Aquesta entrada s’ha publicat originalment a El mètode Klose
- The Ex són: Arnold de Boer (guitarra i veu), Andy Moor (guitarra),
- Terrie Ex (guitarra),
- i Katharina Bornefeld (bateria)
El grup de punk rock experimental holandès The Ex estan celebrant el seu 33 aniversari com a banda aquests darrers mesos del 2012 muntant festivals d’un dia per algunes ciutats d’Europa. A Londres, per exemple, van estar en residència durant tres dies en el club Cafè Oto (del 28 de novembre al 1 de desembre) en els quals van barrejar-se tot tipus de propostes musicals, des de math rock i la dança etíop a música improvisada amb convidats també molt variats i estilísticament diversos. La barreja tan heterogènia d’aquestes nits, però, va donar lloc al miraculós efecte de l’integració: l’espectador acabava passant d’escoltar amb concentració monàstica un trio de clarinets ad-hoc improvisant a l’estil més free music a fer salts al ritme de temes insigne de The Ex com “State of Shock”. I tot de manera natural, com qui passa de menjar una sopa a un entrecot sense que el canvi de textura sigui traumàtic.
[youtube BLNgu84uZ28 640 360]
La darrera nit londinenca, la de l’1 de novembre, va començar amb el duo d’estil no new wave entre un dels guitarres de The Ex, Andy Moor i el poeta francès Anne-James Chaton. Va continuar amb l’altre guitarra del grup, Terrie Ex i el saxofonista holandès Ab Baars improvisant en parella. Després van tocar el trio de rock francès Api Uiz, a continuació ho van fer el trio de clarinets, inèdit, a càrrec de Ken Vandermark, Xavier Charles i el mateix Baars. Posteriorment el saxo tenor anglès John Butcher va improvisar al costat del bateria Tony Buck a base de feedbacks i la nit va acabar amb The Ex + Brass Unbound (secció de pitos a càrrec de Ken Vandermark, Roy Paci, Wolter Wierbos, Ab Baars). Darrera de la disparitat hi havia un comú denominador: la manera de fer, entendre i viure la música. Potser per això t’oblidaves dels gèneres i les etiquetes i simplement escoltaves. Et centraves en el gust dels aliments.
Després d’aquests concerts, Tony Buck comentava que a diferència d’altres músics “integradors amb la música popular” com John Zorn, Mike Patton o Bill Laswell, només The Ex han aconseguit reunir a gent tant diferent de manera més o menys espontània i sense barrejes forçades. Asegurava que tot i conèixer al grup de fa anys encara se sorprenia de la varietat de persones que aconseguien congregar. La clau, deia, està en què The Ex sempre actua sense respondre a unes expectatives de ressò mediàtic i comercial, com potser sí que ho fa Zorn. Segurament poden fer les coses així perquè mai han estat massa coneguts i tot i tocar en grans festivals, després de tres dècades encara omplen la furgo amb el backline i recorren Europa per carretera tocant en clubs per a 300 persones.
[youtube NovYPOGg1YM 640 360]
Els holandesos provoquen aquest efecte integrador practicant amb el seu propi exemple. D’una banda ells són els primers que amb la seva pròpia música han aconseguit integrar, per exemple, el folklore d’Etiòpia sense que res no grinyoli. La música popular té aquest esperit tan immediat, té aquest esquelet tan clar i a la vegada tan mal·leable que pot convertir-se en esquelet de moltes altres coses. el blues n’és un clar exemple. I de l’altra, la fidelitat a una manera de funcionar sense compromisos comercials més enllà del propi autofinançament, amb la llibertat artística que això comporta, els ha permès guanyar-se el respecte de molts altres músics que se’ls senten propers i compromesos amb un ideari. Només cal veure la gran quantitat de músics amics que participen en aquests concerts d’aniversari.
I sobre un escenari, en directe, és on tot pren sentit i es produeix aquest miracle. En una entrevista per El Periódico de Catalunya (11 de novembre, 2012), el periodista Nando Cruz li preguntava al guitarra Andy Moor si el futur del grup sempre passarà més per la seva propera actuació més que pel seu proper disc. Moor responia: “per a mi sempre ha estat així. I si continuem és perquè ens agrada tocar en directe i perquè encara poder fer-ho molt bé. No crec que siguem magnífics fent discos. Som molt millors en directe”.
Fotografies: O. Àbalos (concert de The Ex a Barcelona (novembre 2012)
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.