, impossible de conduir i de monitoritzar. Perquè els lectors són aquells que no tenen por d’estar sols (a la nit o en una habitació fosca o enmig del carrer més sorollós) i que són capaços d’inventar i d’anar a trobar els seus propis còmplices.

Neutralitzar la lectura, controlar les comunitats

Si Spinoza deia allò que no sabem què pot un cos, ara podríem dir també que no sabem què pot un lector. D’aquí que el poder, des de sempre, hagi inventat maneres de controlar tant els cossos com els lectors. Les maneres com el poder neutralitza la lectura es poden resumir, bàsicament, en tres: per destrucció, per distracció i per codificació.

La destrucció del poder indomable de la lectura passa per formes clàssiques com la condemna a l’analfabetisme, la censura, les llistes de llibres prohibits, però també a través de formes més sofisticades, com la violència mercantil que condemna tants llibres a no existir, a no ser visibles o a desaparèixer i tants lectors a no poder-hi accedir.

La distracció, en segon lloc, és un mecanisme de neutralització de la lectura més imperceptible i subjectiu. Quanta gent avui sent que, tot i desitjar-ho, no pot llegir? Llegir es converteix en un luxe escàs, en una situació excepcional arrencada a la competència amb moltes altres fonts d’estímuls, tv, noves tecnologies, activitats, etc. Però no es tracta d’una competència, només, sinó d’una guerra pel monopoli de l’atenció que passa avui per privilegiar la cultura de la interactivitat. Si no s’està actiu i comunicat, no està passant res. Això està claríssim en la manera com ens sol·liciten els mitjans i les noves tecnologies, però també, de manera molt clara, en els nous mètodes educatius, tant a l’escola com, cada cop més, a la universitat. La qüestió és: tenir la gent ocupada i activa perquè no faci res d’imprevist, mantenir-la atenta, monopolitzar els seus focus d’atenció. La qüestió és, doncs, no deixar la gent en pau, perquè no pugui pensar, perquè no pugui anar-se’n, perquè no pugui fer seves les nits ni els seus llocs secrets.

Si els dos mecanismes anteriors són d’impedir o dificultar la lectura, hi ha una tercera via per a neutralitzar els seus efectes indomables, que és codificar-la, codificar com llegir. Aleshores, la lectura mateixa és domesticada i es converteix, al seu torn, en una poderosa eina de domesticació. Les maneres com això succeeix les coneixem molt bé:

1. Reconduir lectura al llibre sagrat, a la transmissió d’un dogma (religiós, científic, polític), monopolitzat per la seva cort d’intèrprets (sacerdots, acadèmies, partits, organitzacions…).

2. Presentar la lectura com l’accés al coneixement d’un corpus literari i al reconeixement d’un estatus social i cultural. Llegir significa, aleshores, il·lustrar-se. Així és com una determinada concepció de la cultura i de l’educació han domesticat la lectura i la seva funció social.

3. Tancar la lectura en l’àmbit especialitzat i rígidament compartimentat de la literatura experta, convertida avui en el tot de la vida acadèmica, del que s’ensenya, el que es llegeix i el que s’escriu avui a les universitats. La vida acadèmica queda així degudament aïllada, també, del contagi del poder indomable de la lectura.

4. Finalment, la incorporació de la lectura als productes de temporada, a les modes i a la venda ràpida de mercaderies per al consum massiu. El llibre s’incorpora aleshores al ritme cada cop més vertiginós del consum, gregari i a l’hora individualitzat, de novetats que ens donen la pauta del que hem de llegir a cada moment.

En els quatre casos, una forma codificada de lectura serveix per a gestionar i tancar l’experiència que podem fer de la comunitat. La comunitat indomable dels lectors, d’aquells que saben estar sols i a l’hora anar a trobar els seus propis còmplices, queda neutralitzada aleshores com a comunitat religiosa o política; com a comunitat cultural i de classe; com a comunitat científica o, finalment, com a comunitat dels consumidors, units per estar consumint els mateixos productes al mateix temps. Són quatre experiències de la comunitat previsible, controlable, que dirigeixen la complicitat i neutralitzen la soledat.  Fomentar la lectura és, d’alguna manera, provar de sabotejar-les, de fer-les impossibles, de buidar-les, desencaixar-les…

Alguns objectius, alguns infinitius

Potser avui no n’hi ha prou amb deixar el llum encès a les nits o amb tenir una habitació secreta. Sabem que n’hi ha, que sempre hi haurà llums encesos a la nit i que la ciutat està plena de llocs secrets que algú ha fet seus per anar a llegir. Però les forces que s’esmercen avui en la destrucció, distracció i codificació de la lectura són moltes i molt sofisticades. La determinació personal i irreductible dels lectors necessita aliances més fortes. Potser estem en un moment en què necessitem estratègies col·lectives per poder estar sols, per poder fer-nos amos de la nostra soledat i poder, així, inventar els nostres còmplices. Des d’aquí, té sentit defensar una aposta col·lectiva per la lectura i desenvolupar estratègies situades que ens facin capaços de travessar els intents de destruir-la, de distreure-la i de codificar-la. Per orientar d’alguna manera aquestes estratègies, crec que hi hem de situar, almenys, quatre objectius imprescindibles.

1. Des-saturar. Aquest ha de ser el primer objectiu de tota aposta que es proposi fer possible l’experiència de la lectura. Des-saturar l’atenció (buidar d’activitat, de programació, d’interacció); des-saturar els temps i els llocs (obrir espais en blanc on poder estar sense funcionar, ja siguin biblioteques, aules o places okupades a cel obert); i des-saturar, finalment, la ment. És a dir, aprendre a relacionar-se amb el no-saber, a fer-li lloc. Recordem-ho, és molt antic: no llegeix qui sap, sinó qui no sap, per molts coneixements que tingui.

2. Interpel·lar. Explicava Kafka al seu amic Oskar Pollack en una carta que la lectura és un cop de puny que sacseja el mar gelat que portem dins. Sigui de manera dolça o violenta, la lectura sacseja, escalfa la gelor, derrueix els murs de la indiferència. Llegir és deixar-se tocar per aventures que no hem viscut, per amors que no hem tingut, per idees que ens assalten i que ens desplacen, per presències que fan la nostra vida diferent. Això és el que, normalment, no deixem que ens passi, ni llegint, ni vivint amb els altres. Des de les aules, les biblioteques o des de l’amistat, hem de fer servir la lectura com una eina d’interpel·lació i no com una font de reconeixement, autocomplaença o legitimació.

3. Compartir. Potser aquest és un dels verbs que ha tingut més fortuna en els darrers temps. Nucli de les pràctiques cooperativistes, des de les seves formes més clàssiques fins a la influència de l’actual moviment per la cultura lliure, compartir ha passat a ser una de les activitats que irriga, amb més força la xarxa 2.0, també en les seves versions comercials i monopolistes. Però, n’hi ha prou amb compartir per fer comunitat? I en què consisteix compartir? Moltes de les realitats col·lectives que es basen avui dia en la pràctica del compartir tendeixen a la creació de grups autorreferents: és a dir, a grups que es reconeixen entorn d’uns gustos, productes o idees molts determinades i intercanvien el que ja esperen i saben que els interessa. L’experiència de llegir trenca precisament l’autorreferència: la del qui escriu, exposant-se i donant-se a no sap qui, la del lector compartint i fent seu aquest gest. Abans ho dèiem: les complicitats del lector són incontrolables, per això la lectura és una bona base des d’on portar la pràctica del compartir més enllà de les identitats previsibles i de l’autorreferència. Compartir és creuar mons i referències, contaminar expectatives, donar-se a qui no toca, quan i on no toca.

4. Cuidar i persistir… en els efectes causats pels tres anteriors. Per a fer possibles les comunitats indomables de lectors, per a fer sostenibles la nostra soledat i les complicitats que neixen amb ella, no ens poden valdre els invents d’un dia, els projectes que només comencen, la cultura de la innovació permanent. L’aventura i l’experimentació necessiten duració.

Un matí qualsevol en una escola de la meva ciutat

Fa poc, una amiga em va explicar que a l’escola on van les seves filles havien posat en marxa una nova mesura pedagògica. Davant dels mals resultats educatius d’una escola social i culturalment complicada, i davant de la impotència a l’hora de millorar-los per la via dels recursos i el suport institucional, els mestres havien decidit posar tots els nens de l’escola a llegir, tots a l’hora, de 9 a 10 cada matí, començar el dia, des de P3 fins a 6è, llegint. M’agrada pensar, al matí, quan jo també estreno el dia, en el gest silenciós, o potser no tant, de tots aquests nens i nenes llegint junts. M’agrada imaginar quins llibres deuen tenir entre les mans. Però encara m’agrada més no poder-ho saber, no tenir-ne ni idea. Com no sé què llegia la meva àvia a les seves nits, o el meu avi al seu despatxet secret. És aquest no-saber el que desencaixa els contorns de la meva ciutat i la fa, a moments, més respirable.

+ Informació i vídeos en aquests enllaços: Jornada de Foment de la Lectura i Ponències i taules de la Jornada.

 

foto


9 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. joe says

    Limite y desmesura…
    En los espacios
    de esta canción,
    comienzas tu,
    y sigo yo;
    en el vacío que,
    nuestras voces abren,
    suena la común canción:
    resonancia en el decir,
    con-saber, en lo escuchado,
    y no saber como seguir..

    • Marina says

      gràcies joe per aquesta veu poètica que no deixa d’arribar de lluny
      i sempre de prop
      no sabem
      per això seguim
      petons

  2. stefano p.c. says

    Un escrit, per mi, memorable. Dels més lúcids i intrèpids que he llegit darrerament. Respira una llibertat intel·lectual que m’ha semblat emocionant, com un veritable vol de la ment. Gràcies.

Continuant la discussió

  1. SerrAtramuntana SierrAmaestra | serratramuntanasierramaestra linked to this post on 05/06/2013

    […] Contrainfo.cat, perque aixi ho requereix la situació vivim. Tal volta no puc obviar que com deia Marina Garcés a Nativa.cat existeix un anhel de comunitat, i que volem construir una vida millor pel nostre poble, i que hi […]

  2. Lectura i comunitat de Marina Garcés | Tigre de Paper linked to this post on 05/06/2013

    […] de Nativa.cat https://nativa.cat/2013/05/lectura-i-comunitat/  subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND […]

  3. #OpDesobediencia a Serra Tramuntana | contrainfo.cat | Projecte contrainformatiu autogestionat de Mallorca linked to this post on 07/06/2013

    […] Contrainfo.cat, perque així ho requereix la situació vivim. Tal volta no puc obviar que com deia Marina Garcés a Nativa.cat existeix un anhel de comunitat, i que volem construir una vida millor per al nostre poble, i que hi […]

  4. Marina Garcés | el primer glop de cervesa linked to this post on 02/12/2013

    […] – Text de Marina Garcés sobre “Lectura i comunitat”, intervenció el 06/05/2013 a la Va Jornada de Foment de la Lectura a El Prat del Llobregat: https://nativa.cat/2013/05/lectura-i-comunitat/ […]

  5. Les biblioteques i el bé comú | el primer glop de cervesa linked to this post on 02/12/2013

    […] – Text de Marina Garcés sobre “Lectura i comunitat”, intervenció el 06/05/2013 a la Va Jornada de Foment de la Lectura a El Prat del Llobregat: https://nativa.cat/2013/05/lectura-i-comunitat/ […]



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Abc: Interessant reflexió. ¡ Mira por dónde!
  • iiioxoiii: La imatge pels éssers humans és forma de reconeixement més important. Crec que el problema actual prové de...
  • Guillem: A la presidenta de la Fundació Macba, Ainhoa Grandes, que demana que es freni el “desnonament”...
  • Teresa Sanz Coll: Reflexió i posicionament importants per la cultura i la ciutat. Cal implicar-nos

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )