Hola Jordi,
Escric aquestes línies en ple equinocci de tardor i amb aquella estranya sensació d’incertesa que comporta estar submergida en un procés de canvi global. De meteorologia, de percepcions, de colors. És la darrera postal d’estiu. El simple fet de sortir de casa ara requereix d’una profunda reflexió sobre la possible roba d’abric que pots necessitar en les properes hores. I si plou i no tinc paraigües? Als dubtes sobre el vestuari s’afegeixen de fa uns dies els provocats pel moment polític i social tan particular i alhora tan interessant que estem vivint. Si com deies a la teva postal, semblava que “la realitat” respectava l’agost, ara sembla que ens aclapara.
No sé si vas estar el dia de la Diada pels carrers de Barcelona… Jo vaig ser-hi i vaig sentir que s’estava coent un caldo molt especial. No sabria dir-te el què però era un caldo del qual reconec que vaig preferir no beure. Em vaig mantenir com a observadora durant unes quantes hores. Els ingredients d’aquell àpat eren complexos, auguris de canvi, esperances invencibles, quimeres cegues, federalismes d’incògnit. Tenia la sospita que per molt que es cridés allò d’“I-inde-independiencia” no passaria res de res. Més hagués valgut que tothom hagués dit tres vegades la paraula “Beetlejuice”… Llavors s’hagués pogut liar la de Cal Deu! No ho provis per si de cas, ja que podries obrir una porta entre el nostre Món i el No Món, entre el món dels vius i els no vius. Per a més instruccions, mira la peli del Tim Burton amb el mateix títol.
Seriosament, la pregunta que més em ve al cap aquests dies és “i ara què?” Tinc curiositat per veure de quina manera instrumentalitzaran els partits polítics aquesta suposada demanda popular d’escissió. Demanda que interpreto com una necessitat visceral de canvi, com el que comporta aquest solstici de tardor. Obrir portes. Canviar d’escenari.
Deies en la teva anterior postal que abans et semblava un joc divertit la confusió entre la realitat i la ficció. I que ara ja no. Estic d’acord amb tu: jugar a això pot ser perillós i tendenciós. Comparar els efectes de dir “Beetlejuice” amb els de cridar incansablement “Independència” té bastant mala baba i tampoc aporta cap reflexió interessant, més enllà del meu propi escepticisme sobre les possibilitats reals d’un estat català.
Però si em permets, divergiré lleugerament sobre el concepte de relat que exposes poc després en el teu text. Dius que “hi ha coses reals que no són un relat. Hi ha accions reals que no són un relat. Hi ha gent que sofreix dolor de veritat i no de ficció”. Tampoc sóc una experta en la matèria però segons el meu entendre només hi ha una manera d’explicar la realitat i és a través d’un relat, construït amb paraules, imatges, sons, signes, que un cop articulat s’acostarà més o menys a aquesta realitat. Tot és un relat i tot és una aproximació i per tant, un fet subjectiu. I tant important és el que expliques com el que no expliques. I en aquest sentit, en la selecció dels fets i els detalls, sí que estic d’acord que comporta una responsabilitat perquè ajudes a condicionar una visió del món.
Estic rellegint aquests dies “Tratado de la pasión” del filòsof Eugenio Trias. És fascinant la quantitat de referències de ficció que usa per a poder analitzar el concepte d’”amor” i de “passió” amb voluntat científica. Que si l’amor entre Tristan i Isolda, entre Romeu i Julieta, entre Tancredi i Clorinda, entre Aquil·les i Pentesilea, etc. que ell anomena “amor-passió”; que si l’amor unidireccional que descrivia Plató i que dóna origen a l'”amor platònic”,… Trías usa la ficció clàssica per intentar acotar una realitat difícil d’explicar. I reconec que m’encanta tot i que a vegades pot resultar un exercici una mica claustrofòbic.
Recordo una frase de l’escriptor Juan José Millás, encunyador del subgènere “articuento”, que venia a fer referència a la paradoxa de ser educats per a ser realistes, responsables i amb els peus ben a terra quan ens passem la gran part del nostre temps fantasiejant dins del nostre cap. I es preguntava per què se’ns ensenyava a despreciar tant la fantasia. Per què no se’ns educa per a tractar i entendre les nostres pròpies ficcions? Bé, segurament no ho deia així exactament però la idea era aquesta. Sigui com sigui, Millás acostuma a fer-me reflexionar quan aporta aquell punt de realisme màgic als seus articles que pretenen donar un puc de vista diferent a una realitat concreta, a un succés. És possible que si aprenem a gestionar millor la nostra fantasia, sense anul·lar-la, podríem construir millor la nostra realitat. Qui sap…
Beetlejuice! Beetlejuice! Beetle…
M’acomiado amb una idea sempre implícita en aquest manual passional de Trías que crec que pot ser útil en períodes de transició: aquest intent d’explicació de la passió humana no és sinó un homenatge a aquesta pròpia passió, a allò que ens impulsa visceralment a l’acció. I això sí que és real, màgic i preuat. Quan se t’accelera el cor.
Ens veiem aviat?
Olga
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.