Versión en castellano: Malas lenguas
Escriure Dakar sabent que no l’entenc m’ajuda a completar la postal imaginaria de Barcelona a la qual m’aferro. Cada cantonada de Dakar esdevé una nova textura per la noció de societat que he anat construïnt al voltant d’un pal de paller barceloní i bastard, cadàver exquisit de ciutats fragmentades i països escampats.
Escriure Dakar al ritme del morter de la veïna molent mill a tot hora, entaforar Dakar als calaixos de l’actualitat que regalima per la radio, afinar Dakar amb cançons wolof que no entenc i converses eternes en un francès pessigat, magrejat i penetrat per una milicia de barbarismes antiimperialistes.
Escriure des d’un silenci amalgamat de paraules adquirides per fer-nos entendre i traduir-nos les ganes, els dubtes i les pors. Un mercat conflictiu de paraules, matèria prima dels escriptors que deambulen pel Dakar que us envio.
Cadascun d’ells i d’elles planta cara al dubte de com escriure el seu silenci en una llengua transplantada. Éssent Senegal un país oficialment francòfon, el francès del jutjat, de l’escola i de les factures busseja en un mar de llengües anomenades nacionals parlades al carrer, cuinades a casa i somniades al llit. En un context on la llengua de l’antic ocupant francès és radicalment minoritària i poderosa, el serer el wolof el pular o el mandinga anomenen la realitat amb la barra de qui se sap majoritari.
La fabulosa cacofonia d’un carrer que s’explica en llengües negres transfrontereres ha de justificar-se per entrar a l’àmbit de l’escola, francesa, endreçada, precària i reiterativa.
Si fem inventari al rebost d’un jove escriptor senegalès, les epopeies peul conviuen amb les furors provincianes d’una Madame Bovary franco-francesa. I a l’hora de traduïr el silenci des d’on parlen, triar les paraules que expliquin aquest imaginari suposa molt sovint desterrar de l’àmbit d’allò que queda per escrit, aquells mots que subsisteixen cantats d’àvies a mares.
Mirar d’escriure postals des d’un país on la llengua de la colònia persisteix a força d’una immersió lingüística matussera i despintada, m’obliga a reprendre el debat eternament actual de les nostres llengües cooficials i vernàcules. El procés mitjançant el qual s’ha reconstruït el bilingüisme a Catalunya ha centrat el repte de l’ensenyament en la transmissió de competències lingüístiques que permetin als escriptors fer una cuina enriquida amb vocabularis de mercadillo, de queviures i de gourmet.
Comentar l’actualitat wertiana en companyia d’en Boubacar Boris Diop, que ha crescut com escriptor en una societat que dubtava “de la capacitat dels idiomes africans per expressar de manera apropiada un univers interior” [1], fa que el meu bilingüisme sigui més robust i més recargolat. Perquè disposo d’un mostrari lingüístic ric en idiomes colonials (el castellà, l’anglès o el francès) i colonitzats (un català de barri i un wolof telegràfic) al qual recórrer per escriure Dakar.
Per enviar una nova postal de comprensió efímera que s’enfili al collaret dels malentesos. Un collaret fet poc a poc que serveix d’amulet contra les certeses. Contra “aquells llocs comuns (…) que produeixen aquest Udol, on indentifiquem l’accent de cada llengua del món, el caos no té llengua, en suscita en miríades quantificables” [2].
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.