Per Montserrat Moliner
Han passat gairebé dos mesos del Fòrum Indigestió de Tardor. En aquells moments, Jordi Oliveras ens demanava quatre ratlles al voltant de les lluites de la cultura, i ens va fer una pregunta: Quina és per a tu la principal lluita de la cultura?
Aleshores vaig escriure això:
Ara i aquí, la principal lluita de la cultura es la mateixa que la lluita de tota la societat, hem de lluitar tots, o més ben dit tots els que creiem que estan desmantellant els nostres drets socials i per tant culturals, de la societat “democràtica” en la que diuen que vivim. I si, hi ha enemics clars, la classe política, que en la seva majoria, ha oblidat la seva principal tasca, la de servei públic. La corrupció, instal·lada a tots els sectors. I els mercats, el sistema financer que fa de motor de les prioritats de les grans famílies.
Pel sector cultural, la nostra lluita més quotidiana, és la d’intentar entendre’ns per establir xarxes. En aquest sentit la lluita també està en saber i portar a terme què i com hem de canviar. La lluita no es fàcil, quan les regles del joc no existeixen i els nostres interlocutors ens menteixen, reiteradament i descaradament… no hi ha marge. Hem de defensar-nos i crear comunitat, posar-nos al servei del que veritablement creiem i fer. Actuar i sumar. Encara es respira una sensació de que si som bons minyons o si jo personalment faig certs contactes, em salvaran, tot anirà bé. Això es mentida, es una “falacia”, cada dia tenim més proves de que no tindrem cap solució que no vingui donada per part nostra. Hauríem d’entrar a valorar com hem deixat que el treball cultural no tingui la força necessària envers la societat, potser la imatge bohèmia, potser la fragilitat de l’artista, potser perquè considerem que el que fem no es feina i sempre tenim la sensació de deute envers la societat. Sigui el que sigui, les lluites de la cultura haurien de ser motor,i el sector, hauria de ser a primera fila.
Fa dos mesos….
Després de moltes reunions, converses, jornades, debats, etc, amb diferents agents, plataformes, companys, etc… i llegir molt sobre el tema!! Constato que no detecto una prioritat clara en la lluita de la cultura, és com en els cercles de google, que mai es toquen realment i en els que es molt complicat trobar les zones de intersecció. Aquest fet desgasta al col·lectiu que se sent perdut i poc combatiu o efectiu.
Hi ha prioritats depenent del moment i del sector, un de clar i evident son els impagaments que estan patint la majoria dels espais i o persones físiques, que encara, a 10 de febrer de 2013, han de cobrar el 80% de la subvenció atorgada pel departament de cultura l’any 2012, i en alguns casos fins i tot del 2011, a través de l’OSIC. Hi ha excepcions, en conec 2 o 3… Altres espais, companyies, etc… s’han vist obligats a demanar un crèdit a l’Institut Català de Finances, per poder accedir al cobrament d’aquestes subvencions atorgades, i per tant pagar uns interessos sobre uns diners que ja eren seus.
Des del Departament no es visualitza clarament que entenguin la dimensió del problema. Des del meu punt de vista, nomes els preocupen les estructures, però, el que ja sabem… què fem d’unes estructures buides de contingut?. Des del 2008 hi ha un degoteig constant de tancaments d’espais, de sales, de companyies… unes vegades per manca de liquiditat, altres per imposició de doctrines polítiques.
Què fan les persones que hi tenen els seus llocs de treball i que amb aquest sou alimenten la seva família, paguen l’habitatge, etc…? Què fan els artistes, si no poden portar els seus projectes endavant?
No hi ha una resposta clara, nomes sentim, bones intencions, i la frase, quasi be maleïda de “farem el possible”.
Mentre, el discurs de “veritat”, l’oficial, és el de: reorganització del sector envers el fet empresarial; privatitzar els museus que tenen beneficis, sense tenir en compte que han estat finançats per la ciutadania; instar els artistes a ser creatius i demanar els ajuts europeus; recordar-nos la falta de sensibilitat de l’estat central envers la falta de liquiditat de la Generalitat. Ah! i dir que amb un estat propi, la cultura no tindria el 21% d’iva a sobre.
Darrerament s’ha de llegir, i escoltar entre línies…
El que escolto, i veig entre línies es que la resposta que ens donen es calcada a la que donen altres departaments d’altres sectors, a les plataformes de lluita de l’educació, la salut, etc… No s’entretenen en les “engrunes” que diria un ex-secretari.
No estem en el terreny de joc, a no ser que canviem les regles i ens sumem tots. Per tant, segueixo creient que la lluita, ara, no esta en l’eix cultural, sinó en l’eix social. Fer visible la gent de la cultura, posar-nos al mateix nivell, per fer acció conjunta amb tota la resta de les plataformes de lluita d’altres sectors com l’educació, la sanitat, el dret a l’habitatge, etc… Aprendre de les lluites d’altres sectors.
Soc conscient que estic parlant de lluites externes, no vull donar la sensació de que desconec les lluites internes de la cultura. Però si m’atenc a la pregunta inicial, per mi la principal lluita de la cultura, ara, és: ser conscients, donar eines, fer complicitats, dibuixar mapes, ser transparents, crear comunitat, fer visible l’invisible, etc… Fent tot això i més, les lluites internes també es treballaran i canviaran. Es de calaix, l’espiral en la que vivim no crec que ens doni molta més opció.
I ara un moment “Gila”
Si la gent de la cultura espera trucades a la revolució, mmmhhhh!!!
No funciona aixi. Una s’hi fica i endavant, no espera invitacions.
Per cert… Totes al carrer el dissabte #16F
Intervenció al Fòrum de Montserrat Moliner i Itziar González
[youtube 7kaOG_tY9Jk 640 360]
Podeu veure la resta d’intervencions en aquest enllaç
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.