Skip to content


Violència de la representació

Escrit el 22/07/2012 per Ramon Faura a la categoria Comentaris al marge.
Tags:

Desconec la quantitat exacta. Bona part dels vitralls gòtics van desaparèixer. Esmicolats en mil trossets sota les bombes de la segona guerra mundial. Les revoltes locals també havien estat un agent de destrucció. A la revolució francesa, a més d’esmicolar vitralls, van profanar les tombes dels reis, de la noblesa, de l’alt clergat. Els revolucionaris van prendre Saint Denis a l’assalt. Van treure les despulles dels fèretres; Lluís XIV, Anna d’Àustria. També la tomba de Richelieu a la Sorbona. Van escapçar el mort, van tirar el cos decapitat al Sena, van jugar a la pilota amb el seu cap. Un tal Cheval, diuen que carnisser, es va emportar el cap del cardenal a casa.

Res a comentar sobre l’escapçament dels cossos.

La bellesa sempre irrita quan les coses van maldades. Allò que ens reconfortava en temps de pau es converteix en una presència antipàtica.

Tot canvi és també un acte de violència. Probablement no és aquest acte de violència allò que genera el canvi. Decapitar el cos mort i podrit de Richelieu no va fer que la burgesia accedís al poder. Richelieu era un cadàver. Els veritables canvis, els canvis estructurals, són processos lents. La violència és un esclat i forma part del món de la representació. La paradoxa és que Richelieu (entre d’altres) havia començat a preparar gairebé dos-cents anys abans l’assalt del poder per part de la noblesa. Richelieu, com a cap d’estat (1625-1642), pensava en termes burgesos, ella va iniciar la desacralització de l’exercici de govern.

La revolució francesa comença al segle XII; la guerra civil espanyola comença a les Corts de Cádiz de 1812 o amb la mort de Carlos II… no ho sé. En tot cas, l’acte violent puntua simbòlicament el canvi, l’escenifica. Una sublimació real on s’allibera energia. Una snuff movie col·lectiva on no se sap molt bé qui dirigeix què.

La destrucció dels vitralls és paradoxal.

La bellesa sempre irrita quan les coses van maldades. Allò que ens reconfortava en temps de pau es converteix en una presència antipàtica. La seva serenitat, abans lloada, es converteix en desdeny vers el nostre patiment. Una dóna altiva que no até els nostres precs. Com deia Rimbaud: “… i la injuriem”.

Els esclats que últimament veiem són una escenificació que puntua una cosa que ja ha passat fa temps. Tres policies sacsejant una pobra dona, un antidisturbis donant cops contra el skate d’un adolescent que anava al cinema; una diputada que ens diu que “que se jodan”.. tota aquesta violència obscena no canvia res. Tan sols escenifica i puntua un procés que va començar fa molt de temps. Un procés al que vam assistir callats. La darrera fase s’inicia als anys vuitanta. El menyspreu vers la classe intel·lectual; la sacralització del benefici ràpid; la destrucció del patrimoni paisatgístic; l’estafa de les concertades; la reconversió de la paraula “llibertat” en imbecilitat pura; en el camp de l’oci, la promoció esportiva (i els seus valors totalitaris) en detriment de la música; la renuncia a la producció agrícola i la reconversió del territori en zona turística… la llista és llarga i, en resum, no és més que l’assalt del capital global vers la gestió local dels governs. La caiguda del mur va accelerar el procés.

El cas de l’esport i la música és interessant. Caldrà parlar-ne un altre dia. Les identitats ideològiques generades des de la música es van reemplaçar per les identitats locals, coherents amb el mapa administratiu, i visibles en els emblemes i colors de cada equip de futbol.

La violència administrativa que tots estem patint és un acte de pedagogia. Ens informa de tot allò que ja hem perdut.


3 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.

  1. jo says

    Bravo!

  2. Miquel says

    M’has agradat. Espero impacient “El cas de l’esport i la música”.

  3. Nestor says

    Sensacional



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Últims comentaris

  • Daniel: Muito bom. Muy Bueno!
  • enric: Grácies Ramon. Ho descrius amb molta profunfitat i bellesa.
  • Bani: He sentido a menudo las mismas cosas pero jamás hubiera sido capaz de expresarlas tan bien… Una abraçada
  • Capi: M’ha encantat.

Autors

Arxius

Què és Nativa.cat?

Nativa és una publicació musical editada per Indigestió (abans en paper, ara només a internet), dedicada a la cultura musical de la ciutat de Barcelona. Parlem de música des de la proximitat, des del coneixement immediat dels músics i les seves produccions, del públic i les seves reaccions, i no tant des de la cultura mediàtica global.

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privacitat

Donen suport

fesnos_indies
fesnos_indies
mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )