Este texto está traducido al castellano
“Però ara no hi havia música en el seu cap. Era estrany. Com si no aconseguís entrar a la seva habitació interior. A vegades es presentava una ràpida tonada i després desapareixia, però ja no podia penetrar a la seva habitació interior amb música com abans…”
Carson McCullers, El cor és un caçador solitari
Són les paraules d’una dona jove, Mick, que de petita no tenia por. No tenia por ni als homes, ni a la nit, ni a la música. Nena encara, es movia sola fins a altes hores de la nit pels carrers calorosos de la seva ciutat del sud dels Estats Units per escoltar la música de les ràdios enceses, que s’escapava pels porxos i les finestres obertes. Molt nena, i vestida com un xicotet, feia plans des de la seva habitació interior. Deambulant pels carrers, asseguda al bar dels gelats, o enfilada a la teulada en construcció d’una casa destartalada i pobra, sempre massa poblada, Mick tenia la seva pròpia caixa de ressonància, un espai buit, dins seu, on recollir la música, on acollir les paraules, on estar-s’hi amb els seus silencis, els seus projectes i els seus pensaments.
La novel·la de McCullers em va captivar fa anys pel seu títol poderós i contundent, i des d’aleshores m’ha acompanyat, a mi i a alguns dels meus amics, ja que sempre que he pogut l’he deixada i ha anat i vingut de casa meva unes quantes vegades. A diferència d’altres llibres prestats, aquest sempre ha tornat. Rellegint-lo, ara de nou, m’he trobat amb l’encert d’aquesta habitació interior de la Mick. És una imatge simple i precisa per dir allò que som cadascú: una habitació buida on hi sona una música.
Retrobant la Mick he entès que la interioritat, precisament, és no tenir res dins
Amb la imatge de la irreductible Mick caminant sense por entre les ombres vives de la seva ciutat, pensava en la diferència entre la seva habitació interior i les maneres com la nostra cultura ha volgut pensar el jo. La consciència, l’ànima i la individualitat són les tres figures del jo que, a l’hora que l’afirmen, l’encadenen: la primera, a la necessitat d’intel·ligibilitat; la segona, a la necessitat de salvació, la tercera, a la llei de la propietat. Al costat d’elles, l’habitació interior de la Mick, és un lloc “seu”, però no propietari. Està buit de tota narració i de tota esperança de salvació; i es troba ple, en canvi, de sentits que són sons i silencis, ple d’articulacions que no aspiren a la intel·ligibilitat sinó a la consonància i a la dissonància, el fils trencadissos d’un pensament.
Pensava, aleshores, que jo també vull una habitació interior com la de la Mick on fer-me irreductible sense deixar d’escoltar el món i de cantar amb ell, silenciar-lo i distorsionar-lo. Fa un temps vaig acudir a una psicoterapeuta, empesa per les complicacions amb què poc a poc ens va atrapant la vida. Després d’una hora explicant-li totes les meves aventures i desventures, em va preguntar, assenyalant-me: “tot això està molt bé, però què hi tens tu aquí dins?”. Vaig callar. I vaig afegir: “Dins, on? Tot passa fora. Dins no hi ha res.” Qui sàpiga una mica de filosofia contemporània, veurà que en sóc una deixeble impecable. Tot passa fora, no hi ha interioritat: així és com part important del pensament crític ha volgut desfer-se de les cadenes del jo: exposant-lo, exterioritzant-lo, fent-lo procés, acte comunicatiu, alteritat, punt de trobada, relació de forces, dispositiu… Però aleshores, on tornar? On resistir? On descansar? Des d’on escoltar? La subjectivitat alliberada de les cadenes del jo acaba condemnada a la mobilització, a la visibilitat i a la comunicació contínues.
Retrobant la Mick he entès que la interioritat, precisament, és no tenir res dins: només una habitació, fràgil com una cabana infantil, on entrar i sortir, on acollir i recollir-s’hi, d’on anar-se’n i tornar. El seu buit, silenci i ressonància, és la condició imprescindible per no fondre’s amb el fil musical del món. En un escrit que també m’agrada molt, El somni de d’Alembert, Diderot fa que una Mademoiselle es pregunti: si la meva ànima no és res, per què jo sóc jo i per què continuo sent-ho? I un d’Alembert que delira en somnis li contesta, més o menys, que la pròpia consciència només és, en un conjunt de vibracions, aquell punt, aquell lloc al què més vegades tornes.
Un dia la Mick vol tornar a la seva habitació interior i es troba la porta tancada i sense música. Ara ja no camina de nit, buscant amics i ràdios enceses per la ciutat. Ara va i ve de treballar. No torna a la seva habitació interior, torna senzillament a casa, i està cansada. Al noi que n’estava enamorat ja no li brillen els ulls quan la veu passar. Ella tampoc ja no brilla perquè s’ha fet gran i se sent enganyada. Per a què tants plans, projectes i cançons?
D’alguna manera, sento que en algun moment jo també he estat gran. Que ja ho he estat.
Hola Marina,
llegint-te he pensat immediatament en un altre text de la McCullers: The twelve mortal men. Si bé l’habitació interior de la Mick dóna pistes sobre l’espai íntim de la identitat (ànima, psique, etc.), em sembla que els dotze presos cantant poden ser una bona pista de la dimnsió comuna d’aquesta habitació. Respiracions, veus, silencis de dotze homes compartint cadenes. https://parkingcars.tumblr.com/post/5659872396/the-twelve-mortal-men
Una abraçada
m.
Gràcies, Marta, m’encanta també aquest fragment que has escollit. El “cor”, el batec interior, la ressonància de les veus juntes a l’exterior i la música acompassant, en aquest cas sí, cossos encadenats al treball… En copio una part en castellà, aquí:
“Todo el día se oye el sonido de los picos que golpean en la tierra caliza, todo el día hace un sol duro y huele a sudor. Y todos los días hay música. Una voz oscura inicia una frase medio cantada, como un pregunta. Y al cabo de un momento se le une otra voz, y luego empiezan a cantar todos los presos. Las voces son sombrías en la luz dorada, la música es una intrincada mezcla de tristeza y de gozo. La música va creciendo hasta que al fin parece que el sonido no proviene de los doce hombres encadenados, sino de la tierra misma o del ancho firmamento. Es una música que ensancha el corazón, que estremece de éxtasis y temor a quien la escucha. Y después, poco a poco, la música va cayendo hasta que al final queda una sola voz, luego un respirar bronco, el sol y el golpear de los picos en silencio. ¿Quiénes son estos hombres, capaces de hacer una música así? Sólo doce mortales, siente muchachos negros y cinco muchachos blancos de este condado. Sólo doce mortales que están juntos.” (C.McCullers, La balada del café triste, Seix Barral, p.80)
I una altra imatge, sobre música de corda, vibració i les connexions imprevisibles del pensament, des de l’habitació fosca, interior, on es pensa, fins on? qui ho sap?:
“Ya lo he pensado; esto es lo que me ha hecho comparar a veces las fibras de nuestros órganos con cuerdas vibrantes sensibles. La cuerda vibrante sensible oscila, resuena mucho tiempo después de haber sido tañida. Es esta oscilación, esta especie de resonancia necesaria la que tiene que objeto presente, en tanto el entendimiento se ocupa de la calidad que le conviene. Pero las cuerdas vibrantes tienen otra propiedad aún, que es la de hacer estremecerse a otras y de este mismo modo una primera idea llama a una segunda, estas dos a una tercera, las tres juntas a una cuarta y así en adelante, sin que se pueda fijar el límite de las ideas despiertas, encadenadas, del filósofo que medita o que se escucha en el silencio y la oscuridad. Este instrumento da saltos asombrosos y una idea despierta va hacer estremecerse a veces una armónica que está a un intervalo incomprensible…” (Diderot, Conversaciones con D’Alembert, p.13)
Gràcies pel text, Marina. No coneixia l’habitació de McCullers. Jo sempre he pensat en caixes i llibretes. Hi ha una imatge que em va acompanyar des de la meva adolescència: un bagul, el bagul de Fernando Pessoa. Parlar ràpid de Fernando Pessoa és difícil (i aquest no és el lloc per diferenciar entre un pseudònim i un heterònim i tantes coses més). Diguem-ne que escrivia amb diferents noms i amb diferents estils, com ja saps. Álvaro de Campos, Ricardo Reis, Alberto Caeiro són els més coneguts, però hi ha molts més, la xifra arriba a setanta heterònims. Pessoa tenia també un bagul. Un bagul on llançava petits papers amb frases, comentaris escrits, sense importància o al menys, sense fer cap mena de reverència. Aquest bagul va contenir 27.543 documents. L’escriptura de Pessoa, aquesta mena de multiplicitat excessiva, va ser una referència per a mi. Veia la unitat personal com la realitat a destruir; l’escriptura del poeta consistia, precisament, en la destrucció d’aquesta identitat, el jo deixava de ser aquella unitat constitutiva de sentit de la modernitat. El jo líric, l’autor sobirà de la seva ficció, l’autor-Déu-un, era rebutjat. Amb el temps Pessoa em va fer pensar la subjectivitat –dins i fóra de l’espai de la creació- com un no-lloc, un lloc impossible, fins i tot una utopia (en el sentit negatiu de no-topos). “Ser un és no ser”, diu el poeta. “Sigues múltiple, com l’univers!”, crida.
Llavors, què som? Quan no escrivim poemes o llibres, què som? Com traduir això de “ser un és no ser” del poeta, a la vida diària -fóra de la xarxa i de l’espai de la creació-, és a dir, dins de la roda que ens fa anar a la feina i sortir de la feina amb monotonia i cansament? Trobo que la roda –quin és el meu paper dintre d’aquesta roda- és ja un dels meus espais de resistència, em resisteixo a ser només una treballadora que va i ve de la feina, una força de treball que fa girar una -i sempre la mateixa- roda. “Ser (només) treballador és no ser”. Sempre hi ha més, encara que ho neguem, encara que ens neguen.
Un dels problemes –que sento en primera persona- té a veure amb el temps. Necessito temps. Quan som petits disposem de temps, les nostres habitacions estan plenes de coses, potser no de pensaments però sí de petites intuïcions. Qui va i ve de treballar no en té gaire temps per pensar les seves habitacions. Només les neteja i utilitza el llits per dormir unes hores, abans de posar en funcionament la roda una altra vegada, un altre dia.
Aconseguir temps, temps per romandre, sembla avui gairebé impossible, una nostàlgia, un contrasentit. Romandre, no en l’habitació, sinó en un pensament, en aquest comentari, on sigui que ens permeti deixar de girar una estona.
Les veus dels altres sempre s’enreden amb la nostra, vulguem o no. Sigui bagul, habitació, pou, hi ha sempre ressonàncies. A vegades no les sentim perquè hi ha massa soroll o perquè tenim massa pressa. Fins i tot deixem de sentir la nostra pròpia veu, la silenciem constantment amb diversos hipnòtics (jocs, cine, tranquil•litzants…). Al cap i a la fi, pensar-se no és sempre senzill ni feliç.
Un dels reptes és donar-nos temps, per sentir i fer-nos sentir; compartir, amb esforç, un temps alliberat de la unitat de mesura diners.
Una abraçada.