Les xarxes socials van plenes d’acudits, la majoria gràfics, sobre la ineptitud de Mariano Rajoy. Els acúdits fan riure, alleugen l’ànim; són una petita venjança privada que s’escenifica a la nova plaça pública, la xarxa i és clar. La versió digital d’una cosa molt antiga. Pensem en les mazarinades parisines del XVII o els pasquins contra Esquilache al Madrid del XVIII. Algunes, sí, són molt enginyoses. Aquests acudits però, comencen a ser, també, un veritable antídot contra els canvis estructurals que molts exigeixen amb urgència. Qui sap. Potser si Danton hagués disposat d’un perfil a twitter, el cap de Lluís XVI mai hagués rodolat pel terra. Potser cap bolxevic hagués disparat contra les filles del Tsar si Troski o Bujarin els hagués fet riure durant mesos amb algun muntatge grotesc del photopaint.
La cosa és que amb tants acudits sobre Rajoy hem acabat creient que aquell senyor que treu la llengua com si tot el superés, que aquell senyor amb uns ulls còmicament crescuts sota les ulleres, que aquell senyor de pell greixosa, pigada i lluent, que aquell senyor que mira de reull l’ira d’un ésser suprem que mai surt a la pantalla… hem acabat creient que veritablement Rajoy és un personatge ridícul. Em temo que tot al contrari. No és Goliadkin, és Smerdiakov.
De fet, des del punt de vista d’aquells que li han encomanat la tasca, juga el seu paper de la millor de les maneres possibles. Al seu costat, Bardem, ni que es posi perruques garatgeres, és un passarell. Rajoy, en la mesura que és dirigit per agents que no creuen en la sobirania dels estats, és un talp. Un infiltrat que ha arribat a la presidència. Un Campeón com la Roja.. La seva missió és clara: arrasar qualsevol resistència público-col·lectiva a la razzia dels mercats. Sembla grotesc perquè els que l’envïen volen precisament això, deslegitimar la figura de president electe. D’aquí, es deslegitima l’Estat, que és la millor manera de desacreditar allò públic i deixar la via lliure a la barbàrie dels especuladors.
Allò que aquesta figura temible, sempre en fora de camp, li exigeix a Rajoy és que escenifiqui la més perfecte de les paròdies: la del polític estúpid, poruc, toper, grandot… Això fa riure! A través d’aquesta ineptitud tan ben escenificada per un Rajoy en estat de gràcia, envoltat de éssers deformes, barrocs, esperpèntics, icònics, xaves, petulants, arrogants, buits i acartonats (ells), neumàtiques (elles), cada dia es degrada una mica més tot discurs en defensa d’allò públic fet des de les institucions que, legítimament, hauríen de defensar-lo.
L’operació comet un greu i deliberat error lògic quan pretén que confonguem una causa amb una conseqüència. Desligitimar un sistema a causa de la ineptitud de qui el gestiona no té cap ni peus. Però insisteixen. I així, Rajoy, el Topo Mariano, no ha de fer res més que fer-se el ridícul. Ni tan sols és necessari que, tal com passa a les pel·lícules, s’aixequi a la nit per sabotejar la caixa de canvis del cotxe de la víctima. El seu principal actiu és existir en la mesura que obstrucció a tot raciocini. Per això l’han escollit grandot, lent, fingeix ser un correpassadissos d’extremitats feixugues.
[youtube a-5NAEDywaw 640 360]
Aquesta és la imatge que busquen. Una imatge còmica. Profundament còmica. Grotesca. Deplorablement més grotesca que qualsevol dels acudits que poguem trobar a Facebook. La ficció supera les ficcions. Rajoy encarna l’ideal dels mercats. A través del seu ridícul entenem què significa per a ells un president electe.
Òstia, si tan sols en féssim preguntes… Cap fill de puta d’aquests hagués arribat tan lluny ni fent-se el subnormal… més del que són.
I quin article més clar, directe i “constructivament” destructiu. Chapeau, Ramon!
Moltes gràcies, Manel.
El meu dubte és si de veritat és el topo o només és el tonto útil
Clar, precís i amb punteria. Bravo, Ramon!
El text està molt bé però hi ha alguna falta d’ortografia una mica lletja…