e Talegón, per l'amor de Déu!: Llegeix! | Nativa
Skip to content


Talegón, per l’amor de Déu!: Llegeix!

Escrit el 17/02/2013 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:
Hay una traducción al castellano de este texto

Molts s’han mostrat encantats amb el discurs de Talegón.

Els règims totalitaris sacralitzen el present i menyspreen el passat. Des de Lluís XIV fins a Stalin, qualsevol règim fundat en la novetat, disposa d’una capa d’esbirros encarregats de glorificar la figura del sobirà i sacralitzar el present que aquest conforma.

De fet, la modernitat  és, essencialment, tant sols una declaració (sóc la modernitat) que condemna el passat a les tenebres. La modernitat es presenta com una promesa: acabar amb la decadència de l’edat de ferro (la barbàrie) i restaurar la dignitat del sabers. El cas més inequívoc ens el dóna el Renaixement, concretament Petrarca. El Renaixement condemna la barbàrie dels gòtics. Totes dues paraules se les inventa el Renaixement. Els gòtics, pobres, no sabien que eren gòtics i encara menys que eren un passat.

Quan la modernitat condemna el passat, atempta bàsicament contra la memòria. Deixa la taula neta i apunt per a què el nou règim (modern) construeixi les seves veritats desmemoriades. Tots els tirans s’han construït una història feta a mida, des de Franco fins a Mao, de Pol Pot fins a Esperanza Aguirre. Tots, a més, argumenten la seva posició política en termes de veritat. És a dir, són fanàtics, potser ignorants. La política no opera amb veritats, sinó amb accidents, conflictes, interessos oposats, amb la gestió dels recursos, amb el càstig.

La sacralització de la veritat moderna troba en la joventut la seva metàfora més preuada. Joventut i veritat són les dues figures sobre les que s’articula la intolerància cega dels moderns. No hi ha partit polític que no disposi de les seves joventuts. Quan menys disposat estigui a escoltar la realitat, més tropes de joves amb el cap rentat incorpora a les seves files. Els joves (que es caracteritzen per descobrir la sopa d’all cada cinc minuts, faltaria!) són una infanteria molt preuada entre les files dels que han proscrit la memòria. Si a més, s’han criat dins del sistema de veritats del nou règim, la seva ceguera és absoluta. Són els candidats perfectes per immolar-se en nom d’una causa que els inclou (els terroristes suïcides acostumen a ser jovenets, fins i tot, nens). La desmemòria permet que el nou règim perverteixi mites arrencats del passat (el mite ari en mans del nazis i la seva barroera manipulació del llegat de Nietzsche).

En referència a Beatriz Talegón, no sé si es tracta d’una farsant ensinistrada pels vells del partit o, senzillament, una ingènua. El seu discurs és insostenible. Com deia Sant Tomàs, Déu està en els detalls i és en els detalls on el seu discurs renovador es revela buit, fins i tot estúpid. Deixant de banda, que tothom tria a quines festes assisteix, és significatiu que Beatriz Talegón recorri a un dels tòpics més gastats de tot totalitarisme modern: “els joves d’avui estan més preparats”.

Políticament parlant, és a dir, parlant en els termes de Talegón, la pregunta és una altra: Preparats per a què? O encara millor: Més preparats que qui? Que els vells que els escolten? Que els adults com jo que veuen el vídeo (aplicadament filmat i penjat a youtube)? O millor preparats que els joves de l’antiga Roma, que els joves provençals del segle XII, o que els joves de la meva generació que ara ja no són joves?

L’esperit competitiu de l’esport-espectacle contamina el discurs d’algú, pretesament marxista.

No és casualitat. Talegón no diu: millor formats o millor instruïts, ni tan sols, millor informats, ni tan sols més saludables, més feliços, més plens, més alegres, més indignats, més empobrits, mes cabrejats. Diu preparats. És a dir, joves preparats, entenc jo, per passar a formar part del mercat laboral, preparats per esdevenir una unitat productiva efectiva que no es faci massa preguntes. Entenc que no pensa en joves preparats per a la mort (no és catòlica, crec). Estirant el fil, segons Talegón, l’home no és un fi, sinó un instrument.

Curiosament, el discurs de Talegón acaba convertint-se en un trist eslògan de marketing, en un plagi (probablement inconscient; Ai la desmemòria moderna!) d’aquell vell anunci de cotxes que es va inventar un terme tan grotesc com JASP, acrònim de Joven aunque sobradamente preparado Mireu, mireu el vídeo.

[youtube 5bfkSKdoN8k 640 360]

Però el temps també és una broma sinistre. En una entrevista a Talegón feta per l’únic informatiu que ens queda, El intermedio, la jove socialista es mostra perillosament fanàtica (alguien que se meta con mi discurso, que es la verdad). Ho diu sense enrogir. Poca broma! També s’autocalifica de valenta i honesta, sense pudor, sense ironia, sense un cuba-libre a la mà! Però allò veritablement emotiu és quan Talegón decideix fer ús de la memòria. Cita a Cervantes. Carai!: ladran, luego cabalgamos (00:36). La cita, evidentment, és errònea. Una atribució popular, sorgida d’una ocurrència. Afegir la paraula Sancho a un proverbi àrab: “Ladran [Sancho], señal de que cabalgamos”. Tal com explica Arturo Ortega Morán, la idea dels gossos bordant (evidentment sense el “Sancho”), apareix ja a Alciato (1492-1550), però no és fins a Goethe que  es fa cèlebre:

Quisieran los perros del potrero / Por siempre acompañarnos / Pero sus estridentes ladridos / Sólo son señal de que cabalgamos (Ladrador, 1808)

Ironies del destí invers: Talegón, la JASP, acaba protagonitzant aquell anunci on allò jove no és més que mercaderia. Paradoxalment, a diferència del jove cretí que toca el saxo, cita tant malament com el vell (mal preparat) que a l’anunci seu a la poltrona. Qui sap, potser és una cita que li va passar Rubalcaba. En tot cas, pobre Talegón, pobre memòria, pobre història i pobre veritat.


9 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. __u says

    Molt d’acord amb l’article. Molt interessant i ben trenat. Ara, crec que és evident que entre d’altres coses el poder és gerontocràtic i no això no es pot amagar. Quan parlem de qui són els joves, la resposta és: els que tenen la vida per devant, i per tant han de lluitar. I sí, estan més preparats per lluitar, és una característica de ser jove.

    • ramon says

      M’encantaria donar-te tota la raó per què m’agrada el que dius, però hi ha matisos.
      El poder no és només gerontocràtic. Mira l’edat dels descerebrats que van iniciar el merder des dels seus ordinadors de Wall Street.
      Per lluitar, sempre, qui més preparat està és qui res té a perdre. Precisament el tema de les hipoteques n’és la prova. Sempre he estat en contra. És esclavatge, la millor manera de què tothom tingui alguna cosa a perdre. I els que més hi van caure van ser els joves. Una cosa a perdre, a més, que encara no està pagada.
      De tot el malestar actual, el dels desnonaments és el més important i el que farà decantar el procés. La seguretat d’una classe política totalment venguda es fonamentava en la por dels petits propietaris hipotecats (també Franco va fomentar la petita propietat per evitar una població “amb res a perdre”).
      Però ara que la cosa ha petat, comença a haver-hi massa gent sense res a perdre. No entenc com no se n’adonen.

  2. Alba says

    “Tots els tirans s’han construït una història feta a mida…”. Exacte, totes les tiranies I TOTS els nacionalismes. Per això ni ERC ni la CUP no són veritables esquerres, només ho semblen.

  3. Carlota says

    Has de veure com interpel·lava ahir la Talegón, aquest producte de màrqueting, a l’Ada Colau dient-li que són la mateixa cosa. De bojos. Primer dient que va ser agredida, després baixant el to i dient que va ser atacada verbalment quan va tenir els nassos de ficar-se a la manifestació de la PAH amb en López Aguilar!! El drama dels desnonaments va quedar en segon pla davant el SEU drama per haver estat rebutjada i acusant al moviment de no permetre la llibertat d’expressió ( a estones semblava el discurs del PP) i haver-li impedit sumar-se a la foto. És demencial aquest cinisme. Demencial quan diu que ella actua per lliure i després s’omple la boca amb el PSOE i s’emociona quan diu que en Rubalcaba s’ha fet una foto amb ella o que en ZP l’ha trucat. I que jo, jo, jo.

  4. ramon says

    Carlota,
    Totalment d’acord, Una de les teves frases és clau: El drama dels desnonaments va quedar en segon pla davant el SEU drama per haver estat rebutjada i acusant al moviment de no permetre la llibertat d’expressió

    El tret per la culata. L’intent del PSOE de rentar la seva imatge (hores d’ara, tasca impossible), no els ha servit de res. Després de la seva alineació inequívoca al costat de les entitats financeres, tenen el desvergonyiment d’enviar dues cares “simpàtiques” a la manifestació. Un, ha estat ministres. L’altra, la Talegón, fa d’actriu en un dels fakes més mal fets que mai he vist. Què esperaven? Què la gent els abracés amb els ulls humits? Això prova la seva vanitat, la seva indecència i la seva absoluta incomprensió de la realitat que trepitgen.
    Pel que he llegit ningú li ha fet mal. Parlar de violència quan el teu partit és corresponsable d’una gran quantitat de suicidis per desnonament, parlar de violència i feixisme, des d’on parla aquesta noia, és vil i miserable; una profunda manca de decència. Cap crèdit: ells també són la banca.

  5. Carlota says

    https://www.youtube.com/watch?v=snQy2VrWDz4. Aquí la indecència. Increïble la facilitat (recorda una mica l’Aida Nizar) per vendre’s i llançar-se floretes ella mateixa, que si ha estat una revolució, que si és bona persona, honesta, etc. Aquesta dona té un punt exacerbat de fanatisme que em recorda la Leire Pajín, un altre anunci publicitari que ara està ben endollada a la Organización Panamericana de la Salud… La van escridassar i demanar que marxes, sí, i no eren quatre gats com ella vol vendre. I que expliqui com intentava atendre a mitjans de comunicació mentre es manifestava. Una suposada secretaria general de les Joventuts Socialistes d’Espanya i la UE no pot tenir la pell tan fina, a poques manifestacions crec que ha anat. Ella prefereix el despatx de Brussel·les i viatjar pel món a conferències estèrils com fan els grans. Al seu FB mateix escrivia fa uns mesos: “Voy a proceder a sacarme todas las tarjetas posibles con las compañías aéreas para acumular puntos y que alguna vez, puedan tener un detalle conmigo y con IUSY. Que para eso les sufro tanto”. “Sufro tanto…”. En fi, tots recordem que va passar quan el No a la Guerra i quan alguns polítics del PP van ser expulsats de la manifestació, i que van dir alguns socialistes, en especial la gent de base, i aleshores la llibertat d’expressió i altres paranys no els preocupaven. Ara sí perquè això va més enllà de la partida PP-PSOE, perquè ja no tenen lloc. Ella diu que té dret a anar-hi. Doncs molt fàcil. Que convoqui una manifestació amb els seus amics socialistes a veure quants afectats pels desnonaments i quants ciutadans no militants assisteixen. Realment és demencial, ¿com esperava ser tractada com a portaveu del PSOE (actualment és la seva cara més activa), un partit que va legislar per “agilitzar” els desnonaments, un partit que únicament ha votat a favor de la ILP per desgastar el PP, però que tampoc hi creu? I demà, què? Ana Mato manifestant-se per les retallades del sector sanitari? Bàrcenas contra la corrupció? Si no estàs d’acord amb el teu partit marxa, busca un entorn més receptiu, però no enganyis a la gent dient que vols reformar des de dintre un partit caduc al mateix temps que dius que no us escolten i que no tens cap mena de responsabilitat ni veu. Renunciar vol dir perdre la feina i privilegis, baixar d’aquest tren que s’ha convertit per ella en una forma de vida. També vol dir tenir el coratge real de crear. Que en el debat ocupi temps el fet que li han dit “hipòcrita” per davant d’històries humanes és indecent, i la millor manera d’ajudar era ser discreta i no passejar-te per totes les televisions amb el seu “petit” drama. Lògicament avui hi ha columnes d’opinió (en especial dels que li donen veu) que lamenten que una part de l’esquerra sigui intolerant i no sigui capaç d’integrar a l’esquerra oficial. Trobo que l’Ada Colau va ser molt educada, massa, en aquell circ on també en Rivera de Ciutadans s’apuntava a la regeneració de la democràcia. Fàstic de país. Algunes perles més d’aquesta cínica. “Ni siquiera sabía que había prensa. Pero me alegro de que la haya tenido. Nos fuimos muy contentas sabiendo que habíamos conseguido la revolución interna de cambiar las cosas. Luego, a partir del domingo ya no me lo podía creer, explotó todo”. Sabiendo que habíamos conseguido la revolución? Aquesta és la revolució del socialistes, la revolució dels discursos! I quan hi ha càmeres de televisió i quan hi ha “càrrecs importants” és normal que hi hagi premsa…. “Valenciano y Rubalcaba han venido a darme un beso, y otros compañeros a hacerse una foto conmigo. No he querido comprometer a mi partido en ningún momento”. A MI PARTIDO.

    Gràcies pel teu article.

  6. Pepe says

    Poner el Intermedio de la empresa La Sexta-Antena 3 como un informativo digno, más aún con entrevistas como éstas, da como cosita…

  7. carmen says

    Yo también estoy de acuerdo contigo, y es una putada porque este tipo de gente abunda bastante, en las organizaciones de jóvenes más o menos grandes, como sindicatos o partidos…, más o menos vinculadas a la “izquierda” tradicional, y da un poco de miedo la vacuidad de su discurso, la falta de sospecha en relación con el lenguaje (y los conceptos) del poder; da miedo porque no ves posible un giro por ese camino en el comportamiento político y social
    La entrevista del Intermedio es simplemente patética y sorprende la capacidad para no mojarse de Beatriz, ni siquiera en relación con las contradicciones del PSOE sobre la cuestión de los deshaucios, a cuya manifestación acudió. Por no hablar del empeño sistemático en mostrarse bien acogida y comprendida por los suyos, antes que crítica, por ejemplo, con el modelo económico de su partido, como parecía apuntar en la tribuna de Cascais.

  8. Joan says

    No havia vist l’entrevista de l’Intermedio. Quina pena, tinc en bona consideració aquest programa. Tot buit de contingut. La tal Beatriz matisa que les paraules no anaven contra el PSOE sinó en general contra tots els partits socialistes d’Europa i que no pateixi ningú perquè ja s’ha posat a treballar. Fum, fum, fum. Què valenta. “Lo que yo digo es la verdad”, també diu. Pur fanatisme. El PSOE no s’ha de regenerar, ha de desaparèixer. En aquest país les transicions sempre han estat una burla a la ciutadania. Espero que la gent en prengui nota, si més no a Catalunya.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...
  • Conxa: Totalment d’acord, fa 26 anys ja em varem classificar com “madre añosa” i que?…graci2es

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )