"Quan no es té futur ni perspectives, si no es somnia, no es viu." Alioune Diagne. Documental “Toute sortie est définitive”
És un edifici rectangular de ciment erosionat. Per sobre el voladís del porxo, hi creix una façana foradada que, amb la delicadesa de les construccions industrials, ens deixa entreveure-li el tors a un edifici cepat com els veïns del barri. És un cinema. Un cinema tancat. Amb cartells de pel·lícules caducades, amb tarifes de quan encara ens podiem pagar l’entrada dels dissabtes.
A la cantonada hi ha una caseta amb jardí. Casona d’autoconstrucció amb filigranes de totxo i buganvílies violetes. I de tant en tant, els vianants atrafegats que passen a fregar de la tanca, noten al clatell la mirada estrambòtica d’un estrúç que els observa per sobre del mur. Una casona amb buganvilies i un estrúç a la cantonada del cinema.
És el cinema Liberté de Dakar.
Ja fa uns anys que el Cheikh Ndiaye es dedica a pintar les façanes escrostonades del cinemes de Dakar amb precisió al·lucinada. No es tracta d’un catàleg banal de cinemes abortats. És la crònica dibuixada dels darrers trenta anys al Senegal.
El primer pla d’ajustament estructural es va negociar el 1985, la recepta incloïa una pujada de les tipus d’interès, l’augment de les exportacions i la reducció dels pressuposts d’educació i sanitat. No n’hi va haver prou i el 1994 es va negociar el segon pla d’ajustament estructural, amanit amb una devaluació brutal del franc CFA que va suposar la pujada del preu de les importacions, dels carburants i dels aliments bàsics.
Mentrestant l’endeutament nacional seguia florint obstinat i el 1998 els mercats reclamaven més esforços. El tercer programa d’ajustament va arribar amb noves exigències, calia privatizar els sectors que encara eren públics: energia, telecomunicacions, transport, aigua.
Fa una dècada que el Liberté està tancat. El segon pla d’ajustament estructural va considerar que el sector audiovisual era un sector estrictament mercantil i es va procedir a la privatizació de totes les sales del país. Els encarregats de gestionar privadament les sales públiques aviat van espolsar-se les butaques per fer-ne terrenys en venda. I quan els negocis no van funcionar, els cinemes morts de Dakar van anar convertint-se en closques buides i parets regalimades de pelis de Bruce Lee.
És un edifici rectangular de ciment desmenjat. Per sobre el voladís del porxo hi creix una façana foradada que, amb la delicadesa de les construccions industrials, ens deixa entreveure-li el tors a un edifici cepat com els veïns del barri. És un cinema. Un cinema tancat. Amb cartells de pel·lícules caducades, amb tarifes de misèria de quan encara ens podiem pagar l’entrada dels dissabtes.
A la cantonada hi ha una filera doble d’immobles idèntics. Pisos barats de ciutat dormitori. I als baixos dels blocs amb finestres barrades i roba estesa, un escampall de testos amb flors de ciutat. Els vianants atrafegats s’aturen a vegades a recuperar l’alè als bancs de ciutat de plaça dura. I es regalen els ulls amb l’escampall de testos d’aquest jardí botànic proletari. Un jardí de testos i calces esteses a la cantonada del cinema.
És el cinema Pisa de Cornellà.
Hi ha mil raons per explicar-ne el tancament i probablement moltes difereixin de la biografia oficial de la cinematografia oest africana. No obstant, val la pena parar l’orella a les reverberacions de la cançó que sona de fons a les pintures d’en Cheikh. Perquè ens expliquen la història d’unes retallades que ens són familiars (educació, sanitat, cultura). D’unes privatizacions que han salvar el país (transports, telecomunicacions, aigua). Perquè canten la lletania de la cultura mercantilitzada que ens salvarà de la foguera.
Perquè ja podem tararejar aquesta melodia nostàlgica d’un temps que encara no hem viscut i comença a nèixer. Perquè si entrem a les sales de cinema de Dakar, podem veure-hi el trailer de la nostra pel·lícula per estrenar.
Afanyem-nos, aviat comença la sessió golfa. La sala està a les fosques i la pel·lícula parlarà de nosaltres.
Tan lluny però tant propers. Ambdós víctimes d’un capitalisme absurd que rebutja la cultura ja que ella, en qualsevol de les seves disciplines, ens obliga a parar i a reflexionar.
Requiem in Patis Liberté. Requiem in Patis Pisa. Requiem in Patis gènere humà que contempla la seva pròpia decadència emocional i intel·lectual sense lluitar.