Havent passejat pel Mercat de Música Viva de Vic, m’atreviria a classificar tres entorns diferents que podrien ser una mena de metàfora del mercat de la música catalana que tenim. Parlaria de generacions, i en algun moment se m’escaparà en el text, però no m’agrada perquè vull creure en la capacitat de les persones d’estar pel damunt dels condicionants del moment i entorn que els toca viure. D’altra banda, tots sóm susceptibles de tenir el peu en més d’un d’aquests llocs.
1.- El primer d’aquests entorns potser va trobar la seva màxima expressió en un lamentable acte de presentació de l’Acadèmia de la música catalana, una cerimònia en la que Max Sunyer i Gerard Quintana, amb l’acompanyament del conseller Mascarell, presentaven com a repte col·lectiu una proposta que, tal com es va fer palès en les airades reaccions immediates d’alguns representants del sector assistents, tenia ben poc assentats aquests fonaments que es donaven per bons. Però, mes enllà d’aquest moment tant teatral, jo crec que allà es representava tota una manera de fer mercat i política -més que de liberalisme hauríem de parlar de corporativisme-, la que té tradició més llarga, la d’una generació que sempre ha jugat amb dos discursos, entonant el bé públic quan feia falta i lloant les virtuts del privat quan convenia. Un mercat que més que mercat és una longeva incubadora que va prometent ser-ho algun dia.
2.- En el segon dels meus calaixos jo hi recolliria la gent que de forma més evident feia mercat al Mercat. Un munt de gent amb actitud treballadora i amable, poc procliu a grans batalles i escarafalls, preparada i amb idiomes, que realment creu en la construcció d’un mercat i en allò de que el progrés depèn del teu propi esforç. Mentre es produïa aquella reunió de l’Acadèmia, ells i elles continuaven tenint aquelles entrevistes ràpides que s’organitzen al pavelló comercial del Mercat. Hi creuen, en això del mercat, potser sense fer-se gaire preguntes globals, i pensant sobretot en la viabilitat de cada un dels seus projectes.
3.- En el tercer grup hi hauria tots els offs del mercat, que no per casualitat, es troben fora del Mercat. L’Hoteler, el Sugarfest, l’Invictro,… gent que s’organitza per sentir la seva música, potser perquè l’auto-organització és la única manera que ténen de fer-ho o potser perquè realment creuen en el discurs comunitari i alternatiu que en ocasions pregonen.
—–
De la xerrada “La cultura és un luxe?” en la que vaig participar, jo en vaig sortir amb la pregunta (potser col·lateral al debat) “És la indústria cultural una ideologia?”. Jo mateix la vaig proposar i afirmacions com la del Xavier Marcè, quan deia “Subvencionada? Com a França, com a Anglaterra, com als Estats Units. No hi ha cap pais del món on la indústria cultural i la cultura en general no estigui hiper-subvencionada.” m’ho corroboren. Ens diuen que hem de fer indústria perquè això fa la cultura més autònoma, és generen llocs de treball i és una economia de futur, però no sembla veritat. En un altre marc Jaron Rowan explicava aquests dies que hi ha estudis que demostren de forma ben clara la fal·làcia (aquí, un text seu sobre el tema). Si és així potser podem replantejar la forma d’invertir els diners públics amb una altra perspectiva. L’argument pragmatisme versus idealisme ja no funciona. Ja no es tracta de quin model és més efectiu sinó de quina opció política preferim.
Això que diu el Jordi en aquesta frase retrata / reflecteix perfectament molts dels mals de l’entorn cultural català. Moltíssims. Però no els passats ni els presents, que ja és greu, sinó els que arribaran demà i demà passat si a tanta gent les senyeres i estelades els impedeixen veure el (nostrat) bosc, que és més greu.
La frase: “Però, mes enllà d’aquest moment tant teatral, jo crec que allà es representava tota una manera de fer mercat i política -més que de liberalisme hauríem de parlar de corporativisme-, la que té tradició més llarga, la d’una generació que sempre ha jugat amb dos discursos, entonant el bé públic quan feia falta i lloant les virtuts del privat quan convenia.
La paraula clau és corporativisme, lògicament.