Traducció al català de Revolución personal, coyuntural o estructural
Crisi del règim democràtic
Si alguna cosa sembla haver-se generalitzat en totes les veus de l’arc polític és que estem davant d’una crisi del règim democràtic. Ja sigui mirant declaracions públiques, recordant converses privades, llegint titulars de diaris o seguint el rastre d’espais contrainformatius, veiem que l’existència d’una crisi institucional no és un tema obert al debat, sinó un fet inqüestionable des del qual es parteix per enunciar una o altra cosa. És una clara interiorització generalitzada del “Democràcia real ja”, Quant feia que una demanda produïda en els fonaments del descontentament col·lectiu tenia un impacte tan profund en l’agenda social i política?. La intuïció política de la multitud ens ha regalat una sistema nerviós nou que per fi sembla reaccionar al que realment ens fa mal.
Diferent és com s’afronta aquesta crisi. Diferent és la visió de futur i l’estratègia a seguir per empènyer una revolució democràtica. Dins d’aquest aroma social més o menys cohesionat, podem detectar accions i tàctiques per fer efectiu un canvi institucional que expressa models socials diferents. Aquesta disparitat difícilment la podem resoldre pensant allò de en realitat estem d’acord en el fons però no en la forma; si parlem de democràcia, fons i forma són una mateixa cosa. Si bé la crisi del règim democràtic és un escenari polític compartit, la discussió apareix en el com i el perquè es posa en marxa un canvi institucional. Per il·lustrar de manera una mica impressionista que “la crisi del règim democràtic és un escenari compartit” però que genera diagnòstics i visions de futur diferents, comparem un parell de declaracions d’alguns representants polítics aparegudes durant aquesta última setmana.
Corrupció: Un problema d’uns quants o un problema estructural?
La fira de mostres sobre casos de corrupció que estem vivint està produint diferents reaccions. La corrupció existeix, la corrupció erosiona la democràcia, la corrupció és una malaltia que cal tractar, però, segons els ulls que la mirin, ve produïda per capes institucionals diferents. En una entrevista a Catalunya Ràdio, Durán i Lleida declarava que «La corrupció existeix i existirà sempre. És innata a l’home. És com la prostitució, tan antiga com l’home». El problema deriva d’un pla personal, del sistema de valors i inèrcies que alguns homes dolents coven i es transfereixen entre ells. Segons el líder democristià, aquest sistema de valors és la institució el rumb de la qual s’ha de canviar. La solució seria una mena de confessió dels pecats a través de la dimissió del càrrec, pecats que suposem poden ser venials, mortals o capitals depenent de les competències assignades que s’han corromput. D’altra banda, David Fernández, activista i diputat per les CUP al Parlament de Catalunya declarava en una entrevista recent que «La corrupció no és del sistema, sinó que és el sistema». Es deixa de banda la capa personal i s’assenyala un disseny i un rumb institucional que determinen i faciliten l’acció de certs subjectes. La clau del problema no és un sistema de valors que alguns tenen i altres no, la base del problema és estructural.
A grans trets, aquí veiem dues maneres d’afrontar el present: la corrupció com un problema personal o produït per elements conjunturals enfront de la corrupció com a problema estructural. Una o altra visió condueixen a “solucions” diferents: fer arranjaments i apagar focs enfront de redefinir la base del sistema. En altres paraules, incrementalisme liberal enfront de procés constituent.
Les solucions de l’incrementalisme liberal
Mentre, el rumb d’una societat tancada i clientelar pretén imposar la seva dependència. Si bé fan falta canvis, millor que no siguin substantius. Si prenem decisions, millor que vinguin marcades per inèrcies, pegats i assenyalant els errors d’alguns actors d’un sistema que, en el fons, és saludable i democràtic. És la visió més pueril de la lògica del “baby-steps” basada en anar sumant petits canvis que assenyalava Charles E. Lindblom quan parlava d’un procés de presa de decisions que, més que revolucionari és evolucionista. Però aquesta -en el fons- involució democràtica es descobreix com una manera ja poc o gens dissimulada per simplement sobreviure en el càrrec. No té altre objectiu que justificar, de manera cada vegada més vergonyant, que “aquesta democràcia funciona tot i les males actituds d’algunes aus de rapinya”.
Per forçar que la percepció social es concentri en aquest pla personal, per intentar assegurar que la massa crítica que pot arrossegar la realitat compartida de viure una crisi del règim democràtic no empenti una profunda revolució democràtica, el procés d’hegemonía cultural segueix la seva marxa. Se’ns insta a no parlar de canvis estructurals o de la necessitat d’un procés constituent, sinó a pensar en la nostra capacitat emprenedora (l’altra cara del pla personal) per anar arreglant problemes sobre la marxa. Quin millor exemple que el foment de la mentalitat socialment emprenedora on un subjecte econòmic, sota la seva pròpia convicció i atributs es llança a la faula del solucionisme. On hi hagi un problema per resoldre, posem un emprenedor de la mateixa manera que on hi hagi un cas de corrupció, diculpemos aquesta actitud puntual que no té res a veure amb “la nostra salut democràtica”. La intervenció sobre l’actual conjuntura, el gran programa de polítiques socials amb què s’assegura intentar agafar el ritme dels temps, es centra en crear un mercat d’emprenedors socials i en en fomentar la caritat. La resposta a l’actual conjuntura és dissenyar subjectes que arreglin desperfectes produïts per problemes estructurals. Una visió reaccionària de l’actual conjuntura que apel·la als individus per resoldre els problemes provocats per una estructura que crea desigualtats, exclusió i clientelisme.
Revolució democràtica, procés constituent
Quan una persona desposseïda dels seus drets es treu la vida perquè ni veu futur ni veu present, no és una decisió personal, és un problema estructural. Quan un 70% de la ciutadania no comparteix les decisions del govern i les institucions formals pateixen dies rera dia una deslegitimació, no és un problema personal, és un problema estructural. Quan la participació ciutadana es redueix al ritual electoral amb quotes d’abstenció a l’alça tot i que la participació política en esferes no formals no para de créixer, no és un problema personal, és un problema estructural. Per molt que s’insisteixi en valors i procediments anteriors, el canvi d’època és imparable, la revolució democràtica està en marxa i les ulleres amb les quals hauríem de veure el futur no ens mostren un món ple d’herois i emprenedors ni unes eleccions anticipades amb les que canviar de fitxes. Les nostres ulleres ens mostren un procés constituent que fixa la seva mirada en un profund procés de democratització, amb conflictes i tensions en la política formal, amb accions de desobediència civil de curt i llarg abast i amb l’enfortiment d’institucions socials, institucions del comú, que canviïn el que avui sembla inamovible.
Charles Tilly, sociòleg nord-americà autor del llibre ‘Democràcia’ (2007) era clar a l’assenyalar quatre components que fan visibles els processos de democratització. D’una banda, Tilly assenyala l’ampliació de la participació política popular, la igualació de l’accés a les oportunitats i recursos polítics no estatals, la inhibició dels centres de poder autònoms i/o coercitius dins i fora de l’Estat. En segon lloc, la reducció de la influència dels agregats de poder autònoms, inclosos aquells dels governants, sobre la política pública. En tercer lloc, la subordinació de l’Estat a la política pública i la facilitació de la influència popular sobre la política pública. Finalment, l’increment de l’amplitud, igualtat i protecció de la consulta mútuament vinculant en les relacions ciutadà-Estat, és a dir, la democratització.
Que això es produeixi o no es produeixi no està relacionat amb quatre o cinc rapinyaires o amb quatre o cinc emprenedors. Aquest procés de democratització, aquesta àmplia revolució democràtica ha de venir conduïda per la societat en el seu conjunt, per un moviment que excedeixi les maniobres i capricis de la política formal. L’actual conjuntura política obre esquerdes per actuar sobre l’estructura social, econòmica i política que sustenta aquest règim deslegitimat. Si demanar més democràcia és avui revolucionari, siguem estructuralment revolucionaris.
Si voleu comentar el text, feu-ho a l'original, per favor
