Skip to content


Educar(nos) en la pràctica: Just dance

Escrit el 10/04/2013 per Lluc Mayol a la categoria Educació, Intervencions al Fòrum, Vídeos.
Tags:

(Text relacionat amb la intervenció al 12è Fòrum Indigestió)

Vull parlar d’educació en un sentit ampli de la paraula, no tan sols en aquells espais definits com a educatius sinó en relació a els processos d’aprenentatge i construcció social des de  qualsevol pràctica cultural.

Hi ha una idea generalitzada que defineix l’educació com una espècie de línia de creixement personal (currículum, trajectòria, etc) per la que cada individu avança amb més o menys fortuna o eficàcia amb l’objectiu d’assolir unes competències que, algun dia, el faran útil socialment. El ministre d’educació espanyol ho expressava clara i diàfanament fa ben poc: “inculcar a los alumnos universitarios a que no piensen solo en estudiar lo que les apetece o a seguir las tradiciones familiares a la hora de escoger itinerario académico, sino a que piensen en términos de necesidades y de su posible empleabilidad“. Aquest model no és tan sols una gran mentida instrumentalitzada políticament sinó que a més està pensada com una potent màquina de domesticació social en la que no hi caben multitud de subjectivitats (jo diria que la gran majoria) que són menyspreades, silenciades i expulsades sistemàticament.

En aquesta manera d’entendre la pedagogia, el sistema educatiu té forma d’arbre: un gran tronc comú en el que es genera la il·lusió de que hi ha lloc per a totes i que s’aixeca ferm mentre va bifurcant-se en branques cada vegada més més altes, cada vegada més estretes.

M’agrada entendre l’educació com el fruit dels aprenentatges que les persones realitzem en aquestes danses, dins i fora dels centres educatius

Ja de ben petites iniciem l’escalada a l’arbre amb la promesa d’arribar, algun dia, a alguna de les seves branques, suposadament un lloc confortable, on finalment podrem ser útils a la societat i podrem observar el món amb més o menys saviesa, respirant un aire més pur segons l’alçada de la branca que haguem assolit. Aquesta promesa és la trampa mortal que ens encadena a l’arbre sense remei.

Situant-nos en l’àmbit concret de la d’educació artística la trajectòria, la formació, dels i les artistes no s’escapa en absolut d’aquest model. Podríem dir que en aquest àmbit la promesa és encara més perversa ja que va acompanyada d’idealitzacions i mistificacions que, també suposadement, atorgaran als que arriben a les branques més altres, una aura especial de caire pràcticament sobre-humà. Una espècie de selecció natural a la recerca del geni-creador (malgrat haver superat ja fa anys el qüestionament postmodern d’aquesta idea). I per descomptat aquesta formació es planteja en la majoria dels casos des de paràmetres mercantilistes (recuperem la idea de “empleabilidad” del ministre Wert) en que els i les artistes han d’esdevenir productores que seran recompensades en la mesura que generin alguna cosa que sigui rentable per aquells que es dediquen a capitalitzar-ho des de les “instàncies competents” del coneixement, la industria o la política. Productores de la Cultura Propietària. La resta serà considerada una pràctica residual que en els millors dels casos es tolera sempre i quan no esdevingui un perill per als interessos dels capitalistes en qüestió.

Com a alternativa al mer entrenament d’escaladors del model arbre, imagino l’educació com una espècie de moviment coreogràfic múltiple i continu en la que les persones s’hi mouen en diverses direccions i a diferents velocitats. Un ball en que hi tenen cabuda moviments lliures, en solitari, en grup, trepidants, lleugers i, fins i tot, mínims i imperceptibles.

M’agrada entendre l’educació com el fruit dels aprenentatges que les persones realitzem en aquestes danses, dins i fora dels centres educatius. Dins i fora dels espais de legitimació. Dins i fora del mercat. Aprenentatges que es generen en cada contacte, en cada experiència i en cada un dels desplaçaments no tan sols per una mera transmissió de coneixement sinó també, i en bona mesura, per l’experiència en si, pels sabers múltiples que s’hi posen en joc, per la necessitat de recerca, per les connexions que s’hi realitzen, per l’intercanvi, per la possibilitat de reflexió crítica, per la cura que tenim de les altres i de nosaltres mateixes. Pel que això suposa, en cada cas, de procés de singularització.

He experimentat forces vegades aquesta mena d’aprenentatges des d’alguna cosa similar al que s’ha definit en els darrers anys amb la idea de la cultura del prototipat. Es tracta de posar en marxa la idea d’aprendre mentre fem alguna cosa fruit de quelcom que hem imaginat, hem projectat i hem mirat de construir. La realització de prototips com a pedagogia. Fer-ho i reflexionar sobre la experiència. EL D.I.Y (Do It Yourself) i el D.I.T (Do It Together) com a metodologia pedagògica.

Potser no faig servir la idea de prototip de forma massa rigorosa, ho se. De fet un prototip és quelcom que es construeix amb la idea de generar-ne una producció en sèrie. Res mes lluny de la meva intenció. Faig servir la idea de prototip d’una manera retòrica, entenent el prototip com un artefacte-model que construïm, ja sigui a partir d’altres artefactes similars, ja sigui des de zero, amb la idea que funcioni, que ens serveixi.

Molts d’aquests prototips sorgeixen de desitjos, improvisacions, intuïcions, rumors, etc. En moltes d’aquestes experiències de construcció hem pogut actuar com a autèntics mestres ignorants. Han estat processos en els que ens hem donat el permís d’equivocar-nos, o d’avançar molt lentament. Moltes d’aquestes experiències educatives sorgeixen de la modificació, el pachwork o el samplejat d’altres prototips que, com els nostres, es posen en circulació per ser re-utilizats (no reproduïts) en altres ocasions per altres persones.

Espais educatius com aquests ja existeixen, de fet han existit sempre. Però potser comença a ser hora de que els posem en valor com a alternativa real, que els reconeguem. És hora que desobeïm l’encàrrec de pujar a l’arbre com a única alternativa educativa per la construcció social. Potser tan sols es tracta que ens atrevim a saltar a la pista, posar els cossos en moviment i observar què passa.


0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Montse: Me ha encantado leerlo. Gracias!
  • vivi: que preciosidad y cuanta verdad!!! yo tengo gemelos, e 5 anhos, os dejo imaginar!!!
  • Pilar: Clavado. Ahora me entiendo algo!!!!!
  • Ines: Me he sentido súper identificada y eso que llevo sólo 13meses de madrevieja, nos desdibujamos de lo publico y...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )