e De què parlem quan parlem de cultura o ¿de qui es la pasta? | Nativa
Skip to content


De què parlem quan parlem de cultura o ¿de qui es la pasta?

Escrit el 08/01/2013 per Xavier Marce a la categoria Intervencions al Fòrum.
Tags:

Aquest text està relacionat amb el Fòrum Indigestió de tardor 2012

No seré pas jo qui li tregui a la cultura el seu paper vertebrador a la nostra societat. Testimonis del pensament, de l’art i la ciència, agitadors de consciències, lluitadors vitals per entendre l’educació, demiürgs de noves mirades estètiques, il·lustres fracassats, víctimes de la intransigència i afortunats copsadors d’energies sinèrgiques. És clar que sí,… som el resultat d’una immensa, encadenada i feliç conjunció cultural.

I és del tot evident, també, que la cultura es política  i que els cànons culturals configuren l’eix central del pensament hegemònic. I ho és també que el capitalisme és el resultat d’un esdeveniment cultural primordial (la impremta), que el marxisme ho és d’una ciència profundament culturalista i estranyament poc científica (l’economia) i que l’anarquisme ho és d’una pulsió rellevant (l’educació), perquè remou consciències i administra llibertats.

Però la qüestió no és aquesta. D’això en sabien més Galbraiht o ara mateix Bauman. La qüestió és saber de què parlem entre nosaltres quan parlem de cultura, o si voleu, què és allò que ens permet asseure’ns plegats i parlar de cultura. I l’única questió que ens aplega és parlar de política cultural.

La cultura no canviarà la societat; ho farà la política que és un fet profundament cultural.

És clar que em ve de gust quedar amb persones diverses per parlar de cultura, però ràpidament me n’adono que a les hores no parlo de cultura; parlo de política. Curiosa paradoxa, no veieu?.

Cultura és política, però si el que volem és parlar de cultura, convé donar certes coses per sabudes, acceptar certes limitacions conceptuals, i reconeixe’ns entre nosaltres com el que som: artistes, gestors, administradors, funcionaris, creadors, productors, agitadors…. No som filòsofs, epistemòlegs pedagogs, malgrat ens interessin aquestes branques del pensament i les utilitzem amb major o menor gratuïtat per elaborar, justificar o simplement articular els nostres arguments.

Plenament perduts enmig d’una profunda transició cultural (una més, seguint el pensament irrefutable popperià), el que debatim és molt clar i es sosté sobre dues preguntes que han vist volar les seves velles i molt segures respostes:

– Fins a on s’ha de preocupar l’Estat de proveir-nos de plataformes i continguts culturals?

– Qui ha de ser el receptor dels recursos que l’Estat destina a les plataformes i als continguts culturals?

Val a dir que no són preguntes fàcils i valgui dir, també, que les respostes, que semblaven indiscutibles al llarg dels darrers 80 anys, tampoc són fàcils, a la vista, si més no, de lo ràpidament que s’han esvaït.

Trobar resposta a tan complexos interrogants, vol dir posar en qüestió veritats incòmodes: Quí és el prescriptor? Ho és encara el bon funcionari que s’ocupa de repartir cultura a l’Ajuntament? O potser ha de començar a ser-ho el díscol jove que s’asseu a la Plaça de la Vila amb el dubte creixent que li genera la nostra vella i adormida democràcia? Qui és el creador i sobre tot què l’assenyala amb el dit que ungeix per la gràcia del futur i la immortalitat dels fets? El negoci de la cultura és cultura o és simplement negoci, exactament igual que els cotxes són un fet cultural però el negoci dels cotxes és un fet industrial? Hi ha política cultural legítima més enllà del patrimoni? O tot és simplement educació i la política cultural una farsa per mantenir l’hegemonia d’uns quants?

No tenim respostes, perquè encara no hem canviat les preguntes. Però hi ha algunes coses certes: Internet ens fa a tots més savis, que segueix essent una manera de ser tontos (no ho deia ja Plató interpretant a Sòcrates?), la partitocràcia té els anys comptats, la política cultural (la repartidora) s’acaba i el mercat cultural té un futur esplendorós.

la partitocràcia té els anys comptats, la política cultural (la repartidora) s’acaba i el mercat cultural té un futur esplendorós

Això és la cultura? No, evidentment, però és justament allò del que podem parlar. A mí m’interessa fer-ho. Porto anys escrivint sobre això, posant en qüestió el que pensava i descobrint nous pensaments. Ara bé; us heu preguntat perquè la darrera pregunta del Fòrum Indigestió va ser aquesta?: “Això és inaguantable. Si no cobrem la subvenció: podrem aguantar o haurem de plegar?”

La cultura no canviarà la societat; ho farà la política que és un fet profundament cultural. No calen diners per això; cal sobretot repensar de nou la semàntica vigent; desmuntar lletra per lletra conceptes equívocs i profundament inadequats per encarar la realitat: cohesió social, interculturalitat, corporativisme….

De què parlem quan parlem de cultura: d’on van a parar els diners?

1ª Intervenció: Pau Llonch i Xavier Marcè

[youtube EIPGGmqcq3c 640 360]

_MG_0450

Foto: Carles Llàcer

 


3 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. paula says

    ….
    Ara es demà. No escalfa el foc d’ahir
    ni el foc d’avui i haurem de fer foc nou.
    Del gran silenci ençà, tot el que es mou
    es mou amb voluntat d’esdevenir.

    (Bauman??)

  2. Bagdadcafebcn (Roser Mendoza) says

    LORD DARLINGTON: What cynics you fellows are!
    CECIL GRAHAM: What is a cynic?
    LORD DARLINGTON: A man who knows the price of everything and the value of nothing.
    CECIL GRAHAM: And a sentimentalist, my dear Darlington, is a man who sees an absurd value in everything, and doesn’t know the market price of a single thing.
    [Oscar Wilde (1893) Lady Windermere’s Fan, Act III]

  3. Jordi Oliveras says

    Aquesta opció per la separació entre pensament i gestió que planteges al començar, Xavier, és crucial per a mi. Una qüestió en la que em temo que coincideixen -per omissió més que altra cosa- els discursos que configuren la política cultural que hem viscut tots aquests anys. Un error, sota el meu punt de vista. Mai he assumit, posem per cas, que en la formació de gestió cultural es parlés tant d’administració i tant poc de pensament o art.

    Personalment, i per posar un parell d’exemples, no podria parlar de formació de públics sense tenir en compte el que diu Ranciere a “L’espectador emancipat”, ni parlar d’educació del gust sense pensar en Bourdieu. Però em temo que la (pretesa) tecnificació de la gestió i de les polítiques ha marcat tendència cap a ignorar aquests debats i connexions.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Ana: Justament la desvinculacio del Mon laboral es allo mes ridicul de les exigencies dels prfossors fixos. Perdón el...
  • Albert: Productivitat coneguda o productivitat desconeguda?
  • Alice Liddell: Avui m’has guanyat, Ramón.
  • Alice Liddell: Molt bé Ramón. I mira que mai a la vida quan anaves a la ETSAB hagués dat un duro pel que deies a la...

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )